Feminisme sense rebaixes, cap a la Vaga General Feminista! | 8 de març de 2018

Feminisme sense rebaixes, cap a la Vaga General Feminista!

Manifest d’Endavant (OSAN) amb motiu del 8 de març de 2018, dia internacional de les dones treballadores

Ens trobem a les portes del 8 de març, dia internacional de les dones treballadores. Una diada que cal aprofitar per reivindicar-nos com a dones i com a classe i posar de manifest l’explotació que patim en tant que dones i en tant que treballadores. Enguany la diada del 8 de març ve acompanyada d’una convocatòria de vaga general feminista, l’eina que ens és pròpia, a la classe treballadora, per lluitar pels nostres drets, per dir que ja n’hi ha prou i que no volem ser doble ni triple explotades. Una vaga, una arma de lluita que cal que omplim de contingut perquè puguem ser escoltades.

Que les dones som el 50% de la població no és cap secret i que patim les conseqüències del sistema patriarcal i capitalista, tampoc, però posem les dades sobre la taula per poder analitzar aquesta doble opressió. Als Països Catalans les dones cobrem entre 4.800€ i 7.000€ anuals menys que els homes. Un 35% de les dones afirmem que tenim dificultats per arribar a final de mes, les dones dediquem una mitjana de 2h més al dia als treballs no remunerats que els homes, assumim les feines de cuidadores: el 90% de les excedències laborals per cuidar persones són demanades per dones. A més a més i com que encara avui en dia el salari de les dones és considerat secundari, ens veiem obligades a acceptar la majoria de contractes a temps parcial. Tot això té unes conseqüències nefastes per la vida de les dones, com que cobrem i cotitzem menys, ens espera un futur poc amable, tindrem menors prestacions i pensions. Més del 70% de dones soles majors de 65 anys es troben per sota el llindar de la pobresa.

A tot això cal sumar-li la sexualització dels nostres cossos, la violència masclista a la qual estem exposades, dins i fora de la llar -l’any 2017, 29 dones van ser assassinades als Països Catalans, sols pel fet de ser dones- i la precarització de les nostres vides per l’augment de les retallades en drets socials i laborals i privatitzacions dels serveis públics.

Malgrat que alguns sindicats (CCOO i UGT) camuflin la vaga a través d’aturades de 2 hores a cada torn, cal defensar la vaga general de 24 hores tal com demana el moviment feminista, encara que sabem que fan falta més de 24h per canviar les condicions materials de vida de les dones. Cal visibilitzar aquesta doble explotació que patim i cal que aquesta vaga estigui acompanyada d’una crítica al sistema patriarcal i capitalista que ens ofega. El feminisme no és una qüestió de rebaixes, els nostres drets i les nostres vides valen més que 2 hores de vaga.

Cal que construïm un programa feminista i anticapitalista que ens permeti concretar la materialització d’uns Països Catalans lliures de masclisme, sexisme, racisme i explotacions on les dones ocupem un paper central i on valgui la pena viure. Ja no ens valen reformes que acaben sent com una tireta a la ferida, hem de fer que el feminisme sigui una prioritat central en el nostre programa polític de construcció de la unitat popular, als Països Catalans hi ha desenes de col·lectius feministes que treballen cada dia als seus barris, pobles i ciutats per una millora de les condicions de vida, en especial per les dones. I hi hem de treballar de costat perquè només des de baix, podrem recuperar la sobirania reproductiva i la capacitat per decidir sobre els nostres cossos, apostant per un feminisme de classe que ens defensi de totes les opressions patriarcals i capitalistes, un feminisme profundament radical i antiracista i que en definitiva que avanci cap al nostre triple alliberament (de gènere, classe i nació).

Avancem cap a la construcció del feminisme socialista, avancem cap a la construcció d’uns Països Catalans lliures d’explotacions.

Als Països Catalans, feminisme sense rebaixes!

Cartell 8m 2018 Endavant-01

8 de març del 2018 | No aguantarem més els vostres privilegis! Vaga general feminista als Països Catalans

Per què una vaga general feminista?

El 8 de març se celebra la Diada Internacional de les Dones Treballadores, una jornada que expressa la lluita de milions de dones que no tenen res més que la força de treball com a forma de vida. De Chicago a Petrograd, passant per la lluita de les obreres de la indústria tèxtil, de les treballadores domèstiques i del conjunt de dones treballadores, que històricament han mantingut viva la flama de la dignitat, contra l’explotació capitalista, patriarcal i racista, que ens nega el dret a una vida digna i a una sobirania plena com a dones, tant als Països Catalans com arreu del món.

“La pobresa té nom de dona” no és pas una frase feta. La divisió sexual del treball provoca que totes les tasques de la llar i les tasques de reproducció i de cura que fem les dones pràcticament en solitari no tinguin valor reconegut, econòmic, social ni institucional. Aquesta desvalorització és intencionada i no té res a veure amb la importància ni la naturalesa d’aquestes tasques, sinó amb el fet que s’han relegat històricament a l’àmbit privat, domèstic, fora del món productiu, sense donar-los un valor econòmic ni social. I cal tenir ben present que, si deixéssim de fer aquestes tasques, cap de les persones que som aquí no hi seríem, perquè cuidar les persones dependents, cuidar dels infants, procurar un envelliment digne a les persones grans, netejar, fer el menjar, rentar la roba, etc. són tasques imprescindibles per garantir el manteniment de la vida.

Les que més patim les retallades i la regressió en drets socials, en educació, en sanitat, en el sistema de pensions i en la no implementació de la llei de dependència som les dones.

En primer lloc, perquè aquestes retallades se sustenten en el treball de cures i reproductiu que fem de majoritàriament les dones: la responsabilitat d’aquest treball passa del sistema públic a les llars i, per tant, recau en nosaltres, a qui històricament ens han adjudicat aquestes tasques. Hem estat les dones les que hem sofert la cara més dura de la crisi mentre l’Estat i les empreses es beneficien de tot aquest treball invisibilitzat i imprescindible.

I, en segon lloc, perquè com a treballadores hem de patir també l’explotació a la feina, i encara més si aquesta està associada al paper de cuidadores que el capitalisme patriarcal ha destinat a les dones pobres: netejar, rentar, cuinar i cuidar. Les dones som les que tenim més contractes a temps parcial, jornades laborals més curtes, percepció de salaris fins a un 26% per sota dels dels homes, un menor reconeixement de la feina, etc. A més, unes pitjors condicions durant la vida laboral impliquen cotitzacions més baixes i, per tant, suposen prestacions més dolentes quan estem aturades, jubilades, o fora del mercat laboral per altres motius. De fet, 2 de cada 3 pensionistes que no arribem al salari mínim som dones. No podem consentir que quan exercim de treballadores de la llar haguem de patir un règim laboral semiesclau que ens jerarquitza per la nostra procedència; no podem consentir que com a treballadores de la llar no puguem accedir a la prestació d’atur: hem de gaudir dels mateixos drets que qualsevol treballadora. El capitalisme patriarcal es beneficia de la nostra sobreexplotació amb la situació de les Kellys, les cambreres de pisos, garants dels guanys multimilionaris de la indústria turística, que precaritza i aboca les treballadores a patir malalties cròniques . Denunciem també un atac contra les dones per part de tribunals mèdics, que primen els interessos econòmics abans que les nostres vides i dictaminen altes mèdiques no justificades.

Tot això amb unes institucions capitenajades per homes i dones amb corbata dins de l’Estat espanyol i francès, que estan buides de sobirania i en les que prima la lògica del mercat per sobre de les persones. Aquestes persones sostenen un sistema autonòmic que ens ofega i que, en comptes de garantir-nos una vida digna, ens retalla llibertats, ens desposseeix i ens precaritza. Ho veiem a l’Estat espanyol, que mentrestant accentua la recentralització del sistema autonòmic amb el FLA i les retallades per poder pagar el deute financer, o a l’Estat francès, amb l’actual reforma del Codi del treball. I és que als Països Catalans només es podrà construir una alternativa que garanteixi una vida digna per a les dones i per a totes les classes populars, si és fora del regne d’Espanya i fora de la UE.

No ens alliberarem del capitalisme patriarcal sota un règim bastit en el silenci, basat en la nostra hiperexplotació. Només serà possible lluitant organitzades contra qui ens oprimeix, contra qui trafica amb els nostres drets per aconseguir uns resultats més bons a la borsa i als mercats.

Tenim clar que això és una guerra. Una batalla entre el manteniment de la vida o el capitalisme patriarcal i l’imperi del mercat. I és que aquesta ha estat la lluita del feminisme des de fa molts anys: posar la vida al centre.

Maltractades com a treballadores, com a dones, com a mares, com a malaltes, com a persones dependents, com a migrades, com a lesbianes, com a velles i com a joves, ha arribat l’hora de dir prou a la pau social que van decretar els partits i els sindicats del règim. I també ha arribat l’hora de dir prou amb tota la complicitat, també de la mà del sistema judicial, amb el sistema capitalista patriarcal, que justifica, silencia o relativitza els assassinats, les agressions i els maltractaments que avui dia patim les dones treballadores amb una impunitat esfereïdora.

No és pas casualitat que sigui un 8 de març i siguem les dones treballadores -a l’atur, amb feines precàries, treballadores domèstiques o amb persones dependents al nostre càrrec- les que aixequem amb urgència la necessitat de trencar una normalitat violenta contra totes nosaltres: la vaga general!

Per tot això, aquest 8 de març sortim al carrer i exigim allò que com a dones treballadores ens pertoca:

  • Derogar la reforma laboral del 2012.
  • Perseguir l’escletxa salarial d’avui i de demà (també les pensions i la prestació d’atur).
  • Recuperar i estendre els serveis públics relacionats amb la sanitat, els serveis socials i l’atenció a les dones i a la infància: des d’escoles bressols i hospitals fins als serveis de dependència.
  • Perquè les seves treballadores tinguin unes condicions dignes, perquè puguin cobrir les necessitats col·lectives dignament i no siguin un pou de precarietat i l’excusa per exigir la nostra doble explotació a la llar.
  • Acabar amb la segregació laboral de les persones trans.
  • Eliminar el copagament en els serveis públics, des dels medicaments fins al transport.
  • Combatre l’assetjament a la feina, ja que l’àmbit laboral és un àmbit més on rebem violència masclista i, sota la coacció de no perdre la feina, ens veiem més desprotegides per tal de defensar-nos-en.

I en definitiva, la lluita contra el capitalisme patriarcal i racista, pel repartiment del treball, de la riquesa i per la cobertura social de les necessitats d’atenció a la infància, a les persones malaltes i dependents i a totes les persones. La lluita per totes aquelles necessitats col·lectives que estan sent cobertes majoritàriament amb el sacrifici, el menysteniment i amb una violència estructural insuportable per les dones treballadores. Perquè la nostra condició no és la mateixa que la de les dones propiètaries, les portaveus del capital i dels partits que qüestionen l’existència de la violència masclista. Perquè nosaltres lluitarem fins al final per la senzilla raó que ens hi va la vida.

Per què serveix una vaga?

La vaga general és una demostració de força en la mesura en què s’atura la producció (sí, si ets home, també has de fer vaga al teu lloc de feina), el transport i la circulació de mercaderies, la provisió de serveis (universitats, per exemple) i per, descomptat, el consum. El dia de la vaga no es consumeix!

Els drets són col·lectius, així com ho és la lluita. És necessari que totes i tots plantem cara a aquest sistema econòmic, polític i social que ens ofega i ens esclavitza.
Tenim el poder de canviar moltes coses, tenim el poder d’aturar-ho tot. Però cal que ho fem plegades.

Com puc participar-hi?

Si ets dona, ets la protagonista.

Tens centre de treball?

  • Organitzem la vaga i les mobilitzacions al nostre centre de treball: acudeix a les assemblees que l’esquerra sindical està convocant als centres. Si no en trobes cap, pots promoure una assemblea de treballadores o posar-te en contacte amb amb el teu sindicat combatiu de referència.
  • Enganxa el cartell als taulers, reparteix el manifest a les teves companyes i companys i explica les raons per les quals és necessària la seva participació.
  • Denuncia la situació laboral de les dones als centres de treball.
  • Informa’t de les qüestions legals
  • Si ets treballadora que vol fer vaga, et trobes en una situació de precarietat i se’t fa difícil assumir la vaga sola, posa’t en contacte amb el comitè de vaga feminista del teu poble o barri i demana suport.

Dubtes i respostes sobre l’exercici del dret a vaga:

  • La vaga està legalment convocada i, per tant, si tens feina assalariada, tens dret a fer-ne.
  • Encara que en el teu centre de treball no hi tingui presència cap dels sindicats convocants, pots adherir-te sense problema a la vaga.
  • No cal ni et poden obligar a comunicar-ho amb antelació. Fer-ho podria considerar-se coacció i és denunciable.
  • La teva empresa no pot acomiadar-te per no anar a treballar durant una convocatòria de vaga. Fer vaga és un dret fonamental i l’acomiadament és NUL.
  • L’empresa no pot substituir-te al teu lloc de feina per cap treballador/a, sigui de dins de l’empresa o de fora, durant els dies que facis vaga.
  • L’empresa només et pot obligar a treballar si ha de prestar serveis mínims a la comunitat i tu ets una de les persones assignades per complir-los.
  • Els serveis mínims només els han de fer les empreses que presten serveis públics i essencials per a la comunitat. Només l’autoritat laboral és qui decideix quines empreses han de tenir serveis mínims, no l’empresa.
  • Si la teva empresa incorre en qualsevol infracció, no dubtis a recórrer a la Inspecció de Treball o al Jutjat de vulneració del dret a vaga.
  • La Caixa de resistència és una bona eina per recuperar la retribució que l’empresa et descomptarà: el salari dels dies de vaga i la part proporcional de les pagues extraordinàries.

Fem possible la vaga general feminista més enllà dels centres de treball!

Volem fer evident la divisió sexual del treball; volem demostrar que sense el nostre treball de cures quotidià el món es col·lapsaria. Volem aturar-nos perquè les cures, treball indispensable per al sosteniment de la vida, no recaiguin només sobre nosaltres i s’assumeixin col·lectivament.

  • Acudeix a les assemblees obertes, participa, posa en comú les idees i comparteix les propostes per estendre el trencament de la normalitat durant la jornada del 8 de març.
  • Si el moviment feminista o els sindicats combatius no n’han convocat encara, contacta amb elles i col·laboreu en organitzar-ne una amb tots els sectors de lluita feminitzats i tots els agents que considerem oportuns.
  • Repartim octavetes que cridin a participar a la Vaga general feminista.
  • No t’encarreguis de portar els infants al col·legi.
  • No t’encarreguis d’escurar, estendre, planxar o anar a comprar.

Vols que aquesta jornada tingui continuïtat? Organitzem-nos a la feina i als carrers!

I si soc home, què he de fer? Puc participar-hi?

La vaga general és una demostració de força en la mesura en què s’atura la producció (sí, si ets home també has de fer vaga al teu lloc de feina), el transport i la circulació de mercaderies, la provisió de serveis (universitats, per exemple) i per, descomptat, el consum. El dia de la vaga no es compra.

Aquest és el moment en què els aliats feministes i els homes solidaris amb la justícia social tenen un paper important en l’atenció de tot allò que calgui per garantir la plena participació de les dones en la jornada de lluita. Escolta les teves companyes!!

La vaga general és la visibilització del poder de la classe treballadora i aquesta jornada s’orienta a enfortir la urgència de prendre mesures en aspectes clau que afecten particularment les dones treballadores en tota la seva condició.

Organitza’t amb la resta d’homes per veure com podeu donar suport i facilitar que les dones puguem participar en totes les mobilitzacions. Les dones ens aturem, però les cures no. Assumeix totes i cadascuna de les tasques de cures durant l’organització de la jornada i de les tasques quotidianes. Això no va d’un dia: cal que aquesta corresponsabilització sigui cada dia.

24 h, només dues hores o una “estoneta” al migdia?

La vaga està convocada durant 24 h a tots els sectors. El sindicalisme del règim ha decidit formalitzar només aturades parcials. La seva voluntat és aparentar preocupació per la lluita feminista, més que no tant una implicació real i garantir la participació de les treballadores i treballadors que representen.

TEI 8m18

No pensem col·laborar amb els qui ens volen represaliar! Defensem la República!

NO PENSEM COL·LABORAR AMB ELS QUI ENS VOLEN REPRESALIAR! DEFENSEM LA REPÚBLICA

Avui, 22 de febrer, la Paula, militant d’Endavant, havia estat citada a declarar al Jutjat d’Instrucció 11 de Barcelona com a imputada per haver participat en la Vaga General del passat 8N, per un presumpte delicte d’atemptat a l’autoritat. Des d’Alerta solidària i Endavant OSAN manifestem que no anirem a declarar per un cas en el qual, amb l’impuls dels Mossos d’Esquadra, es pretén perseguir i sancionar aquelles persones compromeses amb la defensa de la República i dels legítims i necessaris drets de vaga.

Els fets es remunten al passat 8 de novembre de 2017 quan, en el marc de la Vaga General, milers de persones es varen organitzar per sortir al carrer i defensar la República i els drets més bàsics d’una suposada democràcia. Aquell 8N a l’Eixample, com en tants altres llocs, es produïren mobilitzacions massives. Els Mossos d’Esquadra, com a bons defensors del règim totalitari espanyol, varen realitzar només en aquell piquet més de 70 identificacions, amb actitud violenta, tot arrossegant pel terra a la gent que es manifestaven.

En aquesta actuació dels Mossos d’Esquadra, d’ofici aixecaren un atestat i obriren diligències policials que varen remetre al Jutjat de guàrdia de Barcelona. Entre la molta literatura realitzada pels Mossos d’Esquadra, i amb el vist i plau de l’instructor policial amb TIP 9537, per criminalitzar a les vaguistes, elaboraren un informe policial des de la unitat d’investigació de radicalisme a la xarxa (UIRAX) per criminalitzar els vaguistes i els CDRs, posant com a mostra del radicalisme les piulades amb texts com Defensem la Democràcia o Per la llibertat de les Preses Polítiques, per la República, aturem el país, omplim els carrers.

En el present cas, cal afegir a més a més, que l’agent del cos de Mossos d’Esquadra amb TIP 14188 denuncià a la nostra companya per atemptat a l’autoritat i es persona com acusació particular en la causa.

L’intent de l’Estat espanyol i dels Mossos d’Esquadra de criminalitzar les massives mostres de suport amb les persones represaliades o en la defensa de la República, passa per intentar imposar un relat que dista molt de la realitat, per poder reprimir al poble treballador, i estendre a través de la repressió la por i aturar així aquest moviment.

Des d’Alerta Solidària i Endavant OSAN volem enviar un missatge alt i clar: Ni la criminalització dels Mossos d’Esquadra, clars col·laboracionistes de la repressió de l’estat ocupant, ni la persecució judicial aturaran la nostra determinació de defensar uns Països Catalans socialistes, feministes i independents. Per aquest motiu, no pensem col·laborar amb la suposada justícia de l’Estat espanyol que ens vol callades i temoroses, al contrari, seguirem defensant amb dignitat i determinació els drets del poble treballador català i la seva llibertat.

No pensem col·laborar amb qui ens vol reprimir.
Defensem la República!
Defensem la llibertat!

Barcelona, Països Catalans, 22 de febrer de 2018

Comunicat del CDR de l'Eixample Dret
Comunicat del CDR de l’Eixample Dret

Comunicat d'Endavant (OSAN) i Alerta Solidària
Comunicat d’Endavant (OSAN) i Alerta Solidària

Endavant (OSAN) clou la IX Assemblea Nacional amb una crida a la desobediència i a recol·locar l'epicentre de la lluita al carrer

Més de 200 persones participen dels debats durant el cap de setmana a Reus, que aproven la ponència Ara més que mai, Endavant!
Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional, hem celebrat la nostra IX Assemblea Nacional a Reus, el Baix Camp, els dies 17 i 18 de febrer. Les més de 200 persones que hi han pres part han aprovat la ponència Ara més que mai, Endavant!, en què apostem clarament per la desobediència, per recol·locar l’epicentre de la lluita al carrer arreu dels Països Catalans i per seguir treballant la feminització de l’organització. L’assemblea culmina el procés de debat iniciat a finals del 2017 entre tota la militància.
Més de 200 persones d’arreu dels Països Catalans han pres part, a Reus, dels debats presencials que clouen la IX Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN). La capital del Baix Camp ha acollit, els dies 17 i 18 de febrer, la culminació d’uns debats iniciats a finals del 2017. Amb l’aprovació de la ponència Ara més que mai, Endavant!, hem volgut fer una crida a l’enquadrament en clau organitzativa del moviment, a la desobediència i a la reubicació de la centralitat de la lluita al carrer, i no a les institucions, així com una aposta clara de seguir aprofundint en la feminització de l’organització.

De la redistribució a la recentralització
La crisi sistèmica del capitalisme patriarcal, reconeguda a partir del 2008, no és puntual i conjuntural. Com ja apuntàvem, la crisi s’ha convertit en un mecanisme pel qual s’han imposat noves condicions socials i laborals a la classe treballadora. Aquestes condicions han vingut per a quedar-se i afecten, en major mesura, les dones treballadores: escletxa salarial, precarització, privatització, violències, control migratori, racisme…
SONY DSC
La inexistent redistribució econòmica i social es dóna, també, en l’àmbit nacional en el cas de l’Estat espanyol: l’autonomia ha mort. El procés de recentralització ha visualitzat el projecte polític espanyol: el 155 permanent, no només al Principat, sinó arreu dels Països Catalans sota l’Albera. Des del FLA al límit constitucional de deute, passant per les sentències dels tribunals anul·lant Lleis i Decrets, com la Llei de Sanitat Universal o el Decret de Plurilingüisme, aquest és el panorama que dibuixa el nacionalisme espanyol, que s’ha d’enfrontar amb l’elaboració d’un programa polític de construcció nacional. Les vies neoautonomistes, els camins de les millores del finançament, els projectes polítics del tripartit que es contenen amb la simple gestió de les misèries autonòmiques, han arribat a un atzucac.
Cap a la reapropiació i la recuperació
SONY DSC
Els projectes polítics que pretenen un retorn a l’estat del benestar estan destinats al fracàs: ja no hi ha cap engruna a redistribuir. La distribució del poder territorial mitjançant el sistema autonòmic ha arribat a la seua fi, que només pot ser superat amb l’exercici del Dret d’Autodeterminació. Només un projecte que es plantege la superació del capitalisme, la reapropiació de drets i la recuperació de sobiranies té la capacitat d’aportar un futur d’esperança a les dones treballadores, a les classes populars i al mateix planeta.
Organització i Unitat Popular
Assumim que la victòria no serà demà i és per això que, ara més que mai, toca apostar per la construcció de la Unitat Popular arreu dels Països Catalans. No pas per fer cap passa enrere, ans al contrari, sinó per aprofundir i consolidar en aquelles escletxes obertes. Així mateix, la construcció de la Unitat Popular és necessària per construir una alternativa política nacional. Només quan ens organitzem podem defensar els nostres drets i exemples, com la vaga de docents de les Illes, el referèndum de l’1 d’octubre, aturar la contrareforma de la llei de l’avortament, plantar cara al feixisme al País Valencià i arreu. La lluita ens permet visibilitzar conflictes i combatre’ls d’arrel; ara més que mai toca organitzar-nos per fer-ho possible.
SONY DSC
Feminisme de classe com a pal de paller
El feminisme de classe ha de ser central, fonamental, de forma transversal en tot allò que ens plantegem per bastir una alternativa real. Les dones treballadores no som un col·lectiu, una part, som el poble i som la majoria. Totes aquelles conquestes que millorin les nostres condicions materials de vida són extrapolables a la resta de la classe treballadora. Calen canvis reals en l’estructura econòmica, en el nostre dia a dia. Totes aquelles lleis que no ens tenen en compte ens van a la contra. I sabem que tampoc seran lleis les que acabaran amb la desigualtat sexista: cal un repartiment dels treballs i la riquesa, cal posar al centre les necessitats de les persones i no dels mercats. Per construir uns Països Catalans on valgui la pena viure, ens encoratgem a organitzar i construir unes jornades feministes de tota la nació.
Sobiranies, drets i autodeterminació als Països Catalans
Davant dels dos estats que tenim al davant, se’ns plantegen uns reptes clars:
SONY DSC
Organització per exercir drets irrenunciables. Quan apuntem al poder, abancs, grans empreses, oligarquies, quan defensem reivindicacions pels nostres drets, és quan avanacem. Quan ens organitzem i desobeïm, s’avança. També en el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. Per canviar les relacions de dominació entre burgesies, estats i poble, el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans no és negociable.
Cap més pas enrere. Cal trencar amb el processisme, amb el regeneracionisme autonòmic i amb els projectes federalistes de manera clara. L’única alternativa passa per construir un projecte popular. Cal bastir un moviment popular de ruptura a partir dels espais organitzats, capaç d’enfrontar-se a l’Estat. Això només ho podrem fer les classes populars, perquè les oligarquies i sobretot la burgesia s’ha demostrat una classe inútil per fer-nos avançar amb el trencament amb l’Estat espanyol.
Autodeterminació Països Catalans. Els Països Catalans no són un projecte històric o del passat, són el projecte polític que pot fer fracassar aquesta regeneració espanyola. Els Països Catalans són un projecte viu i que pot fer trontollar el tancament espanyol.
Drets i sobiranies per una vida digna. Un poble no és digne si no ho és la gent que hi viu, si no té una vida digna. Volem contribuir a la recuperació de drets i a la construcció de la sobirania com a passes necessàries i imprescindibles en la lògica de recuperació de la propietat privada, de superació dels processos d’explotació. Hem de caminar cap a l’expropiació i el control popular dels mitjans de producció. Totes les persones tenim dret a existir i una vida digna.
Acció institucional municipalista. Reorientem l’acció institucional cap a la construcció del municipalisme, en la línia de recuperació de drets i construcció de sobiranes. Sabem que la lluita institucional és només una de les apostes, un complement que s’ha de coordinar i subordinar a una acció política global. El dia que considerem, com a moviment, que les organitzacions polítiques amb centre de gravetat fora de les institucions no són necessàries, que tenir el centre de lluita fora de les institucions no és necessari, aquell dia estarem derrotades com a moviment.
SONY DSC
Ara més que mai, Endavant! Fem una aposta per la formació, eina imprescindible per analitzar la realitat complexa en què vivim, per intentar aportar solucions útils per a la classe treballadora, per a intentar millorar les condicions de vida de la classe treballadora. Fem una aposta per feminitzar-nos, per lluitar internament contra les conductes patriarcals que es donen no només dins de l’organització sinó en el si dels moviments i, sobretot, a la societat. Feminitzar l’organització no és un eslògan: les dones hem de fer passes endavant i els homes, enrere. La nostra emancipació revertirà en tota la nostra nostra classe. I fem una aposta per créixer: des de la lluita i la implicació, de la consciència i des de la visió que és imprescindible que les organitzacions polítiques revolucionàries siguin cada cop més grans per plantejar un embat al sistema capitalista patriarcal i als estats espanyol i francès que l’administren.
Visca la lluita feminista als Països Catalans, visca el socialisme als Països Catalans, per la independència plena i la sobirania tota als Països Catalans!
SONY DSC

Construïm la sanitat que volem. Entre totes curem-nos en salut!

yq3gM1Q

#SobiraniaSanitària, campanya impulsada per l’esquerra independentista de la Ribera.

La crisi dels darrers anys ha demostrat els límits i la incapacitat de l’actual model polític i econòmic a l’hora de ser eines per a una major justícia social, llibertat nacional i igualtat de gènere. El capitalisme patriarcal aconsegueix mantenir els seus beneficis a costa de la nostra precarització com a treballadors i treballadores.

En clau sanitària i sociosanitària hem de canviar el model de soca-rel. Sembla clar que si no canviem tot el model, si no passem d’un model mixt públic/privat (amb diferents plasmacions arreus dels Països Catalans) a un model 100% públic on tots els recursos s’inverteixen en la sanitat pública, sempre hi haurà desigualtat en l’accés al dret a la salut. Només amb models nacionalitzats, o de gestió, provisió i titularitat 100% pública es poden garantir drets bàsics.

L’única via que tenim les classes populars dels Països Catalans per a poder construir un futur digne és fer nostre el poder polític i econòmic. Això vol dir conquerir espais de sobirania sobre aquells aspectes que influeixen la nostra vida. També vol dir conquerir drets que garanteixen les condicions de vida de les classes populars. I finalment, tot això només pot ser possible en el marc d’un procés d’autodeterminació del nostre poble que trenque amb l’arquitectura institucional de l’Estat espanyol i la Unió Europea. És a dir, necessitem la ruptura amb els estats espanyol i francès, la Unió Europea i el capitalisme.

El pròxim 1 d’abril s’acaba la concessió a Ribera Salud, i passarà a mans de la Conselleria de Sanitat. Per la proximitat de la data de la finalització de la concessió i per l’actitud de la multinacional sanitària, que lluitarà amb tot el que té per continuar, entenem que és imprescindible posar la lluita per la publificació de l’hospital com a passa necessària en la defensa de la sanitat pública a les nostres comarques. És per això, que l’esquerra independentista de La Ribera del Xúquer iniciem aquesta campanya amb els següents objectius:

 

1. Que no es renove la concessió a Ribera Salud, assegurant la igualtat en l’accés als llocs de treball i la millora de les condicions de les treballadores.

2. Impedir qualsevol altra forma privada de gestió de l’Hospital de la Ribera, per assegurar un sistema 100% públic i realment universal.

3. La consolidació d’un model de prestació sanitària 100% públic i realment universal.

4. Lligar aquesta reivindicació a un plantejament de sobirania sanitària comarcal en atenció primària i sociosanitària.

5. Forçar la resolució de la concessió de la resta d’hospitals de gestió privada del País Valencià: Torrevella el 2021, Dénia en 2023, Manises el 2024 i Elx el 2025.

Aquest serà només el punt de partida, una reivindicació bàsica i immediata que creiem necessària per a aconseguir la sobirania total. Entenem que un sistema públic de drets i serveis socials, gestionat per les seues treballadores i usuàries, no es pot mantenir mentre s’obeïsca a un aparell capitalista i especulador que posa preu a la nostra salut i les nostres vides.

Podeu seguir la campanya a través del seu Facebook o al seu compte de Twitter.

photo532579059012262727

IX Assemblea Nacional d'Endavant

Aquests propers 17 i 18 de febrer, Endavant OSAN celebrem la nostra IX Assemblea Nacional a Reus. El conjunt de la nostra militància culminarà en una trobada presencial a la capital del Baix Camp el procés de debat assembleari iniciat a finals de 2017.
El lema que hem escollit és Ara més que mai, endavant, al qual volem donar un doble significat.
Endavant en la lluita per la consecució dels nostres objectius. Cal perseverar en l’objectiu d’una República independent dels Països Catalans i en la construcció d’una societat socialista i feminista. Per poder seguir fent via és imprescindible fer una lectura acurada del que ha passat a nivell polític i social en aquests darrers dos anys i poder inserir-ho en una mirada a mitjà termini. D’aquesta manera podrem traçar unes línies de treball polític per als dos següents anys que no estiguin sotmeses a l’immediatisme de l’actualitat sinó inserides en un camí a llarg termini.
Endavant també com a organització i com a moviment. Volem continuar creixent i tenim el convenciment que per tal que la unitat popular pugui continuar construint-se, cal enfortir les organitzacions de l’esquerra independentista. El treball militant organitzat és l’única forma d’intervenció política que entenem que genera canvis en profunditat. És per això que volem posar les eines per a un enfortiment de la capacitat de coordinació política de l’esquerra independentista i per al creixement de la nostra organització.
xapa_ixan_n

Commemoració de la crema de Vila-real. De les cendres de la vila renaix tot un poble.

DE LES CENDRES DE LA VILA RENAIX TOT UN POBLE

 
La guerra de successió és un dels moments més importants i més tractats de la història dels Països Catalans. Va suposar la pèrdua del nostre autogovern i l’intent d’aniquilació de la nostra llengua i tradicions “por justo derecho de conquista”. Va representar l’inici d’un procés que ja dura tres segles de polítiques i accions encaminades a anul·lar la nostra identitat com a poble, tot i que també es va iniciar la resistència per a evitar que els colonitzadors no aconseguiren mai el seu objectiu. I no l’han aconseguit.
Hui ens ajuntem ací per a recordar que l’exèrcit borbònic va cremar i saquejar Vila-real ara fa 312 anys. Hi ha qui diu que això és passat, que fa massa temps, sense tindre en compte que, per exemple, encara en ple segle XXI hem d’estar reclamant mitjans audiovisuals propis i en la nostra llengua, que les valencianoparlants patim constants situacions de discriminació lingüística i que l’ensenyament en valencià està lluny d’abastir les quotes que serien recomanables per tal de revertir el procés de disminució d’ús social de la llengua. Són uns pocs exemples però n’hi ha molts més. El mateix Govern valencià, en només dos anys de legislatura, ja sap el que és topar amb els tribunals espanyols, els quals ja han paralitzat un total de HUIT! lleis valencianes encaminades a millorar les condicions socials de les valencianes, i de segur que n’hi haurà més. I és que l’Estat espanyol és un jou postfranquista que mai ens permetrà desenvolupar el nostre autogovern més enllà dels límits que les seues elits estiguen disposades a concedir-nos.
Aquesta mentalitat colonialista que apuntàvem és la que porta l’Estat a ignorar el sentir majoritari de la població del Principat, que demana decidir democràticament i rep cops de porra, persecució judicial i discursos d’un monarca a qui ningú ha votat i que es permet donar-nos lliçons de democràcia.
Al País Valencià ara pren força el discurs del finançament just, un camí que no té recorregut i que, en el poc probable cas d’assolir-se, es toparia amb els límits de l’autonomisme: aquells que l’haurien de concedir, no coneixen ni els interessa la realitat de les treballadores valencianes, i en cas que se’ns reparara el deute històric i se’ns finançara d’acord amb el que marca la llei -cosa que dubtem-, de poc ens serviria si no podem desenvolupar amb total llibertat l’autogovern que ens furtaren l’any 1707.
És per això que diem que de les cendres de la vila renaix tot un poble que vol avançar per tal de desfer-se d’eixe jou que ens ficaren fa tres segles i que ens impedeix avançar cap a la plena sobirania, alliberar-nos de les elits que ens exploten com a classe treballadora, que mantenen viu un sistema patriarcal salvatge i criminal que ens assassina per ser dones, que ens privatitzen els serveis públics, que ens paguen salaris de misèria, que ens condemnen a la precarietat o que ens fan fora de les nostres cases mentre elles no paren d’enriquir-se.
Com a valencianes volem dir a tota la gent que viu i treballa al nostre País que estem ací mantenint viva la memòria dels fets ocorreguts a Vila-real l’any 1706, però també reclamant el país que des de l’Esquerra Independentista volem construir: un país solidari, feminista i socialista, amb un govern del poble i per al poble que plante cara a l’estat colonitzador i al seu circ de l’absurd, perquè ells ens van cremar però ara la flama la portem nosaltres.
Hui ens apleguem ací per recordar-los que, un any més, resistim i seguim!
Perquè ja no ens alimenten molles!
Perquè ja volem el pa sencer!
Visca la terra!
 

10 de gener de 2018, Vila-real, País Valencià, PPCC.

Commemoració de la Crema de Vila-real.

S'ha acabat el que es donava

La recent sentència del Tribunal Constitucional d’anul·lar el Decret valencià de Sanitat Universal no és, sinó, la darrera de les demostracions de les limitacions de la Constitució espanyola i de l’estat autonòmic, així com de l’escàs recorregut que poden tenir les demandes de la millora del finançament autonòmic. Un mes i escaig després de la manifestació celebrada a València reclamant-ne la reforma, la resposta de l’Estat no pot ser més clara: 155 a tot drap, impunitat del feixisme, victòria electoral de Ciutadans al Parlament de Catalunya i, en el plànol jurídic, nous recursos d’inconstitucionalitat a la lleis valencianes de pobresa energètica i de la funció social de l´habitatge.

Aquesta és la realitat a dia de hui i ignorar-la en nom d’una “reivindicació justa” o d’un “repartiment solidari i equilibrat” dels recursos de l’Estat no és, sinó, obviar que estem més prop d’una reforma constitucional recentralitzadora que d’un aprofundiment en el sistema autonòmic via nou sistema de finançament. Les intervencions econòmiques per part del Ministeri d’Economia a diverses administracions, el límit constitucional del 3% en el dèficit o la incapacitat de remunicipalitzar els serveis públics anteriorment privatitzats, ens donen la pista de com estan les institucions. Les banderes a les balconades, els incessants “a por ellos”, la normalització del feixisme i l’espanyolisme, ens donen les claus de la legitimació popular d’aquesta recentralització.

Després de negar-se al Pacte Fiscal que el Parlament de Catalunya plantejava l’any 2012, i que suposaven una gestió de 30.000 milions d’euros més per a aquesta Comunitat Autònoma, alguna ànima de cànter continua pensant que l’Estat i l’oligarquia a la qual representa estan disposats a redistribuir d’una forma diferent la recaptació fiscal?

La gestió més ètica del tripartit dins dels límits de l´autonomia ni tan sols està servint per a gestionar les engrunes i pal·liar lleugerament la misèria. No és que siga incapaç de transformar la situació de precarització i pauperització de les classes populars, que també, sinó que ha topat amb l’enèsima reforma estructural del capital. Si la crisi ha servit per a desposseir les classes populars dels seus mínims vitals, gràcies a les successives reformes laborals, reforma de les pensions, retallades en serveis públics, pujada del preu de la llum i del gas, desnonaments, etc, ara és el moment de la reformulació de les estructures administratives. La caducitat del règim del 78 no és només quelcom evident per a les forces de l’esquerra; també n’és conscient l’oligarquia que, des de 1939, i abans, s’ha servit de l’Estat per a lucrar-se. El conflicte amb Catalunya l’ha servit per a consolidar el seu espai nacional en el context de la Unió Europea i per a replantejar el seu marc supraestructural: les autonomies li sobren.

Perquè no podem obviar el caràcter de classe de les ara inconstitucionals lleis valencianes. Com obrir a la població immigrada la sanitat pública? Com evitar els talls de llum en els habitatges de les classes populars? Com evitar els desnonaments? Cal protegir els interessos de la sanitat privada, els de les companyies elèctriques, els de les entitats bancàries. No hi ha més volta de fulla: 40 anys d´autonomisme ens ha deixat 1.000.400 persones per baix del llindar de risc de pobresa al País Valencià, el 20´5% de la població. La pobresa és en 2017 una realitat letal per les valencianes: el col·lectiu més afectat per la pobresa és el de les aturades, sis de cada deu són pobres; i creix del 30% al 40% el fenomen de la pobresa assalariada, quatre de cada deu treballadores amb contractes temporals són pobres. I unes xifres d´atur en un encara elevadíssim 18´7%, on continuen sent les dones qui concentren les nivells més elevats de desocupació (un 21´7%).

Tot i que des de 2016 s´han creat llocs de treball, han estat sobretot de treball temporal -més de la meitat del creixement de l´ocupació de les dones és temporal, 19% entre els homes-. A això, s´hi afegeix la dedicació a temps parcial, que encara que és majoritària en termes globals, afecta també en major mesura a les dones: els contractes a temps parcial de les dones en l´últim any multipliquen en un 2,4 als dels homes. El fet que el treball que es crea és temporal i precari ha fet caure els salaris, la caiguda en termes generals del poder adquisitiu dels salaris és del 9% i és creixent la diferència salarial entre homes i dones, que arriba a un 25%. D´aquesta manera, mentre que els valencians cobren de mitjana 23.900€ anuals, les valencianes no arriben a 17.800€.

Les autonomies s´han demostrat eines inútils per exercir sobirania econòmica i han servit per facilitar l´espoli fiscal al País Valencià i la resta dels Països Catalans. Però sobretot, i també, han servit per traslladar els dogmes del capitalisme patriarcal en la seua versió més crua.

La situació actual fa més necessària que mai la construcció d´una alternativa política que aposte clarament per l´exercici del dret d´autodeterminació i per a la superació del capitalisme patriarcal a partir de la recuperació de la sobirania econòmica. Necessitem aquesta alternativa política centre l´eix del debat en escenaris que qüestionen l´arrel del problema: el sistema de les autonomies, la pertinença a l´estat espanyol i a la Unió Europea. I que aprofite els escenaris d´escletxa, de trencament de costures del règim del 78 i d´involució de drets i llibertats col·lectives per posar sobre la taula la necessitat d´assolir la plena sobirania com a mitjà per garantir-nos unes condicions de vida dignes.

Ara mateix, un sector significatiu de la societat valenciana percep que l´actual arquitectura institucional -espanyola i europea- és un sostre massa baix per a l´objectiu de plenitud nacional i benestar social. Aquesta consciència, però, de moment dóna suport de forma majoritària a l´estratègia de gestionar les engrunes possibles sota aquest sostre. La nostra tasca com a moviment polític ha de ser plantejar una estratègia alternativa que passe per la superació d´aquest sostre. I aquesta superació només és possible a través de la conquesta de sobiranies i drets en el marc d´un procés d´autodeterminació. És a dir, de la construcció d´una República independent dels Països Catalans i d´una societat socialista i feminista.

Aquil·les Rubio, militant d’Endavant (OSAN) a l’Alacantí.

Article publicat originàriament al Levante-EMV.

Al País Valencià, prou impunitat del feixisme

Al País Valencià: Prou impunitat del feixisme

Amb l’entrada d’any, el feixisme al País Valencià continua actuant amb la mateixa impunitat, violència i odi com va tancar el 2017. Tant a València com a Alacant torna amb les seues amenaces i accionar violent. A Alacant, la nit del 3 al 4 de gener els feixistes van plenar la ciutat de propaganda i van arrencar, novament, la placa d’homenatge a Miquel Grau, assassinat a la Plaça dels Cavalls en octubre de 1977 per un militant de Fuerza Nueva. A València, han amenaçat utilizant les xarxes socials amb rebentar la Cavalcada de les Magues de Gener i la Festa de la Infantesa del diumenge 7 de gener, organitzada per la Societat Cultural El Micalet.

Des d’Endavant (OSAN) volem denunciar la impunitat amb la qual el feixisme actua als carrers del País Valencià, atorgada directament i implícita pel Partit Popular, per la Policia Nacional i per la Delegació del Govern. Que després de les agressions del passat 9 d’Octubre el feixisme continue agredint i amenaçant als nostres carrers demostra com d’útil és per al poder i l’oligarquia la seua presència per a coartar, limitar o impedir qualsevol visibilització progressista, laica, republicana i valenciana. El feixisme és l’expressió parapolicial del “A por ellos”, de les banderes a la balconades i de la reacció espanyolista a qualsevol avanç, per mínim que siga, en l’exercici del Dret d’Autodeterminació, de la plena sobirania o de la Memòria Històrica.

Entenem, així mateix, que només hi ha dues maneres d’aturar aquesta impunitat. Per un costat, les classes populars i les organitzacions antifeixistes i rupturistes ens hem de mobilitzar i defensar, amb la nostra presència conscient, totes les activitats amenaçades pel feixisme. Només des del carrer, la lluita ideològica i la feina als barris populars podrem les classes populars aïllar i fer desaparèixer el feixisme. Però també els governs que s’anomenen “del canvi” tenen una responsabilitat institucional en la lluita contra la impunitat del feixisme. Reclamem als Ajuntaments d’Alacant i de València i a la Generalitat Valenciana accions clares, que han de passar inevitablement per la denúncia dels actes d’odi de totes i cadascuna de les accions i amenaces del feixisme i per l’impediment de la seua presència al carrer.

Endavant (OSAN)

País Valencià, 5 de gener de 2018

miquelgrau
El Casal Popular Tio Cuc va denunciar que Alacant s’havia alçat plena d’adhesius feixistes i n’havien tornat a arrancar la placa d’homenatge a Miquel Grau.

Valoració dels resultats electorals del 21D

El govern espanyol va convocar les eleccions autonòmiques amb l’objectiu de derrotar electoralment l’independentisme i substituir el govern autonòmic per un nou govern format per partits d’àmbit espanyol. Amb els resultats a la mà, el govern espanyol ha fracassat.
L’independentisme ha estat capaç de resistir aquesta ofensiva i obtenir una segona victòria electoral consecutiva en unes eleccions autonòmiques, que es sumen a la victòria social i electoral del referèndum de l’1 d’octubre.
Com materialitzem la República?
Ara bé, l’independentisme continua tenint el mateix problema que es va plantejar el 27 d’octubre. Malgrat que hi hagi una majoria social contrastada partidària del projecte independentista, no hi ha la suficient correlació de forces, ni respecte l’estat ni en el sí de l’independentisme, per a poder transformar aquestes victòries electorals i aquesta majoria social en una república independent.
Els resultats electorals han premiat, en el sí de l’independentisme, la candidatura de Carles Puigdemont. Per tant, és ell a qui pertoca donar resposta a com es pretén materialitzar la República. És ell qui ha d’explicar quines estratègies proposa per a capgirar la correlació de forces que actualment impedeix materialitzar la República. És ell qui ha de respondre amb sinceritat si pretén mantenir una via unilateral per materialitzar la República o bé la seva estratègia passa per gestionar l’autonomia i mantenir l’enfrontament polític amb l’estat en vista a forçar un procés de negociació. És ell qui ha de respondre amb sinceritat si planteja que el procés constituent només es pot fer amb posterioritat a la ruptura o bé es vol convertir el procés constituent en un debat polític col·lectiu sense traducció efectiva directa en el marc d’una gestió autonòmica. Ja no val demanar confiança cega a un poble que ha posat el seu cos per a defensar els seus drets fonamentals.
Per tant, considerem que parlar de «govern republicà» sense tenir aquestes respostes és un error i és tornar a caure en la trampa emocional que explota les pors de l’independentisme a través de l’espantall del fracàs per culpa de «manca d’unitat». Creiem que l’esquerra independentista només pot afrontar el debat sobre el «govern republicà» un cop tingui resposta sobre quina és l’estratègia que planteja Carles Puigdemont, de forma pública i transparent, evitant el secretisme dels últims temps i les decisions a porta tancada a Palau que han portat a xantatges i a disjuntives entre el “tot o res”.
Els resultats des d’una òptica d’esquerres
Els resultats electorals no permeten mostrar la dimensió real de la voluntat de canvi social en un sentit d’esquerres, ja que aquest no s’ha traduït automàticament en un vot a opcions que tinguessin un programa explícit de canvi social. Així, bona part dels votants d’ERC i JxCAT han assumit un discurs antioligàrquic i una crítica a la UE estranyes a aquestes dues tradicions polítiques. De la mateixa manera, Ciutadans ha silenciat completament el seu programa neoliberal per a presentar-se com el vot útil i circumstancial per aturar la independència.
Sí que és evident que amb els resultats electorals la capacitat de fer valdre els plantejaments d’esquerres en el debat parlamentari quedaran tocades, però l’experiència dels darrers cinc anys ens demostra que aquesta capacitat depèn molt més de la conflictivitat que es pot generar al carrer que no pas de la correlació de forces parlamentàries. Els decrets i lleis suspeses pel TC sobre pobresa energètica, habitatge, fracking o impostos a les nuclears van ser emeses en la legislatura 2012-2015, quan el pes determinant de l’esquerra al parlament era menor però la mobilització al carrer era molt major.
Pel que fa als resultats electorals de Ciutadans, constatem la capacitat d’una opció propulsada pels mitjans de comunicació per a captar vot de dretes i d’esquerres, en zones riques i zones pobres, en base a la capitalització de la identitat nacional espanyola.
La candidatura de Ciutadans ha recollit un vot que difícilment haguessin recollit conjuntament PSOE i PP amb tota la motxilla que porten després de nou anys de crisi. Aquest triomf creiem que es basa en dos factors, i en cap d’ells existeix una recepta màgica per a revertir-lo. D’una banda, la potència i l’arrelament de la identitat nacional espanyola entre amplis sectors de la població catalana. De l’altra, la dificultat de penetració dels discursos d’esquerres en un context de desaparició o minorització de les organitzacions populars a les zones metropolitanes de classe treballadora. Aquests dos factors, que als Països Catalans sota administració espanyola està capitalitzant actualment Ciutadans, són similars a processos que es viuen en altres països europeus i als quals l’esquerra catalana sovint hem prestat poca atenció.
Rebutgem frontalment el discurs que culpabilitza l’independentisme, i en especial la CUP, de la pujada de Ciutadans. I rebutgem igualment la tesi que si no hi hagués obert el conflicte nacional les forces d’esquerres haguessin estat les clares vencedores de les eleccions. Creure això és en primer lloc negar cap opció a un programa de ruptura -que sempre genera fortes oposicions en contra, i molt sovint provinents d’una part de les classes populars-. I en segon lloc, és tancar els ulls davant l’evidència que després de l’experiència grega d’estiu de 2015 els programes polítics de l’esquerra sobiranista tenen unes enormes dificultats per a generar adhesions i credibilitat.
En aquesta conjuntura, els resultats electorals tornen a demostrar la necessitat que el projecte de República compti amb un programa clar de millora de les condicions materials de vida. Només des d’una proposta política clara i concreta que abordi temes estructurals com els serveis públics, les pensions, l’habitatge, els salaris i les condicions de treball des d’un punt de vista de recuperació de les sobiranies serà possible trencar els dics de contenció que les diferents cares de l’espanyolisme han sabut posar a l’expansió del projecte independentista.
Valoració dels resultats electorals de la CUP-Crida Constituent
Els resultats electorals que hem obtingut la CUP-Crida Constituent són uns mals resultats electorals. Ho són perquè la nostra posició determinant en l’articulació de majories parlamentàries ha perdut força i ventall de possibilitats. I ho són perquè no hem pogut arribar a nous segments d’electorat situats fora del bloc independentista. Assolir aquests dos objectius era molt important per a capgirar la correlació de forces, concretar la ruptura i materialitzar la República de l’1 d’octubre.
Per contra, cal posar en valor que malgrat el context electoralment advers en tots els sentits, gairebé 200.000 persones hagin optat per la CUP-CC. Aquesta és la base sobre la qual podem construir les noves passes i a la qual hem de donar eines d’enquadrament, participació i autoorganització que vagin més enllà de votar cada quatre anys o participar passivament a les assemblees obertes de la candidatura.
Al nostre entendre, els mals resultats electorals no són fruit de cap càstig a l’estratègia de la CUP-CC en matèria d’autodeterminació, sinó de factors de conjuntura i de plantejament de l’oferta electoral.
El vot perdut per la CUP-CC ha estat un vot que en bona mesura ha escollit reforçar les opcions majoritàries en la pugna amb Ciutadans i també expressar una lògica antirrepressiva i anti155. Però aquest mateix vot que al final no ha optat per la CUP, molt majoritàriament creu que la CUP ha estat determinant per a que hi hagi hagut 1 d’octubre i 27 d’octubre, i avala la tasca feta per la CUP en matèria d’autodeterminació en aquesta darrera legislatura. Això no només és l’apreciació subjectiva que rep la nostra militància en les converses quotidianes d’aquests darrers dies, sinó que també es plasma en tots els estudis demoscòpics de les darreres setmanes, on l’índex de simpatia i la valoració de les cares visibles de la CUP és molt elevat en bona part del votant independentista.
Hi havia un ampli consens al sí de l’esquerra independentista sobre el fet que capitalitzaríem electoralment haver estat claus en la convocatòria del referèndum. Aquesta percepció s’ha demostrat equivocada. En un context en què hem arrossegat, amb el reconeixement i l’aprovació de la majoria de l’independentisme, el govern autonòmic a mantenir obert el conflicte amb l’estat, aquesta majoria independentista ha optat per reforçar electoralment aquest govern autonòmic. Per contra, tenim el convenciment que si Puigdemont hagués convocat eleccions el 26 d’octubre, els resultats de la CUP-CC haguessin superat amb escreix els obtinguts l’any 2015. Però aleshores la derrota de l’independentisme hagués estat molt difícil d’esmenar i de poc haguessin servit uns excel·lents resultats electorals de la CUP-CC.
Esmenar els errors, continuar la construcció de la unitat popular
Per tant, creiem que cal que fem un procés d’anàlisi profund sobre les causes que no ens han permès assolir els objectius polítics que ens plantejàvem en aquestes eleccions, i també sobre com dur a terme tàctiques polítiques i organitzatives que ens permetin construir i ampliar la unitat popular.
Aquest procés d’anàlisi i debat, però, creiem que no pot basar-se en lectures esbiaixades o en lectures simplistes que acaben reforçant tòpics que paralitzen qualsevol avenç tàctic. I sobretot pensem que aquest procés no pot donar ales a cap pulsió liquidacionista.
Avui podem afirmar que obtenir bons resultats en el context en que ens movíem era molt difícil. Però sí que creiem poder assenyalar ja alguns errors que, de no haver-los fet, ens haguessin de ben segur permès acostar-nos més als nostres objectius. Aquests errors no podem atribuir-los en exclusiva al disseny tècnic-propagandístic de la campanya electoral, sinó que en essència provenen d’inèrcies i plantejaments que fa dos o tres anys que estan en marxa.
Creiem que els errors que hem comès són principalment quatre:

  • No haver sabut posar el nostre projecte de ruptura al centre del debat polític, de manera que interpel·lés i posés en contradicció les forces majoritàries, i així reforcés la idea que el vot a la CUP-CC era imprescindible per a garantir que es materialitzaria la República.
  • Un tancament de files monolític amb la resta de bloc independentista que ens ha impedit poder disputar segments electorals nous. La conjuntura antirepressiva i la lògica de col·laboració amb el govern des de l’aprovació dels pressupostos pel 2017 han dificultat revalidar la imatge de la CUP com una organització que ataca de cara els polítics corruptes i els poders fàctics, sobretot en aquells segments de població que no comparteixen el discurs independentista majoritari.
  • Un plantejament del discurs massa enfocat a remarcar els aspectes democràtics en detriment dels aspectes materials del conflicte obert amb l’estat. Hem cregut, perquè ho hem patit, que la repressió i la conculcació dels drets democràtics de la població serien un motor prou potent per a poder arribar a nous segments, però això no ha estat així. L’efecte de la propaganda televisiva sobre el «cop d’estat separatista» ha contrarrestat les imatges de l’1 d’octubre. En canvi, un discurs molt més enfocat als aspectes materials, molt més antioligàrquic i d’atac al poder econòmic ens hagués permès posar en major dificultat el discurs espanyolista.
  • Una renúncia implícita a sortir a disputar-li a Ciutadans un determinat vot jove, urbà i de classe treballadora. Això, a més, hagués permès imprimir un aire nou al nostre discurs i resoldre bona part de les mancances provocades pels anteriors errors, ja que hagués obligat a trencar la lògica discursiva de l’independentisme majoritari i introduir molts més aspectes materials en el discurs polític.

Per poder esmenar aquests quatre errors, creiem que les causes cal anar a buscar-les en inèrcies polítiques que fa més de dos anys que ens arrosseguen. Pensem que aquestes són:

  • La desmobilització de les estructures d’autoorganització social construides entre 2010-2013, que tanta importància van tenir en l’èxit electoral de 2012, ha dificultat poder continuar incorporant nous segments socials a la construcció de la unitat popular.
  • Un discurs i una pràctica cada vegada més reclosa i endogàmica en l’àmbit parlamentari. En aquesta segona legislatura hem tingut una certa dificultat en amplificar les problemàtiques del carrer a través de l’altaveu parlamentari. Això ha estat fruit tant d’una desmobilització del carrer com d’una inèrcia que ha focalitzat la tasca de l’esquerra independentista excessivament en l’àmbit institucional, ja sigui municipal o autonòmic.
  • Malgrat haver criticat l’independentisme màgic, hem practicat el «procés-constituentisme» màgic. És a dir, hem sublimat les qüestions de classe que provocaven contradiccions en la nostra tàctica d’autodeterminació en un procés constituent que ho havia de resoldre tot. Creiem que això ens ha allunyat de fer creïbles o de treballar amb més rigor diversos fronts de lluita social.
  • La dificultat per a exposar projectes i estratègies polítiques alternatives o antagòniques a l’independentisme majoritari sense que això suposi un conflicte intern que acaba desdibuixant aquestes propostes i la pròpia imatge del moviment. Més enllà de les decisions conjuntes amb la candidatura de Junts pel Sí i les votacions tàctiques de cada moment, la crítica als diferents passos fets per les dues formacions majoritàries que integraven la candidatura (ERC i PDeCAT) amb els quals no estàvem d’acord s’ha quedat massa vegades portes endins i no s’han visualitzat les discrepàncies clau amb determinades apostes del Govern.

Totes aquestes errades i inèrcies ens interpel·len i són responsabilitat de tota la militància i totes les organitzacions del moviment, i des d’Endavant les assumim amb totes les seves conseqüències. Tot i que algunes d’elles ja les havíem assenyalat anteriorment, no hem tingut la capacitat o l’encert per a revertir-les a la pràctica. Ara toca resoldre-les entre tots i totes.
I malgrat que els resultats no han estat bons, creiem que no cal perdre de vista que el paper de l’esquerra independentista al parlament ha estat clau per a poder plantejar la batalla que el nostre poble està lliurant contra l’estat. Sense qüestionar la presidència d’Artur Mas, sense haver fet una lectura crítica del 9N, sense haver-nos plantat i amenaçat que o es convocava un referèndum o s’acabava la legislatura, sense la pressió feta per tal que el referèndum es materialitzés… tenim el convenciment que l’escenari que estaríem vivint no seria l’actual sinó algun de molt més desfavorable per als interessos del projecte independentista d’esquerres. I aquesta és la tasca que creiem que continuaran fent els diputats i diputades de la CUP-CC al parlament de Catalunya.
Països Catalans, 2 de gener de 2018