Davant els moviments que Artur Mas i el seu entorn polític han efectuat aquesta setmana, des d’Endavant OSAN volem comunicar que nosaltres, com a organització de l’esquerra independentista, no participarem ni de cap candidatura que sorgeixi arran de la proposta que Artur Mas va fer el passat dimarts ni de cap estratègia concertada amb CiU.
Vendre ara un full de ruta de 18 mesos cap a l’estat independent és una presa de pèl si tenim en compte el que ha passat des del desembre de 2012. Amb l’anomenat “Pacte per la llibertat”, CiU i ERC ja van pactar un full de ruta de construcció d’estructures d’estat i convocatòria d’un referèndum en el termini màxim de 24 mesos. Posteriorment, el desembre de 2013 es va acotar aquell mateix full de ruta, ara amb el suport de l’esquerra independentista tot i no compartir bona part dels plantejaments, a 11 mesos. 11 mesos que havien de dur a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. I en aquest context, organismes com l’ANC van traçar un full de ruta que finalitzava l’abril de 2015 amb la proclamació de la independència del Principat de Catalunya.
Aquest full de ruta ha estat incomplert reiteradament, malgrat que cada cop que s’ha xutat la pilota endavant s’ha volgut vendre com una victòria. On són les estructures d’estat que tan pomposament s’anunciaven a finals de 2012 i que eren l’excusa per postposar, ja aleshores, el referèndum fins a 2014? On és el mandat polític sorgit del 9N? On queda la perspectiva de proclamar la independència del Principat l’abril de 2015?
Tot això resta esvaït per la negativa reiterada de CiU a trencar amb l’ordre constitucional. Una negativa que va culminar amb la reconversió del 9N en una gran mobilització que a la pràctica desactivava per molt temps l’opció d’un referèndum unilateral que trenqués la legalitat espanyola. I això en un context en que els sectors mobilitzats vam haver d’escollir entre sortir derrotats del pols del referèndum degut a la negativa de Mas a desobeir, o acceptar una convocatòria que convertia el referèndum en una mobilització popular.
Per quin motiu hem de creure que ara aquest full de ruta de 18 mesos serà el de debò? No tenim cap motiu per creure-ho i menys encara després d’analitzar els passos concrets que s’hi proposen. Perquè malgrat la posada en escena, el camí traçat per Mas esdevé el més poruc i mesell de tots els camins que fins ara ha proposat el sobiranisme oficial.
Desactivada ja l’opció d’un referèndum unilateral, ara Artur Mas pretén desactivar l’opció de trencament a través d’unes eleccions que condueixin directament a la proclamació de la independència. La fórmula és que, sota l’aparença d’unes eleccions plebiscitàries, s’esculli un govern de tecnòcrates i s’esborri la presència parlamentària diferenciada d’altres opcions independentistes. Un govern que tindrà com a encàrrec construir les estructures d’estat -ja en sabem el resultat en aquests 2 anys- i negociar amb la comunitat internacional un reconeixement de Catalunya com a futur estat independent. Amb quina força? Amb cap ni una. I què passa si la comunitat internacional, com tot sembla pressagiar, es tanca en banda? Aleshores s’obren les opcions per a un pacte amb l’estat per a major autonomia, apadrinat per la UE. I tot això sense oposició independentista al Parlament i implicant-hi totes les opcions independentistes de forma col·legiada a través del govern de tecnòcrates.
L’opció de la desobediència no és contemplada, com no ho ha estat en aquests darrers dos anys, i ara en tenim els resultats. Per tant, en la proposta de Mas no hi ha ni un sol element que permeti pensar que és un camí viable cap a la independència d’una part de la nació, i molt menys que aquest camí serveixi per, paral·lelament, anar acumulant forces a la resta de la nació per a obrir nous processos de ruptura.
CiU està barrejant el procés d’autodeterminació amb la recomposició del centre-dreta nacionalista, i està posant el primer factor al servei del segon. És així com creiem que cal desxifrar les claus ideològiques del discurs d’Artur Mas de dimarts passat.
L’embolcall polític amb què Mas planteja ara l’anomenada “llista de país” és un pupurri de retòrica gaullista. Això és, l’anul·lació de qualsevol oposició política a l’esquerra per la via d’erigir-se en defensor únic dels interessos nacionals. Els ideals per damunt de les ideologies és un concepte que ho exemplifica. La voluntat de Mas de situar-se per damunt dels partits és una còpia mimètica de la retòrica del general francès. Tot això culmina una seqüència propagandística que en els darrers mesos ha estat dirigida no a convèncer nous sectors socials de la necessitat de la independència, sinó a cohesionar els sectors ja existents al voltant d’una figura política i a dissoldre la pròpia idea de projectes socials contraposats al sí del sobiranisme.
La voluntat d’anul·lar totes les propostes independentistes d’esquerres i de centre-esquerra i subordinar-les a la seva estratègia és una necessitat vital del centre-dreta nacionalista per a poder-se recomposar i que un renovat bloc dirigent continuï gestionant durant dècades la societat catalana. Qualsevol organització, no ja de l’esquerra independentista, sinó situada a l’esquerra de CiU, que accepti l’esquema proposat per Mas, creiem que demostrarà d’una manera molt fefaent un nul sentit d’autonomia política, no creure’s el seu paper de representativitat d’unes classes socials determinades, i una acusada subsidiarietat respecte el catalunyisme d’arrel pujolista.
Què creiem que ha de fer l’esquerra independentista?
És públic i sabut que Endavant, i l’esquerra independentista, hem mantingut una crítica constant al disseny del procés sobiranista. Una crítica que es basa tant pel que té de fragmentador el procés polític endegat a Catalunya respecte al conjunt de Països Catalans, com pel seu disseny exclusivament en clau institucional-autonomista, i també pel seu enfocament al marge dels interessos de les classes populars.
Aquesta crítica ens ha posat molt sovint en grans contradiccions i ha suposat també un debat a voltes tens dins del moviment. L’opció majoritària, però, ha estat la d’explorar les oportunitats de ruptura que duia implícit el primer full de ruta del sobiranisme.
El nou rumb emprès per Artur Mas en els dos darrers mesos ha liquidat l’element de ruptura que ens conduïa a participar de l’anterior full de ruta: un referèndum d’autodeterminació que suposés un xoc de legitimitat entre una part del poble català i l’estat espanyol, i que alhora pogués servir per a descavalcar l’autonomisme de la seva posició dirigent al sí de la societat del Principat.
Al nou full de ruta proposat no hi ha cap element de ruptura real, només enfrontaments retòrics amb l’estat. I a això cal sumar-hi la lliçó extreta les darreres setmanes de com un president incapaç de desobeir l’estat ha pogut capitalitzar el rèdit polític de la mobilització popular.
Per tant, creiem que l’esquerra independentista no té cap motiu no ja per participar directament de la candidatura proposada per Mas, sinó tampoc de l’estratègia política que es voldrà concertar des dels sectors socials afins al nou sobiranisme convergent. Ara és l’hora d’intensificar el camí de la unitat popular.
Quin camí cap a la independència?
Recuperem un fragment del que ja vam publicar en un comunicat del passat 3 de novembre:
Si la direcció política del procés per part de les elits del Principat és incapaç de materialitzar qualsevol ruptura amb Espanya, haurà quedat demostrat un cop més que un procés popular com el que ha defensat històricament l’Esquerra Independentista és l’únic possible.
El procés popular que proposem és, a més, l’únic que, en passar per sobre de les lleis espanyoles, passa per sobre també de les fronteres espanyoles (entre comunitats i entre estats) i és part, per tant, del necessari procés de construcció nacional.
Aquesta estratègia d’alliberament nacional ha de ser vàlida per a tot el territori dels Països Catalans i passa necessàriament per la desobediència i la ruptura. Tan en la conjuntura de curt termini (el propi 9-N) com en escenaris posteriors, l’Esquerra Independentista s’ha dotat d’un instrument (Independència per Canviar-ho tot) i d’una campanya (Desobeïm) que han suposat un primer intent de bastir un moviment autònom de les classes populars per a intervenir en l’onada mobilitzadora independentista. Aquest model creiem que ha de ser reforçat per tot el moviment si no es vol caure en el simple seguidisme del full de ruta de les classes dirigents.
Quines característiques ha de tenir aquest procés popular cap a la independència?
La socialització del programa de la Unitat Popular
La construcció del subjecte revolucionari que ha de materialitzar aquest programa
La creació d’estructures d’abast nacional que constitueixin una alternativa a les estructures institucionals existents
La creació d’organitzacions sectorials d’abast nacional en tots els àmbits
La socialització d’una estratègia concreta adreçada a l’enderrocament de l’Estat espanyol
Posem fil a l’agulla!
La lluita és l’únic camí!
Països Catalans, 29 de novembre de 2014