[25 de novembre 2017] Avui, ahir i sempre. Ens volem vives i amb vides dignes.

La violència que patim les dones pel fet de ser-ho impregna tots els àmbits de la societat, tots els aspectes de la nostra vida. Des de la casa on vivim, fins als carrers per on caminem, el lloc on treballem, els centres on estudiem, la televisió que veiem, la música que escoltem, el metge que consultem, les festes on anem….

Especifiquem i en ordre invers: som susceptibles de ser víctimes d’assetjament sexual a tot arreu: universitat, carrer, festes, a casa, feina…. Som invisibles ja que tot el món científic i acadèmic obvia que els homes són menys de la meitat de la població. Som agredides per un sistema judicial que és còmplice i perpetua les violències que patim, que no treballa per la reparació dels danys i que no ens protegeix. Els mitjans de comunicació i la publicitat estan infestats de missatges i imatges que ens degraden com a persones i ens releguen a la condició d’objecte sexual. A la feina ens paguen menys per fer el mateix que un home i ocupem els llocs de treball més precaris i en pitjors condicions. I quan arribem a casa, carreguem sobre les espatlles la satisfacció de les necessitats dels altres, a costa de la nostra salut, el nostre temps i els nostres projectes personals.

Tot això és violència masclista, una violència que es remunta 500 anys endarrere amb la caça de bruixes i que sembla que lluny d’extingir-se està renaixent amb força els últims anys. 23 dones han estat assassinades als Països Catalans aquest any 2017. No les oblidem i portarem els seus noms gravats a cada passa.

Totes aquestes formes de violència són l’expressió d’un sistema d’opressió que anomenem capitalisme-patriarcal. Tenen una funció clara: mantenir les dones en una situació de subjugació/dominació respecte els homes, però no només dels homes sinó també respecte a les institucions estatals, econòmiques, judicials i militars/ repressives. Ja que, per tal de sostenir tota l’economia que anomenem productiva i les institucions que vetllen per ella, és necessària l’apropiació gratuïta del treball exercit majoritàriament per dones en l’àmbit domèstic, treball fonamental per mantenir i reproduir la vida. El gènere, al cap i a la fi, és una categoria social construïda per a l’explotació, de la mateixa manera que la raça.

No és possible acabar amb la violència sense acabar amb la desigualtat entre homes i dones. No és possible acabar amb la desigualtat si no reivindiquem i dignifiquem el treball reproductiu. No és possible posar al centre la vida en una societat que posa al centre el capital. Per tant, cal capgirar-ho tot, ens hi va la vida.

La fi de la violència arribarà des de baix, no des de les institucions estatals, econòmiques que la perpetuen, sinó des de l’autoorganització popular de les dones. I aquesta lluita l’emprenem juntes, plegades, totes les que volem construir un món més just i una vida que valgui la pena viure-la.

Arran, Alerta Solidària, CUP, COS, Endavant OSAN i SEPC.

Països Catalans, novembre de 2017

25N2017_convo