El que s’intuïa com un tsunami, finalment s’ha quedat en una tèbia onada calmada. Fa poc més d’un any s’iniciava un nou cicle polític a les Illes: el govern del PSIB-PSOE i MÉS amb el suport de Podem, autoanomenat de progrés, es presentava com l’instrument institucional que havia de revertir les polítiques del PP.

El brou de cultiu generat per les lluites que van tenir lloc durant el govern Bauzà s’intuïa com un tsunami que havia d’acabar amb el llegat del darrer govern del Partit Popular. Un conjunt d’esforços, mobilitzacions i il·lusions que van ser aprofitades per la socialdemocràcia de les Illes per mobilitzar el vot de l’esquerra i formar un govern. Aquest ha assimilat en forma de discurs algunes de les demandes dels moviments socials i populars de les Illes, però que no dóna mostres palpables d’impulsar polítiques substancialment diferents a les dels anteriors governs conservadors.

Així, si durant la campanya electoral de la primavera de 2015 les forces del “govern de progrés” carregaven contra els hotelers, un cop conformat el “pacte de progrés” no s’ofereixen alternatives econòmiques al monocultiu turístic i expansiu. Per exemple, s’ha apostat per una estratègia en matèria d’infraestructures destinada a satisfer les demandes de recursos, transport i gestió de l’espai enfocada a satisfer les necessitats del turisme. O bé el pacte amb els grans empresaris del turisme que s’ha materialitzat amb una versió descafeïnada de la taxa turística. Són una mostra simptomàtica de la incapacitat de la socialdemocràcia de plantejar un projecte polític adequat a les necessitats de les classes populars de les Illes.

«Tot i el discurs, el govern no impulsa polítiques substancialment diferents a les dels anteriors governs conservadors»

Precisament, la nova taxa turística és un exemple paradigmàtic d’aquesta incapacitat. La recaptació d’aquesta taxa es dedicarà majoritàriament al condicionament i embelliment de zones turístiques, a més de centrar les crítiques al turisme únicament en l’oferta no reglada d’estades turístiques i el turisme de gatera- Així, es deixa de banda l’aplicació de mesures més restrictives sobre el “tot inclòs” o els cotxes de lloguer. A canvi, els empresaris del turisme es comprometen a fer una crítica tímida a la taxa turística i a mostrar una actitud de col·laboració amb el Govern. Del sol i platja es passa al turisme “total” que obre les portes a nous mercats turístics. Lluny de qüestionar el model productiu de les Illes, el Govern intensifica el discurs del “turisme sostenible”, mentre impulsa campanyes públiques de promoció turística, com la campanya “Benvingut turisme sostenible”. Per contra, segueix sent còmplice de la destrucció del que queda del teixit productiu deslligat del turisme.

Les bones intencions són necessàries, però per elles mateixes no resolen problemàtiques, i en aquest sentit, la gravetat de la situació de l’habitatge i la pressió social en forma de mobilitzacions va portar al nou Govern a presentar l’avant projecte de la llei de l’habitatge. L’avantprojecte es presentà com a l’inici d’un canvi, però ben aviat despertà reaccions contràries per part de diferents sectors socials. L’avantprojecte no ofereix mesures concretes que donin resposta a la situació actual i que garanteixin un habitatge digne per a totes les persones de les Illes. Esdevé, més aviat, una llista de bones intencions que no s’arriben a desplegar ni a concretar.

«El pacte amb els grans empresaris del turisme per descafeïnar la taxa turística és un símptoma de la incapacitat de la socialdemocràcia»

I és que sense voluntat política i valentia no es poden emprendre transformacions integrals. Amb més de 100.000 persones mobilitzades per l’Assemblea de Docents contra el govern de Bauzà per la retirada del TIL i la LOMQE, les forces del “Pacte de progrés” s’havien limitat a un paper d’abanderats institucionals de les demandes del col·lectiu. I un cop al Govern, han passat a ser un simple espectador. Com si no anés amb ells, el govern es limita a garantir una fluïda comunicació amb els docents mentre s’obvien les demandes de l’Assemblea de Docents en relació a l’augment del pressupost, la disminució de ràtios, la inversió en infraestructures, les baixes remunerades o l’esmorteïment dels efectes de la LOMQE.

En definitiva, tot plegat ha convertit el “govern de progrés” en el millor antídot contra els moviments socials i populars, en un intent de desmobilització a través de declaracions d’intencions que disten molt de les aspiracions dels moviments en lluita. I així el tsunami esdevé onada, suau i tranquil·la, sense sotracs.

Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.

Aquest gener es compleixen dos anys de l’accés de Syriza al govern de Grècia. El que semblava una espurna que molts vaticinaven que capgiraria el tauler polític europeu, ha acabat després de diverses vicissituds com un govern totalment homologable a la resta de governs de la UE. Tot aquest procés va íntimament lligat a altres processos de mobilització i contestació política que a la Unió Europea van sorgir com a resposta a la crisi però que han estat incapaços de materialitzat cap tipus de trencament amb els estats i les polítiques de la Troika.

Per entendre o analitzar Syriza hem de fer, encara que sigui breument, una mínima aproximació a la seva construcció i caracterització com a organització política. Va néixer com una coalició de partits a l’any 2004, sent majoritari en la formació Synaspismós (eurocomunistes) i participant 13 organitzacions més de tradició trotskista, maoista i de l’esquerra alternativa.

És important destacar que no estem davant d’una organització nascuda de la crisi econòmica post 2008 o de l’impuls de personatges mediàtics o promocionats pels mitjans. En la seva fundació es parla d’un número proper als 10.000 militants (abans de l’escissió d’Unitat Popular s’arribà a 35.000) amb força experiència política i un bon nombre de quadres sindicals. Quan es transformà en partit, el 2012, es definí com a “fundat en el pensament marxista i la llarga història del pensament emancipatori”.

Per acabar d’entendre la realitat política de l’esquerra grega de la darrera dècada hem de veure que el KKE no és un partit eurocomunista i que continua reclamant-se com a marxista-leninista. Més enllà de la seva forquilla electoral dels darrers 25 anys entre el 5 i el 14%, destaca la seva disciplina militant i el seu paper dirigent en el PAME (plataforma sindical que a la pràctica és el segon sindicat del país). Més a l’esquerra, Antarsya és una coalició d’organitzacions majoritàriament trotskistes, així com algunes de maoistes i anticapitalistes.

Per comparar a Syriza amb realitats més properes podríem dir que s’assimila a Esquerra Unida de l’Estat espanyol o al Front d’Esquerres del 2012 a França, com ens deixa d’entreveure la seva adscripció al Partit de l’Esquerra Europea al Parlament Europeu.

Del programa de ruptura a l’acceptació del Memoràndum

No podem resumir el comportament de Syriza i el que ha succeït aquests darrers dos anys a Grècia amb un “són reformistes, no són revolucionaris; per tant han de trair”. El procés requereix una anàlisi més acurada. Hem de tenir en compte que Syriza guanyà les eleccions amb un mandat popular clar: trencar amb les polítiques d’austericidi i alliberar Grècia del deute injust i insostenible. Alhora, el seu programa no és revolucionari ni de transició al socialisme. No volia trencar el capitalisme sinó amb l’única forma que la Troika permet ara gestionar-lo. De manera resumida: programàticament, suposava un enfrontament amb el model únic de sortida de la crisi.

El programa de Syriza, amb el qual obté el 27% a les eleccions del 2012, era: derogació de les mesures de la Troika; suspensió del pagament del deute; socialització dels bancs; eliminació de la immunitat parlamentària i mesures fiscals progressistes. A les eleccions de gener del 2015 la centralitat del programa es fixa en: auditoria del deute i renegociació; canvi del paper del BCE; pujada d’un 75% de l’impost de la renda per ingressos superiors a 1 milions d’euros; impost per transaccions financeres; rebaixa de la despesa militar.

És després de la victòria electoral del gener de 2015 que s’accelera el gir a la dreta i l’acceptació de les mesures de la Troika. El 20 de febrer hi ha un acord amb BCE, creditors i Comissió per acceptar terminis de pagaments i quanties. Aquest fet situa el Govern grec en una situació de debilitat i submissió en la negociació.

“Van estar negociant un reduït nombre de representants de Syriza amb absolut secretisme i desconnexió del que pensava la majoria de militants de la seva organització”

En el trànsit entre l’Acord del 20 de febrer i l’acceptació del Memorandum al juliol de 2015 hi ha dues qüestions que podien reforçar el posicionament del govern grec contra la Troika. En primer lloc la constitució, treballs i informes del “Comitè per la veritat sobre el deute grec” i en segon lloc l’esclatant victòria del No en el referèndum sobre l’acceptació de les condicions del deute. En aquell punt, els informes eren la base material per explicar com el suposat deute era un autèntic robatori i saqueig a la feina i esforç del poble grec i, alhora, el resultat de les urnes legitimava una posició de força per avançar en unes polítiques no basades en l’austerocràcia. Lluny d’això, el desenvolupament i forma a través de la qual es va arribar a un acord ja la coneixem: les mesures que s’imposen a Grècia eren més violentes que les que el poble grec ja havia rebutjat en referèndum. El moment de l’aprofundiment del gir es va produir pocs dies després del No, quan el govern grec decideix reunir-se amb Potami, Pasok i Nova Democràcia i els proposa l’acord.

Era l’única alternativa possible?

Hem fet referència a un moment en el qual el poble grec es pronuncia sobre les mesures de la Troika i existeix un informe sobre el suposat deute. Alhora no podem amagar la màxima violència que en les negociacions suposava l’anunci d’expulsió de Grècia de la UE i sortida de l’euro. Tot i això hem de dir de forma molt clara que hi havia alternatives. Calia explicar al conjunt del poble grec i l’esquerra europea què hi havia darrera el suposat deute. Alhora “negociar” amb la Troika en un context de mobilitzacions del poble grec en defensa de la sobirania nacional i mesures socials per la sortida de la crisi. Respecte al “deute” la primera mesura necessària havia de ser la suspensió del seu pagament, la qual cosa hauria provocat que Grècia no necessités negociar i fossin els “creditors” els qui ho demanessin, això hauria modificat la correlació de forces i la posició en les negociacions.

Més enllà del caràcter del caràcter il·legítim, il·legal, insostenible i odiós del deute únicament desobeint els creditors podien guanyar-se concessions. En paral·lel a les mobilitzacions calia tenir un programa de ruptura clar i efectiu: abandonament de les mesures d’austeritat, derogar la legislació que provoca l’austerocràcia, nacionalització de la banca, política fiscal intensiva sobre les grans empreses i grans fortunes i reducció de l’IVA per la majoria de bens, això com retorn per les rendes reduïdes. És evident que això hauria pogut provocar l’expulsió de l’euro i la Unió Europea però alhora hauria possibilitat una nova realitat política a l’Europa Occidental.

Què aprenem de Syriza, de la participació a les institucions i les negociacions on es discuteix de sobirania?

En primer lloc haurem de veure com una qüestió important qui ha estat negociant en tot aquest procés. No ha estat ni Syriza ni tan sols el govern grec, sinó un reduït nombre de representants de Syriza amb absolut secretisme i desconnexió del que pensava la majoria de militants de la seva organització. En general aquesta és la fórmula clàssica de negociació per la burgesia: els que tenen el poder econòmic busquen un interlocutor amb capacitat decisòria que rebi tota la pressió. Un model oposat podia ser el de mers representants amb mandat polític de Syriza o del propi referèndum del 5 de juliol de 2015; haguessin estat el mecanisme per enfortit un posicionament de no pagament del deute i desobediència davant l’austerocràcia.

Més important que qui negocia és què es vol negociar i qui té més interès en negociar. Ja hem fet referència a la importància que tenia suspendre el pagament del deute per després veure com l’interès en la negociació era de la Troika i no pas de Grècia. Una vegada es determina què vol l’altra part això serà l’últim que valorem si ho volem negociar o no.

“La discussió sobre sobirania en realitat és una discussió sobre la independència nacional”

En darrer lloc, hauríem de fer una profunda reflexió sobre la significació de sobirania i la diferència amb una potencial sobirania nacional. Cap dels estats membres de la Unió Europea és sobirà, ja que van decidir cedir bona part de la mateixa a les institucions comunitàries. I tot i així, encara que una nació no sigui membre d’un espai supraestatal, això no atorga la sobirania al poble. Sota el capitalisme, la sobirania recau en els centres de poder econòmic on es determinen les nostres condicions materials. Per tant, la discussió sobre la sobirania com es planteja habitualment, en realitat, és una discussió sobre la independència nacional. En aquest sentit, hem d’identificar que el subjecte que la determinarà no són les institucions sinó la capacitat per mobilitzar tot un poble.

Les esquerres europees després de l’acceptació del Memoràndum

La primera gran qüestió és si es juga amb les regles del sistema o no. En el supòsit de Grècia, anar a les negociacions amb un tauler delimitat per l’euro i el manteniment en la Unió Europea aboca a una falsa negociació: o austerocràcia o expulsió de la UE. Davant d’això, gran part de l’esquerra europea ha assumit el discurs i la possibilitat que la Unió Europea pugui mutar en progressista. Aquí es situa el gran problema i el punt de partida enganyós.

Durant la darrera etapa, Syriza ha simbolitzat la possibilitat de trencar a Europa amb governs que durant els darrers 40 anys han seguit, amb diferent intensitat, el full de ruta del neoliberalisme. Semblava que una força política plantejava no aplicar en l’actual moment les polítiques d’austerocràcia i demostrar que es pot fer una altra política per sortir de la crisi. Aquesta praxi, amb independència del futur resultat i les seves contradiccions, hagués tingut un efecte contagi a diverses zones del continent. Lluny d’això, l’ala esquerra del laborisme, Podemos i les seves organitzacions als Països Catalans i altres nacions sense estat, s’estan ressituant en un programa clàssic de la socialdemocràcia. Programa al qual també s’han abonat les organitzacions que conformen la coalició de govern a Portugal.

“Les organitzacions que seguien l’estela de Syriza s’estan ressituant en un programa clàssic de la socialdemocràcia”

No es tracta de veure el procés com a inevitable sinó entendre el perquè passa. Ja hem fet referència a la nefasta forma de negociar però realment hi ha un condicionant previ determinant: l’ideològic. O ens dotem d’un programa autènticament revolucionari o, quan arriben els moments determinants a la història, les direccions polítiques renuncien superades per la pressió. No hem de construir des del sectarisme i l’autoreferencialitat. És qüestió d’entendre que l’acceptació de les mesures dels que representen els interessos de la burgesia no ens portarà mai sobirania ni sortida de la crisi per les classes populars.

En d’altres etapes històriques, entre la fi de la Segona Guerra Mundial i els anys 70, les renúncies de la socialdemocràcia i de les direccions de la majoria dels Partits Comunistes no feia perdre ràpidament la confiança en els mateixos, ja fos pel seu arrelament social o per una realitat de progrés social. No passa el mateix en l’actual etapa. Ara el creixement econòmic no suposarà creixement social sinó que tindrà origen en processos de despossessió. Alhora, les noves organitzacions i tendències polítiques majoritàriament no es basen en quadres polítics amb arrelament social. En tot cas, el creixement de Syriza, Podemos, l’esquerra portuguesa o Corbyn no responen a dissenys teòrics de partits des d’elits universitàries sinó a radicalització social i mobilitzacions del període procedent. De la mateixa manera els seus resultats electorals guardaren relació amb el nivells de mobilització.

L’experiència grega confirma que sense una esquerra revolucionària construïda en la lluita de classes (moviment obrer, moviment sindical, contrahegemonia als barris, suport mutu) i no en parlamentarisme burgés, és impossible derrotar l’ofensiva del capital i lluitar per la conquesta d’un veritable govern que defensi els interessos de les classes populars. Així, la centralitat política l’hem de fixar en la construcció d’organització entre les classes treballadores.

Qui en l’actual etapa faci concessions amb renúncies parcials realment ho fa a la totalitat perquè està avortant la mobilització popular. Qui fa política amb por i càlculs electorals està destinat no únicament a l’enèsima renúncia sinó a perdre qualsevol tipus de legitimitat entre les classes treballadores.

Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.

Ara que la crisi ja no és mercaderia fresca pels mitjans de comunicació i el procés sobiranista està aconseguint esgotar els seus amants més apassionats (insaciables en alguns casos), s’estén la sensació que la tensió mobilitzadora als Països Catalans va a la baixa.

Si és cert o no que els nivells de mobilització popular han minvat d’ençà del 2010 (per prendre una data de referència) és una cosa difícil de quantificar. Però, sobretot, no és molt important fer-ho. No es tracta d’un concurs de gimnàstica revolucionària. La percepció hi és per algun motiu: la sensació que, en un moment en que s’han donat condicions molt favorables per posar en escac l’enemic, això no s’ha fet.

El 15-M i el procés sobiranista, com a reaccions més rellevants a la crisi al nostre país, s’han servit d’una retòrica adreçada a obviar els antagonismes de classe (el 99% enlloc de la classe treballadora, la casta enlloc de la burgesia, els interessos generals de Catalunya enlloc de la lluita d’alliberament nacional -com si aquests antagonismes no operessin dins la societat catalana també en relació al conflicte nacional-, etc.). No en som aliens: la pròpia esquerra independentista ha participat de les rebaixes brandant reivindicacions com la democràcia participativa sense plantejar la incompatibilitat radical entre capitalisme i democràcia.

Un denominador comú de totes aquestes tendències és la manca d’una teoria revolucionària de l’Estat, que ha de ser entès com un instrument de dominació i no de conciliació dels interessos antagònics del capital i el treball. És així com s’ha generat la il·lusió del canvi per via purament institucional i una promiscuïtat amb el poder que engendra monstres com la convicció que la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i altres institucions burgeses representen el poble i no uns determinats interessos de classe.

“El procés de presa de consciència ha estat molt notable. El prestigi del capitalisme, la UE i l’Estat espanyol ha entrat en caiguda lliure”

Les debilitats humanes en la política revolucionària amaguen sempre debilitats teòriques i son una manifestació de condicionants alhora subjectius i objectius. Entre els primers destaca el pes de certs sectors intel·lectuals en els moviments, vinculats a la universitat i el periodisme entre d’altres. La seva tendència a buscar la conciliació entre la carrera professional i l’activitat militant és gran, i coneguda la capacitat del sistema per integrar-los. Aquests sectors tenen una gran rellevància per causa de l’escassa penetració del moviment anticapitalista en l’àmbit del treball desqualificat, així com en els sectors industrial i agrícola. Això no ens ha de fer pensar, però, que calgui rebutjar el paper dels intel·lectuals o que el proletariat visqui o hagi viscut durant els darrers anys al marge de les idees anticapitalistes, feministes i/o independentistes. El procés de presa de consciència ha estat molt notable. El prestigi del capitalisme, la UE i l’Estat espanyol ha entrat en caiguda lliure.

Encara que probablement les condicions no estiguin madures per bastir un moviment revolucionari capaç d’amenaçar el poder i construir la independència i un socialisme feminista als Països Catalans el que ens importa des del punt de vista de l’anàlisi política no és per què les classes populars no es manifesten, sinó la incapacitat del moviment organitzat per potenciar i radicalitzar aquest procés i oferir una alternativa de ruptura concreta que no passi per l’interclassisme ni per la integració de la “nova política” en el sistema.

També hi ha causes objectives. Una de les conseqüències més importants de la crisi a nivell social és el procés de proletarització de capes molt nombroses de l’anomenada “classe mitja” (professionals qualificats, petita burgesia, funcionaris). El pànic d’aquests sectors a la proletarització ha donat lloc a la radicalització ideològica (sempre massa moderada) de segments de la població que fins fa poc donaven per acceptables -amb graus variables d’entusiasme- el capitalisme, l’estructura institucional derivada de la Transició (inclòs el sistema autonòmic) i la Unió Europea com a instruments de progrés. Es tracta d’un procés positiu amb grans potencialitats en el futur, però lamentablement un sector majoritari dels moviments alternatius, anticapitalistes, antiglobalització o com se’ls hagi volgut anomenar ha preferit buscar l’aplaudiment fàcil d’aquests grups -que es tradueix en vots, manifestacions massives i altres- enlloc de fer una propaganda capaç d’assentar una autèntica consciència obrera revolucionària i oferir un programa de ruptura que fos alhora plausible i indigest pel sistema. Aquest oportunisme és totalment descarat pel que fa als anomenats “comuns”, Podemos, Compromís i altres, però no és en absolut aliè a l’acció institucional de la CUP.

Tot plegat està donant lloc a una “abraçada de l’ós” de part de la vella guàrdia del sistema cap als principals protagonistes de la “nova política” que recorda -amb tots els matisos i les diferències que es vulguin- el compromís històric entre el franquisme moderat i l’antifranquisme més oportunista gestat durant la Transició. Que aquests lideratges s’enfilessin sobre les espatlles de les organitzacions i sovint n’actuessin al marge era previsible.

“Tant la il·lusió institucionalista com la il·lusió processista estan entrant, i entraran encara més, en una crisi inexorable”

És important no atribuir aquests fenòmens al personalisme o a una simple “traïció dels líders”. Tampoc durant la Transició hom va saber oferir una alternativa revolucionària a la reforma del franquisme. Cal assumir la responsabilitat col·lectiva d’haver-nos limitat, com a moviment, a navegar amb vents favorables i oblidar la necessitat de mantenir ferm el timó. És a dir, d’haver menyspreat el pensament estratègic i haver confiat en l’espontaneïsme. Les lluites populars, paralitzades inicialment per l’impacte social de la crisi, van saber generar la mobilització necessària en defensa dels drets nacionals, del treball, dels drets de la dona, a la casa o als serveis públics. I en aquesta dinàmica de lluita (i en la que es portava desenvolupant des de la meitat dels anys noranta com a mínim) han anat esbossant un programa reivindicatiu prou consistent. Ha mancat la capacitat política per a convertir aquest programa reivindicatiu en un programa polític revolucionari.

En canvi, dues propostes, per la seva simplicitat, han aconseguit oferir una ficció d’orientació estratègica. D’una banda, el reformisme descarat d’aquells que volen fer creure -i creuen, això és particularment trist- que n’hi ha prou a obtenir quotes de poder a les institucions. De l’altra els que pensen per fases: segons aquest pensament ens hem de vendre la casa i anar de lloguer en l’esperança de que els líders de l’autonomisme ens condueixin (als que vivim a Catalunya) a la independència. Segons aquest mateix pensament, hem d’aparcar el projecte nacional (és a dir, els Països Catalans) tot esperant (esperança encara més vana que l’anterior) que les elits valencianes o mallorquines ens rellevin d’aquí a uns anys d’assumir les nostres responsabilitats. Quan es diu que el procés sobiranista ha substituït a nivell de mobilitzacions la lluita social (causa-efecte força discutible), és perquè aquest procés oferia la possibilitat d’una ruptura concreta amb l’estructura institucional existent. Per il·lusòria que fos.

Tant la il·lusió institucionalista com la il·lusió processista (que son, de fet, la mateixa il·lusió) estan entrant, i entraran encara més, en una crisi inexorable. I aquesta és la millor il·lustració d’aquella dita que ens informa que “s’enxampa abans un mentider que un coix”.

“Si no fas política te la fan. La fem? O fem de maquillatge progressista del que hi ha? Per fer-ho ens cal un programa polític”

Com que el que s’aproxima ara és tot el festival del “no hi ha res a fer”, de la mort de tots els paradigmes, de què tot se’n va anar en orris “perquè no se qui va fer no se què”, és un bon moment per recordar el que molts sabíem que calia fer i no hem fet. El que encara estem a temps de fer. I no es tracta només de mantenir l’autonomia necessària del moviment revolucionari, la combativitat o una certa retòrica arrelada en la tradició de lluita de les classes populars. Tot això és completament necessari i no sempre s’ha fet. Però, a més, hi ha la circumstància (desgraciada i alhora inspiradora) que el capitalisme i les seves estructures de dominació (la UE i els estats espanyol i francès, particularment) no pensen oferir-nos camins de democràcia, estat social i altres meravelles per sostenir el que és insostenible. De manera que tenim uns anys valuosos -per l’experiència viscuda i per la dificultat de fer digerible el capitalisme indigest, l’ocupació indigesta i altres indigestions- per fer el que no hem fet: oferir un programa revolucionari, socialitzar el programa revolucionari, trobar les pràctiques que ens permetin fer-lo possible i creïble, definir una estratègia revolucionària concreta per fer passes en la lluita pel poder polític. Cal obtenir d’aquesta manera l’hegemonia necessària per destruir l’estat burgès i substituir-lo per la institucionalitat revolucionària que el poble treballador mateix (organitzat en partits polítics, organitzacions feministes, sindicats i el que calgui) hagi creat en la lluita.

Que tot això és literatura si no sortim de la UE és obvi. Que tot això ens conduirà a la ruptura segura amb els organismes financers internacionals també. Que això és incompatible amb tota arquitectura institucional possible dels estats ocupants no cal tampoc dir-ho. I que si es vol un canvi real cal enfrontar-ne les conseqüències tampoc. Que el crèdit no pot estar en mans privades si volem tenir un mínim control sobre processos econòmics que deixen la gent sense feina, sense casa i sense protecció comunitària de cap tipus ens ho ha mostrat la crisi. I també que no podem esperar que els processos expansius del capitalisme atenuïn de tant en tant la situació d’hiperexplotació i opressió de les dones. Que la dependència energètica, alimentària, etc. no només fan inviable qualsevol concepte d’independència nacional i per tant de democràcia (abans que hi hagi qualsevol perspectiva raonable de democràcia global), sinó que posen clarament en risc la possibilitat d’una mínima planificació econòmica.

No ens enganyem: aquesta planificació es duu a terme ja des dels fòrums de la burgesia, des dels conclaves entre els estats i des dels despatxos de les grans multinacionals. Si no fas política te la fan. La fem? O fem de maquillatge progressista del que hi ha? Per fer-ho ens cal un programa polític. Si no aquells que creiem en la urgència de a la ruptura optarem per seguir votant uns polítics més simpàtics que els anteriors, potser més bones persones, més mal vestits i fins i tot (de moment) més honrats. I amb raó. Però de la ruptura amb el capitalisme i els estats que el gestionen no caldrà que en parlem.

Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.

En un context de crisi, la classe treballadora sempre és la que en surt més mal parada a tots els nivells. Ja sigui als Països Catalans, com a la resta de l’Estat, s’ha esdevingut una passada de ribot que ha propiciat desnonaments, suïcidis, gent al llindar de la pobresa, pobres i morts per malaltia, entre d’altres.
Diferents col·lectius i plataformes han anat sorgint per actuar en defensa dels drets socials. Algunes, com la PAH, han obtingut un important ressò mediàtic. D’altres, ja sigui perquè han aparegut més tard o perquè a priori tenen incidència sobre menys persones, resten en un cert desconeixement fins i tot entre sectors amb molta consciència social. Aquest és el cas de la PAICAM, la Plataforma d’Afectades per l’ICAM (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques).
L’ICAM avalua les patologies que les obliguen a estar de baixa més temps del que és habitual segons la malaltia diagnosticada, i les sol·licituds d’incapacitat laboral temporal, parcial, total o absoluta. En aquests darrers anys hi ha hagut una restricció de resolucions d’incapacitats o d’allargament de baixes laborals, motivada per qüestions pressupostàries i no per qüestions de salut.
Les afectades són especialment dones treballadores. Això posa de relleu la invisibilitat dins el propi sistema sanitari de determinades malalties que afecten específicament a les dones -molt sovint ridiculitzades-, i l’existència de patologies vinculades a treballs totalment feminitzats, que no estan recollides en la mateixa mesura en que ho poden estar les vinculades a treballs eminentment masculins.
La situació: dones malaltes -en molts casos amb símptomes greus- obligades a treballar perquè se’ls ha donat l’alta o se’ls ha denegat la incapacitat. Les pacients arriben a l’ICAM amb una pila d’informes de facultatius del propi sistema públic (MAPs, especialistes i/o caps d’unitats de centres de la Seguretat Social), per tal de poder avalar objectivament les seves situacions en el àmbit de la seva salut. Sovint l’ICAM per avaluar aquestes pacients, fa cas omís dels seus col·legues que han emès aquests informes. Per a rebatre’ls, envien les malaltes a fer-se unes segones proves a determinats centres privats.
Des dels col·lectius de malaltes, sindicats i juristes s’ha constatat que a l’ICAM s’esdevenen situacions d’ètica i professionalitat molt dubtosa. Un ball de xifres que, a més altes i menys invalideses atorgades, més guanys per a l’organisme. La partida pressupostària anual que l’ICAM rep de l’INSS, és de 60 milions d’euros, mentre que el cost de despesa que consta és de 12 milions d’euros.
La PAICAM va néixer al Principat el gener 2016. Aquest nou moviment comença amb la lluita d’una dona, la Naty López Gama, que a mitjan d’octubre de 2015 es declarà en rebel·lia contra l’alta mèdica de l’ICAM. La Naty pateix una malaltia crònica greu amb risc de mort que la inhabilita per treballar al mercat laboral. Malgrat tots els informes mèdics que així ho certifiquen, el tribunal mèdic assegura que és apta per treballar. La Naty decideix lluitar i planta una tenda a la porta de l’ICAM amb una pancarta que diu “ICAM, em deixeu a la indigència”. És a partir d’aquest cas que s’organitza la PAICAM i mica en mica va estenent la seva lluita amb nous casos. Una xarxa de suport mutu entre dones treballadores per a donar veu a les invisibilitzades i plantar cara als aspectes més perversos del sistema.

«Dones malaltes obligades a treballar perquè se’ls ha donat l’alta o se’ls ha denegat la incapacitat»

Les lliçons de la PAICAM
De la rebel·lia individual a la rebel·lió organitzada (primera lliçó). La lluita la començà una persona sola contra la PAICAM. De manera immediata, el moviment popular de Vila de Gràcia i Vallcarca, barri on està ubicat l’ICAM, així com l’esquerra independentista, la CGT i el moviment 15M, van cridar a la mobilització diària en suport a la lluita de la companya. Tres mesos després, malgrat totes les dificultats, naixia la PAICAM. La Naty era només la punta de l’iceberg de la necessitat de la classe treballadora i, més específicament, de les dones de la nostra classe a manifestar el rebuig a la despossessió a la que el sistema capitalista patriarcal ens té sotmeses.
En només tres mesos d’una gran intensitat i d’un alt grau de militància (segona lliçó) la rebel·lia “espontània” d’una dona treballadora es va convertir en rebel·lió organitzada. Van passar del ‘no hi ha res a fer’ a crear una plataforma de lluita amb un Manifest que les definia com un moviment no jeràrquic, autogestionat, anticapitalista i antipatriarcal, basat en l’empatia radical i el suport mutu de qui pateix despossessió i exclusió social de part del sistema imperant. Ens uneix la pertinença a la classe treballadora, específicament a les dones, la lluita contra l’ICAM i les altes mèdiques injustificades, i el maltractament a les persones malaltes (tercera lliçó).
La PAICAM creix i, a més, crea valors. En només set mesos, la PAICAM ha crescut exponencialment. De la centralitat barcelonina, s’ha estès al Vallès, Garraf-Baix Penedès, Maresme, Lleida i properament Tarragona. L’extensió de la lluita arreu el territori dels PPCC (quarta lliçó), és la condició necessària per lluitar contra les institucions autonòmiques i estatals que no respecten, ni està en el seu ADN, els drets de la classe treballadora. Al Principat l’ICAM i a la resta dels Països Catalans l’INSS responen a la lògica del bloc dominant: garantir l’explotació i l’opressió de la classe, afavorir el negoci de les Mútues i la Patronal reduint les baixes mèdiques a costa de la nostra salut, llençar-nos a les escombraries quan no podem ser “productives” pel capitalisme patriarcal. No és crisi, és capitalisme, i cal denunciar-ho com un sistema de violència d’estat o institucional, de classe i de gènere (cinquena lliçó).
A la recerca d’espais de confluència. (sisena lliçó). Nosaltres soles, no podem. La PAICAM ha crescut com a moviment en el suport mutu i l’empatia radical, però com tots els moviments, pren la seva força de la inserció en un ecosistema d’activisme social.
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.