2017 serà un any en què començarà a operar una nova legislatura a nivell espanyol on bufaran vent de profunds atacs antisocials. També serà l’any que a nivell francès es calibrarà l’impacte d’una extrema dreta amb expectatives a l’alça. Serà l’hora de la veritat per al procés sobiranista. Els governs autonòmics tripartits i els governs municipals “del canvi” començaran a esgotar ja la bula de la novetat i de la higiene democràtica per a veure’s confrontats amb els resultats i les polítiques reals.
En tots aquests escenaris l’esquerra independentista -i sobretot la seva expressió institucional, la CUP- hi tindran un paper força determinant. El creixement del moviment en un context d’expectatives de canvi ha provocat intensos debats -molts dels quals encara no resolts- al sí de l’esquerra independentista. Si deu anys enrere el moviment afrontava bàsicament el repte de com créixer per a esdevenir un actor polític que condicionés, actualment el moviment ja ha esdevingut aquest actor polític. La dinàmica accelerada i les tensions viscudes poden a vegades portar a perdre de vista allò essencial, i la importància de ser un moviment -i no un artefacte electoral o un grupuscle sectari- és una d’aquestes coses essencials.
El principal capital del moviment no és la seva projecció demoscòpica, la seva posició en l’aritmètica parlamentària o les seves cares més visibles. El nostre principal capital són les nostres organitzacions i la capacitat d’actuar com un moviment, de baix a dalt, amb una capil·laritat territorial molt important i sense urgències demoscòpiques. L’esquerra independentista és una eina útil per a les classes populars dels Països Catalans perquè és una escola de democràcia i de lluita política, perquè és una estructura insubornable pel poder i perquè representa un model alternatiu i no homologable a la resta d’espais polítics. No en va, l’esquerra independentista ha estat el motor del projecte d’Unitat Popular, que a hores d’ara representa l’única alternativa política que pot donar resposta a l’opressió nacional i social contra el nostre poble. Cosa que, per cert, diem massa poc.
El compromís d’Endavant amb l’esquerra independentista és inequívoc. Cal reforçar el moviment reforçant les seves organitzacions, el seu debat i dinàmiques internes i augmentant-ne la seva coordinació. Però si fem una mirada enrere, en aquests darrers deu anys, veurem que el context en què va sorgir la primera eina de coordinació del moviment (la CNEI), ha canviat completament. Per tant, el compromís amb l’esquerra independentista, si no volem fer només retòrica buida, vol dir compromís amb actualitzar les seves eines de coordinació i d’intervenció polítiques, començant per la nostra pròpia organització.
Editorial de la Tanyada 14, publicada l’hivern de 2017

La crisi política, social i econòmica dels darrers 8 anys ha demostrat que la crítica que des del minut zero l’esquerra independentista va fer al règim del 78 era totalment encertada.

• L’autonomisme no és útil per a la plena sobirania dels Països Catalans, ni és capaç d’exercir de contrapès efectiu al projecte nacionalista espanyol, que passa per la destrucció de la nostra identitat.
• L’actual fase del capitalisme porta a una agudització de les desigualtats socials, l’explotació de la dona i la destrucció del territori, a través de l’accentuació del procés de despossessió.
• Els estats espanyol i francès i la UE no són murs de contenció a l’ofensiva capitalista ni garants de drets socials, sinó que són institucions essencialment enemigues de les classes populars que executen les polítiques del capitalisme i en garanteixen la seva aplicació.

En definitiva, hem defensat que capitalisme i democràcia són incompatibles. I que estat espanyol i llibertats nacionals també. I creiem que els fets actuals validen aquestes hipòtesis.
En aquesta darrera dècada els Països Catalans han viscut un seguit de dinàmiques polítiques, econòmiques i socials que responien a la mateixa lògica. Aquestes dinàmiques es poden plasmar amb diferències o matisos en cadascun dels territoris, i també a l’interior d’aquests. Això, però, no invalida que aquestes dinàmiques siguin essencialment les mateixes perquè els Països Catalans presenten una realitat nacional i socioeconòmica específica. Estem parlant de les següents dinàmiques:

• Recentralització estatal per acumular el poder polític en l’estructura central de l’estat.
• Blindatge polític, mediàtic i judicial contra les demandes d’autodeterminació.
• Ofensiva permanent contra la llengua i identitat dels Països Catalans.
• Posició perifèrica en el sistema econòmic de la UE, extremadament dependent del capitalisme centreeuropeu.
• Pèrdua acusada de poder adquisitiu, de drets laborals i de capacitat d’influència de la classe treballadora.
• Intensificació de la doble explotació sobre les dones treballadores.
• Privatització dels serveis públics (ensenyament, sanitat, protecció social).
• Repunt de les activitats especulatives, especialment del binomi immobiliari-turístic, amb les consegüents afectacions socials i mediambientals.

El nou govern de l’estat
Amb la investidura de Rajoy com a president del govern espanyol, la crisi política entra en un nou escenari en què ha calgut la concertació explícita dels partits d’estat per desencallar el bloqueig parlamentari. La ficció de l’alternança parlamentària com a mostra de pluralitat s’ha acabat. El PSOE, el partit que durant tres dècades ha amalgamat el relat que des de l’esquerra relligava progrés social, europeisme i autonomisme al règim sortit de la transició, s’ha autoliquidat com a projecte polític autònom.
El paper estructural dels autonomismes liberalconservadors de les nacions sense estat també està en crisi. En el procés de blindatge de l’estat i la gran oligarquia madrilenya, el paper d’aquests autonomistes ha estat sacrificat per imposar una relació de força més desigual que subordinés i buidés encara més les autonomies de sobirania.
Les respostes reformistes a la crisi política
L’etapa entre 2008 i 2016 ha estat també una etapa de mobilització política. I sobirania i democràcia econòmica han estat els elements sobre els que ha girat l’agenda política en aquests anys. Precisament aquells elements que l’esquerra independentista portava quaranta anys assenyalant com la clau de volta.
Malgrat que el descrèdit del sistema econòmic, de l’estructura política de l’estat i de la Unió Europea ha arribat a màxims històrics, la resposta política a la crisi ha estat copada per sortides reformistes que molt difícilment seran capaces per si mateixes d’impugnar el sistema i protagonitzar una ruptura amb l’estat. Aquestes sortides, a més, han tingut com a característica als Països Catalans una aliança entre actors principals del règim de 78 vinguts a menys i sectors provinents de moviments polítics i socials situats en major o menor mesura en l’oposició al règim.

«Hem defensat encertadament que capitalisme i democràcia són incompatibles. I que estat espanyol i llibertats nacionals també»

D’una banda, la crisi de la socialdemocràcia i la successiva subordinació del PSOE al projecte nacionalista espanyol del PP han aplanat el camí per aquells sectors que des de posicions polítiques alternatives ja fa anys que propugnaven implícitament que el camí era substituir el vell PSOE com a partit socialdemòcrata per una proposta nova que incorporés els quadres polítics emergents. I aquesta substitució, davant la insuficiència dels resultats electorals, ha derivat en aliança amb el PSOE en dos governs autonòmics i diversos municipis.
D’altra banda, l’agudització de la crisi de l’autonomisme al Principat, que amenaçava en fer volar pels aires l’estructura de quaranta anys de poder polític i econòmic, va portar el gruix principal de CiU a transitar cap al nou sobiranisme. El moviment sobiranista, per la seva banda, va fer del “sense Convergència no hi ha independència” el seu mantra, articulant una estratègia que ho fiava tot a una transició autonomia-estat des del lideratge quasi natural de CDC.
Fer de PSOE, fer de CiU, o fins i tot copiar la versió més regionalista del PP, no serveix per avançar en cap nova conquesta per molt que qui pretengui ocupar aquests espais siguin organitzacions que proclamen tenir objectius estratègics de ruptura.
Si precisament hem titllat durant tres dècades la transició espanyola com a reforma del règim anterior ha estat perquè aquesta va deixar intactes el poder econòmic, l’alt funcionariat i els cossos repressius, va homologar els polítics joves del franquisme i va eixamplar el sistema fent-ne partícip l’esquerra parlamentària i l’autonomisme liberal.

«Malgrat la intensitat de la crisi política, el poder econòmic, funcionarial i repressiu no només no ha vist amenaçada la seva posició sinó que n’està sortint reforçat»

Precisament, alertem de la possibilitat que es repeteixi una operació similar a la transició perquè malgrat la intensitat de la crisi política, el poder econòmic, funcionarial i repressiu no només no ha vist amenaçada la seva posició sinó que n’està sortint reforçat. Essent la representativitat política dels partits del consens constitucional l’únic àmbit afeblit, l’opció de tancar la crisi a partir d’un nou repartiment de representativitats i àmbits de poder polític és factible.
Les vies empreses pels tripartits, els comuns o el processisme poden ser molt efectives electoralment a curt termini però no poden donar solució a cap dels reptes que tenen al davant les classes populars dels Països Catalans. Serveixen només per a acumular forces de cara a un possible nou repartiment del poder estatal dins els límits establerts pel projecte nacionalista espanyol. I en la conjuntura actual, davant d’un enduriment de l’estat, aquestes fórmules reformistes pretendran practicar polítiques d’unió sagrada per galvanitzar la seva posició i criminalitzar les seves alternatives a l’esquerra, acusant-les de posar en risc la força política acumulada.
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.

La crisi capitalista ha tingut un cost enorme per a les classes populars dels Països Catalans. Les retallades i privatitzacions han estat el preu que l’estat ha decidit fer-nos pagar per a fer front als rescats bancaris i al deute sense afectar les classes benestants. Així mateix, la destrucció del teixit productiu i les seves conseqüències ha donat força a la patronal i l’estat per a devaluar encara més les condicions laborals i el poder adquisitiu de la classe treballadora.
Durant aquesta crisi capitalista la taxa d’atur s’ha doblat, el poder adquisitiu ha caigut un 20% entre la classe treballadora, els costos d’alguns serveis bàsics s’han disparat. La desigualtat s’ha accentuat i els drets laborals han retrocedit a nivells anteriors a 1970. Aquest panorama ha afectat especialment la gent jove i les dones. La precarització en aquests sectors ha estat tan intensa que no només constitueixen bona part de les bosses de pobresa (juntament amb una part de la gent gran), sinó que han donat lloc al fenomen de la pobresa assalariada: persones amb un treball a jornada completa que no poden arribar a final de mes.

« La desigualtat s’ha accentuat i els drets laborals han retrocedit a nivells anteriors a 1970»

Un altre aspecte en què la crisi capitalista ha afectat profundament ha estat en el camp dels serveis públics. Tot i que l’aprimament de l’estat ja s’apuntava des de principis dels 90, la crisi ha servit per a accelerar la penetració de capital privat i lògiques mercantilistes al sí dels serveis públics. Això, a més, a l’estat espanyol s’ha fet a través d’un procés de recentralització que ha disciplinat, a través del FLA, les diverses comunitats autònomes a fer les retallades i les polítiques d’austeritat marcades per la UE.
Més enllà de les xifres multimilionàries de retallades, també s’ha produït una crisi d’horitzó col·lectiu. En els consensos polítics que bona part de la població legitimava s’hi dibuixaven fa una dècada un seguit d’horitzons col·lectius de creixement de la cobertura social en diversos àmbits. Només cal recordar com la Llei d’Educació de Catalunya de 2006 situava en el seu articulat l’objectiu d’assolir un 6% del PIB en inversió educativa, quan actualment amb prou feines sobrepassa el 2%, o el projecte avortat de la Llei de Dependència com a quarta pota de l’estat del benestar. Actualment, els horitzons que el consens polític prova de fabricar porten implícit el reconeixement que des del sector públic només es donarà cobertura a allò bàsic i essencial, o la fantasia que la millora del servei públic es pot fer al marge de la inversió econòmica.
La crisi s’ha acabat?
Tot i que la conjuntura electoral i un cert context econòmic havien fet proclamar a alguns que les retallades ja havien arribat a la seva fi i que fins i tot podria començar una certa recuperació, el cert és que ara mateix la UE té previst imposar a l’estat espanyol retallades per valor d’uns 18.000 milions d’euros en els propers dos anys. Així mateix, el dèficit acumulat per la caixa de la Seguretat Social és previsible que sigui usat de doctrina de xoc per a imposar canvis substancials en el sistema de pensions i de prestacions d’atur.
Les proclames de recuperació econòmica es basen sobretot en l’augment del PIB i en alguns indicadors parcials d’ocupació. Aquest augment no és fruit d’una expansió productiva i d’ocupació, sinó de la sobreexplotació del treball. Abaratiment de la mà d’obra i precarització extrema en la nova contractació. El 94% dels contractes signats el setembre de 2016 eren temporals; el 25% no arribaven ni tan sols a una setmana de durada.

«La crisi no ha estat una davallada temporal. S’han normalitzat les conseqüències de la crisi»

Així mateix, malgrat tota la propaganda feta als inicis de la crisi sobre la necessitat d’abandonar models especulatius, els indicadors de creixement econòmic actuals demostren un repunt del binomi immobiliari-turístic. Les inversions estrangeres en habitatge i l’arribada de milions de nous turistes fruit de la situació explosiva en altres indrets de la Mediterrània han ajudat a maquillar les xifres macroeconòmiques.
Aquestes dades que pretenen fer passar per creixement econòmic topen amb la realitat. Classe treballadora que treballa més per menys en un context d’encariment dels serveis bàsics, de l’habitatge, dels estudis… I un gruix d’aturats que només aconsegueixen accedir temporalment a treballs infrapagats. Res d’això no és creixement econòmic entès com la regeneració de riquesa redistribuïda, ni que sigui parcialment. És enriquiment dels de dalt a costa dels de baix, cada vegada més explotats. La crisi no ha estat una davallada temporal, sinó l’inici d’un escenari amb més devalució de les condicions socials. S’han normalitzat les conseqüències de la crisi.
Hi ha alternativa dins del sistema capitalista?
L’etapa capitalista de redistribució d’una part de la taxa de beneficis cap a les classes populars en forma d’augment del poder adquisitiu i serveis públics no tornarà. Ni hi ha les condicions econòmiques dins el capitalisme per a que això pugui ser així, ni hi ha les condicions polítiques a nivell mundial per a poder forçar el capitalisme a adoptar polítiques de redistribució parcial. Per tant, els projectes polítics que pretenguin un retorn a l’estat del benestar estan destinats al fracàs. Pel camí encara tindran ganxo electoral i podran generar suports amplis, però la seva inviabilitat està destinada a demostrar-se des del minut u en que tinguin responsabilitat de gestió.

«Els projectes polítics que pretenguin un retorn a l’estat del benestar estan destinats al fracàs»

Davant d’aquesta constatació, estem observant dos fenòmens polítics paral·lels. En primer lloc, la desaparició de l’alternança entre la cara amable i la cara dura del capitalisme; la socialdemocràcia desapareix i es mimetitza amb el liberalisme ortodox. En segon lloc, el creixement de propostes d’extrema dreta, que sota l’autoritarisme i la xenofòbia -i una aparent defensa de la classe treballadora-, no només no qüestionen les bases del sistema social i econòmic sinó que poden ser una eina perfecta per al capitalisme en els convulsos anys que estan per venir.
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.

El procés sobiranista al Principat, en situar la qüestió del trencament de l’estat com a objectiu polític, és de tots els escenaris polítics que es superposen als Països Catalans, el que més potencialitat rupturista conté. Això malauradament no vol dir, però, que l’actual desenvolupament del procés apunti cap a un escenari de ruptura.
Des de l’inici del procés, s’ha fet explícita una dinàmica en la qual l’autonomisme en transició ha volgut canalitzar tota la mobilització popular cap a l’acumulació de forces per a una negociació amb l’estat que tingui com a objectiu de màxims un referèndum d’autodeterminació i com a objectius de mínims una reforma territorial.
El plantejament real de la direcció del sobiranisme majoritari és cada vegada més evident: acumular forces per a obligar la Unió Europea a implicar-se en la negociació entre el govern autonòmic de Catalunya i l’estat espanyol. Aquesta acumulació de forces es pretén fer a partir de la capitalització política de les mobilitzacions populars, utilitzant-les també per a exercir una pressió suficient per a rebentar qualsevol dissidència dins del propi independentisme a l’estratègia de l’actual sobiranisme majoritari. La negociació que pretén obrir el sobiranisme té com a objectiu ideal aconseguir un referèndum pactat d’autodeterminació. Ara bé, ni la situació de l’estat espanyol ni la de la Unió Europea és de suficient debilitat o divisió interna com per a que es pugui forçar aquest referèndum. Arribats a aquesta conclusió, a la direcció del sobiranisme majoritari només li quedaria l’opció d’allargar l’acumulació de forces i la crisi política permanentment, o posar el capital polític en una reforma de l’estat que pugui afavorir els interessos de la burgesia regional.

«L’autonomisme en transició ha volgut canalitzar tota la mobilització popular cap a l’acumulació de forces per a una negociació amb l’estat»

El procés independentista tal com l’ha plantejat el sobiranisme majoritari parteix d’una contradicció important: la independència no és possible sense una autèntica revolució política però els dirigents del sobiranisme majoritari -en tant que hereus de quaranta anys de règim autonòmic- volen evitar a qualsevol preu que l’exercici del dret d’autodeterminació suposi cap canvi en les estructures de poder internes del Principat.
De fet, en què ha consistit tot el període de gairebé entre el 9N de 2014 i el Debat de Política General de 2016? Bàsicament, en la lluita per pilotar i controlar la mobilització independentista per a que aquesta no es desbordés i acabés generant una possible revolució política. Esgotada aquesta dinàmica, el nou camí que s’obre reprodueix els paràmetres del període entre 2012 i 2014 amb l’única diferència de l’existència d’un precedent on s’ha vist la inefectivitat del plantejament processista per a exercir veritablement l’autodeterminació.

«La independència no és possible sense una autèntica revolució política»

El referèndum sobre la independència projectat per setembre de 2017 és una oportunitat per a sortir de la roda de hàmster processista. És un referèndum fruit de la persistència d’una part de l’esquerra independentista en denunciar i entrebancar el processisme tant en el seu lideratge com en les seves pràctiques de gestió política.
Alhora, però, el referèndum està essent usat com a xantatge per part de JxS per a obtenir estabilitat parlamentària en la gestió autonòmica de tall continuista que executa. Així mateix, més enllà de la retòrica en la defensa del referèndum, no s’ha posat cap element sobre la taula que faci pensar que s’abordarà de manera diferent a com es va abordar el 9N. I, per tant, és molt probable que a l’estiu el sobiranisme torni a estar donant voltes davant d’un mur, discutint filosòficament la forma de franquejar-lo sense esquerdar l’ordre i la legalitat.
L’aposta de l’estat per l’ofensiva judicial com a fórmula per a vèncer el procés sobiranista creiem que no és fruit de la debilitat d’aquest estat, sinó que intenta furgar en la contradicció dels dirigents del sobiranisme al voltant de la legalitat/desobediència. Aquesta aposta apareix combinada amb el que s’ha vingut a anomenar Operació Diàleg per part del nou govern en minoria del PP. La desorientació que una operació com aquesta, pura retòrica i propaganda, ha generat en els dirigents del sobiranisme majoritari demostra les debilitats d’un processisme basat en paràmetres autonomistes.

«El referèndum és el fruit de la persistència d’una part de l’esquerra independentista en denunciar i entrebancar el processisme»

L’estat compta amb dos possibles escenaris per a guanyar aquest embat. El primer, que l’esquerra independentista es situï en posicions legalistes, convençuda precisament que el que cerca l’estat és l’enfrontament entre JxS i EI. Si l’esquerra independentista fa això, l’independentisme restarà ara ja totalment atrapat en la roda de la contradicció irresoluble de voler exercir d’acord a la legalitat vigent un dret que aquesta legalitat prohibeix perquè suposa la destrucció de la seva pròpia raó de ser. I, a més, trencarà un lligam imprescindible amb la pulsió de canvi social.
El segon, que JxS, atrapada davant el dilema legalitat/desobediència, faci allò que l’estat pressuposa: no sortir dels límits de la legalitat i per tant entrar en una etapa d’impotència, desmobilització i demonització de l’esquerra independentista.
L’única opció que permet a l’independentisme guanyar aquest embat passa perquè l’esquerra independentista no abandoni les posicions rupturistes i JxS, contra allò fet fins ara, es decideixi a exercir l’autodeterminació al marge de la legalitat espanyola.
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.

Ja fa més d’un any del canvi de govern al País Valencià -maig de 2015- quan el PP va perdre la majoria d’institucions -grans ajuntaments i Generalitat-, i fou aleshores quan es va produir l’arribada de les forces progressistes encapçalades pel PSOE, Compromís i Podemos.
Darrere quedaven més de vint anys d’hegemonia del PP: polítiques reaccionàries, caciquisme i corrupció, espanyolisme ranci i destrucció del territori… Semblava que s’obria pas a un nou cicle. Tanmateix, un any més tard, en les eleccions espanyoles del 2016, el PP ha tornat a recuperar una hegemonia que havia perdut.
Què ha succeït des d’aleshores? El panorama deixat pel PP en perdre les principals institucions del País Valencià era desolador, però el pitjor és que ara mateix no és molt millor, perquè la crisi que viu el País Valencià -com la resta dels Països Catalans- no és conjuntural, sinó estructural. No són només els anys de crisi des que esclatà la bombolla immobiliària, ni els anys de govern del PP, sinó que la crisi és molt més profunda, arrelada a les pròpies dinàmiques del capitalisme, i la inserció a l’estat espanyol i a la Unió Europea.
L’aposta del tripartit per a afrontar aquesta situació és la de reprendre la via de l’autonomisme reivindicatiu. En el context de les reformes que haurà d’abordar l’estat, el PSPV està prenent posicions per a esdevenir un actor important. Bàsicament, l’estratègia consisteix en ocupar l’espai i el discurs que històricament ha representat l’autonomisme principatí al sí de la política estatal. Si bé aquesta estratègia pot servir-li a Ximo Puig per consolidar un lideratge suprapartidista que permeti al tripartit imposar-se a les properes eleccions, no li servirà per assolir quotes de sobirania real per al País Valencià.
Perquè cal recordar que si l’autonomisme principatí ha acabat transformant-se en un nou sobiranisme, no ha estat per voluntat pròpia sinó perquè ha estat expulsat de l’esquema de repartiment de poder estatal en plena crisi econòmica. En el nou redisseny de l’estat el poder autonòmic restarà més subordinat encara tant a l’estat com a les polítiques europees i del gran capital que no pas en l’etapa anterior.
La sobirania del País Valencià no es guanya en una nova reforma constitucional o en un nou encaix del País Valencià en el projecte espanyol, ni tampoc aconseguint un «poder valencià» a Madrid. No es tracta doncs d’una millora del finançament autonòmic o d’una major transferència de competències. Això és pidolar les engrunes i gestionar la misèria. Eixe camí ja s’ha recorregut i ens porta igualment al penya-segat.
De la mateixa manera que la via de l’autonomisme és una via morta per als drets nacionals, la via de la reforma capitalista és una via morta per als drets socials. La retòrica i les polítiques del nou govern valencià format pel PSOE, Compromís i Podemos no frenen la depauperació de les classes populars valencianes, sinó que serveixen de matalàs per frenar una resposta més contundent. Ara toca denunciar les polítiques d’austeritat, l’empobriment dels treballadors i les treballadores. Ara toca posar fi a la desmobilització al carrer, ara toca recuperar l’organització i la lluita a les aules, als llocs de treball, als barris i pobles…
I no, no s’ha plantejat en cap moment que siga el mateix un govern del PP que un altre del PSOE-Compromís-Podemos. Però més enllà de les polítiques de salut democràtica, continuar fent polítiques sense eixir dels paràmetres marcats per les institucions europees i l’estat espanyol ens condueix a un atzucac.
El camí ha de ser nou. Conquesta de les sobiranies, reivindicació dels nostres drets com a poble i com a classe i exercici del dret d’autodeterminació. Ara toca continuar la construcció nacional dels Països Catalans com l’únic projecte que afirma la plena sobirania per al País Valencià. Ara és el moment de compartir la necessitat de la independència i el socialisme feminista com a única via per enderrocar l’explotació i l’opressió, tant nacional com de classe i de gènere.

«Les revolucions comencen, sovint, als atzucacs»

Bertolt Brecht

Economia

Si ens centrem en la situació econòmica del País Valencià, continua exactament igual. No hi ha canvis substancials en l’agricultura ni en el teixit industrial valencians, i s’agreuja encara més el procés de terciarització econòmic amb el monocultiu del turisme: si el 1998 la part del PIB valencià corresponent a la indústria suposava un 28%, el 2014 només suposava un 14%.
D’una altra banda, l’infrafinançament que pateix el País Valencià s’agreuja i la dependència del FLA augmenta. Això suposa, per exemple, que els i les valencianes rebem 1.000 milions d’euros menys a l’any que la resta de comunitats, o que el deute històric assoleix ja els 13.500 milions d’euros. Aquesta situació posa en perill el desenvolupament econòmic i social al País Valencià, així com l’assoliment dels nivells bàsics de benestar, i no estem parlant d’una manera metafòrica: les persones que es troben per sota del llindar de risc de pobresa al País Valencià són 1.000.400, i això suposa que la taxa de risc de pobresa afecta el 20’5% de la població. I sí, s’han creat més llocs de treball en els darrers anys, com a la resta de l’estat espanyol, però cal matisar que això és possible a costa de la seua precarització, ja que els contractes temporals més curts (d’una setmana o menys) suposen ja més del 26% del total. Mentre la classe treballadora del País Valencià, així com també la resta de classes populars, s’empobreixen cada vegada més, les grans empreses i els seus accionistes s’enriqueixen encara més. Així, des de 2002 la renda disponible dels valencians i valencianes és inferior a la mitjana estatal, i des dels anys 90, el País Valencià ha estat la tercera zona de l’estat on la desigualtat interna ha augmentat més. Si hi ha una empresa de matriu valenciana que pot servir d’exemple de com ha augmentat els seus beneficis a costa d’empitjorar les condicions dels seues treballadors i treballadores, eixa és Mercadona, que durant l’any 2015 ha incrementat la seua facturació un 3%, fins als 20.831 milions d’euros, mentre que els seus guanys nets han millorat un 12%, fins als 611 milions d’euros. Sí, l’estat espanyol espolia el País Valencià i la resta dels Països Catalans, però també ens empobreixen les polítiques de les elits i les classes dominants autòctones. I no ens enganyem en dir que cap govern autonòmic té marge per a transformar realment aquesta situació, a tot estirar per a gestionar una mica millor les engrunes i pal·liar lleugerament la misèria.
Una altra dada que ens ha de fer plantejar-nos com es troba el País Valencià és el fet que siga un dels territoris amb menys treballadors públics de l’estat espanyol, només 45,31 funcionaris per cada mil habitants, només superada per Catalunya, amb una taxa de treballadors públics de 40,24. Com pensa el govern valencià posar fi a aquesta situació i generar més ocupació pública? Cal tenir en compte que l’autonomia valenciana és la més endeutada de l’estat espanyol, ja que tot i que en termes absoluts és Catalunya amb 72.274 milions, el País Valencià amb els 41.935 milions, té el major nivell d’endeutament de la seua administració autonòmica sobre el PIB, el 41,3 %. No ens poden fer creure en miracles, i no serà possible controlar el dèficit i quadrar els pressupostos de la Generalitat sense que aquests afecten als serveis socials i al benestar dels valencians i les valencianes. Només en interessos el País Valencià haurà de pagar 306 milions d’euros aquest any pels préstecs del FLA. Cal reconèixer que el País Valencià està intervingut i que els pedaços i els nyaps no solucionaran aquesta situació, només una actitud valenta de desobediència i de mobilització podrà capgirar-la.

«Un 20,5% de valencians i valencianes es troben en risc de pobresa. El 26% dels nous contractes laborals són de menys d’una setmana»

Infraestructures

Fixem-nos ara en les infraestructures al País Valencià. Les nostres comarques continuen invertebrades quant a les comunicacions, i no hi ha cap indici que mostre que açò puga millorar. Així, en els Pressupostos Generals de l’Estat del 2016, al Programa de Millora de comunicacions metropolitanes se li adjudiquen zero euros, mentre que a Madrid aniran a parar 127 milions. Si parlem només de la ciutat de València hi ha destinat 1 milió d’euros, mentre que ciutats com Madrid o Màlaga rebran 330 i 180 milions d’euros respectivament. Més botons de mostra… El primer, per a recórrer els pocs més de 100 km entre Alacant i Dénia, si volem fer-ho en tren trigarem tres hores. El segon botó, aquest any és el 42è aniversari del tancament de la línia de ferrocarril que comunicava Dénia i Gandia, i tot i les promeses contínues per reobrir-la, no hi ha encara estudis ni fons destinats per a fer-ho. I podríem continuar amb el corredor mediterrani, sobretot el tram entre Castelló de la Plana i Tarragona, que continua bloquejat amb trams d’una única via. Com vol el govern valencià fer front a aquest desficaci? Amb un canvi de govern espanyol que tinga més en compte els interessos del País Valencià?

«Les nostres comarques continuen invertebrades quant a les comunicacions, i no hi ha cap indici de canvi»

Territori

Quant a la destrucció del territori, de moment hi ha una treva i s’han aturat els megaprojectes i la construcció de noves urbanitzacions. Tanmateix, aquesta treva sembla que és causa més aviat de la fi de la bombolla immobiliària, i no tant de les polítiques del govern valencià. Què passarà quan finalitze aquest cicle i s’hi torne al mateix model? De fet, el País Valencià està liderant la recuperació immobiliària, sobretot a les comarques més meridionals, per la demanda estrangera. Segons l’INE, el País Valencià és el territori amb més transmissions per cada 100.000 habitants, amb 1.322, i sembla que darrere de la compra d’habitatges es troba l’interés de britànics i població del nord d’Europa. Gosarà el govern valencià canviar les lleis que han desregulat la gestió del sòl les darreres dècades? I podríem parlar dels incendis, en el portem d’any, al País Valencià ja han cremat més de 6.000 hectàrees, i especialment greus han estat els de Carcaixent, Bolbait i Serra d’Espadà. Enguany no han pogut llançar les culpes al govern del PP. Tampoc no s’ha parlat d’un altre tipus de gestió dels terrenys forestals, ni de recuperar per a ús i gestió públiques -municipal o mancomunal- eixos terrenys privats.

«Gosarà el govern valencià canviar les lleis que han desregulat la gestió del sòl les darreres dècades?»

Sanitat i educació

I ara farem una ullada a ls sanitat i l’educació. El 1997 la Llei de Sanitat, aprovada per PP, PSOE i CiU al Congrés espanyol, obria la porta a la gestió privada d’equipaments sanitaris públics. A partir d’aquesta llei, els successius governs del PP van dur a terme l’extensió del Model Alzira a set grans equipaments hospitalaris del País Valencià. Hi ha algun pla per a recuperar la gestió pública d’aquests hospitals? D’una altra banda, el nou govern valencià, de moment, no ha fet res per capgirar l’actual sistema classista de concerts en l’educació, sinó que s’ha limitat a frenar un procés que en les darreres dècades ha augmentat any rere any. I malgrat tot, ha rebut una resposta contundent de la patronal de l’educació privada que no vol veure retallat cap dels seus privilegis. No es pot obviar que el País Valencià ha estat el territori on més s’ha reduït la inversió en educació entre 2009 i 2013, i que això ha suposat que la despesa per habitant en aquest assolira els 867€, mentre que al País Basc era de 1.224€. El resultat són de les xifres de fracàs escolar més elevades de l’estat, sols superades per Ceuta, ja que el 37% de l’alumnat de Secundaria no assoleix el graduat. Hi ha realment cap intenció d’acabar amb els privilegis de l’escola privada i els seus concerts? Hi ha un pla de xoc per fer de l’educació, a tots els nivells, una prioritat al País Valencià? De moment no n’hem sentit res.

«El País Valencià ha estat el territori de l’estat on més s’ha reduït la inversió en educació entre 2009 i 2013»

Cultura

I apleguem a les polítiques culturals del nou govern valencià. És clar que les dues dècades de govern del PP van suposar un atac constant, conscient i planificat contra la identitat del País Valencià, per anorrear tot allò que suposa de trets compartits amb la resta dels Països Catalans, sobretot la llengua. La intenció ha estat clara, folkloritzar la nostra cultura, diluir-la dins de la identitat espanyola. Això va estar possible també pel paper que va jugar l’esquerra espanyola, per la seua inacció i les seues renúncies. Els anys de govern del PP han sabotejat les línies en valencià l’educació, han menyspreat les polítiques de normalització del català, i han impedit qualsevol espai comunicatiu -premsa, ràdio i TV- -comú per als Països Catalans. Després de més d’un any de govern progressista, continuem sense mitjans de comunicació propis (RTVV), sense la recepció de les emissions en català des d’altres territoris (TV3, IB3…), continuem sense exigir el requisit lingüístic a l’administració pública, continuem amb una educació que no garanteix l’ús ni l’aprenentatge del valencià als diferents nivells educatius… És cert que s’han produït alguns avenços: la derogació de la «llei de senyes», el reconeixement de personatges del nostre àmbit cultural (Raimon) o actes de desgreuges com a les víctimes de l’accident del Metro o a Guillem Agulló. Aquestes qüestions podríem considerar-les de «salut pública», tanmateix en les polítiques de fons impera una prudència que moltes vegades es percep com a fruit d’una por a la reactivació de l’activisme blaverista. Un botó de mostra? Joan Ribó, l’alcalde de València, va doblegar-se davant les amenaces del delegat de govern espanyol per haver retolat els senyals de trànsit de la ciutat només en català.

«Joan Ribó va doblegar-se davant les amenaces del delegat de govern espanyol per haver retolat els senyals de trànsit de la ciutat només en català»

 
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.