Article de Joan Sebastià Colomer i Tejada. militant d'Endavant (OSAN) Barcelona
Publicat a L'ACCENT 216    

En l'anterior Paper de vidre us narrava l'entranyable fidelitat amb que Francesc-Marc Álvaro llepa la mà del seu amo i la indefallible capacitat del pujolisme, independentment dels deliris senils de l'ex-president, per a la martingala elevada a la categoria d'ideologia. Artur Mas n'és l'hereu i a la darrera entrevista a TV3 en va donar proves fefaents.

No tot, però, girava al voltant de l'espectacular donde dije “digo” digo “Diego”, que Mas, amb cintura digna de Messi, està executant al voltant del pacte fiscal. Hi va haver lloc per a intrigants reflexions sobre política fiscal autonòmica. Tal com ho reporta l'Ara de l'1 de desembre, Mas diu que “algunes mesures, com ara suprimir l'impost de successions, eren al programa electoral de CiU, "que ja es va fer en temps de crisi". "El nostre programa ja estava fonamentat en l'austeritat", ha afirmat”.

El concepte d'austeritat té ressonàncies religioses i patriòtiques alhora, remet als camps de Castella, l'ascetisme, la vida pairal catalana, els quadres del Greco, L'auca del senyor Esteve, els discursos de Fraga als anys vuitanta, etc. Com que Mas té dues pàtries l'escudella està força barrejada però això no afecta l'essència de la cosa. Sembla que l'austeritat és un valor segur en una societat turmentada pel sentiment de culpa. Però s'imposa una reflexió prosaica: per què la supressió de l'impost de successions és una mesura d'austeritat? D'austeritat per a qui? Per l'individu que rep una herència per a la qual no ha acumulat ni un sol mèrit i li surt lliure d'impostos? La capacitat de polítics, periodistes, acadèmics i opinòlegs diversos per fer-se els idiotes quan parlen de números esbalaeix.

A La Vanguardia de l'11 de desembre Francesc-Marc Álvaro escriu: “les retallades que Rajoy ordenarà amb gran celeritat perquè Espanya no passi al vagó de segona classe de la UE, tal com ja s'ha compromés a fer davant de Merkel i Sarkozy, han de posar punt final al malbaratament frívol dels recursos públics que moltes administracions han perpetrat amb un clientelisme gens dissimulat. El Govern central haurà de seguir l'exemple decidit del Govern de Catalunya, el primer de l'Estat que s'ha posat a fer deures”. Des que les elits no dissimulen el seu menyspreu pel sufragi universal quan un governant fa exactament el que li han dictat uns que no són precisament els seus electors d'això se'n diu “fer els deures” i es considera una tasca heroica, molt ben valorada, com demostra l'àmplia literatura laudatòria dedicada, també al nostre país, al nou president d'Itàlia Mario Monti. D'altra banda queda bé criticar el “malbaratament frívol dels recursos públics” i el “ clientelisme”. Però malbaratament frívol és assumir com a normal l'evasió fiscal mentre l'Estat no té ni un duro o no imposar cap pressió fiscal sobre la bacanal de salaris, stock options, assegurances de vida i paneres de Nadal dels consells d'adminsitració de les grans empreses del país. I aquí entra el clientelisme car aquests són els que financien els partits i els mitjans de comunicació, quan no els amics, parents i coneguts del president.

Per arrebossar d'èpica i projectes “de país” (com els agrada dir últimament) aquesta timba que Mas i els seus amiguets fan amb els nostres calers no han trobat res més excitant que un vulgar “pacte fiscal”. En el mateix article Álvaro afirma que “la societat catalana sembla disposada a fer pinya per reclamar un nou pacte fiscal”. Pel que es va veure a l'entrevista de Mas amb la Teribas a TV3 la societat catalana haurà de fer pinya al marge de Mas i de la Generalitat. Millor. Així potser se li acudeix algun motiu més interessant per fer pinya que el pacte fiscal.

Article d'opinió de Laia Estrada, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona
Publicat a Pobleviu.cat

Darrerament han sortit articles analitzant la conjuntura actual, així com els passos i les tàctiques que hauria de desenvolupar l’EI davant l’actual conjuntura. Tot i que estic d’acord amb la importància de reflexionar al voltant d’aquestes qüestions, em fa l’efecte que no acabem de ser conscients del gran problema que tenim davant nostre.

Estem davant d’hectàrees que cremen i tenim galledes per apagar el foc… Si més no, aquesta és la meva perspectiva. Hi ha tants fronts per a encarar i som tan poques les persones disposades a entregar el nostre temps i la nostra energia per a fer-ho, que no sabem ni per on començar.

Fa temps que em pregunto què cal fer i què cal dir per tal que la gent vagi despertant de l’eficaç letargia a la que condueix la maquinària mediàtica. Vivim un moment on les contradiccions del sistema capitalista suren, com sura la merda al mar. Però enlloc de veure la reacció típica d’una banyista davant d’una tifa que se li apropa (que òbviament és la de fugir-ne), la població no sembla prendre consciència que cal abandonar aquest sistema productiu i començar a treballar per a construir un altre radicalment diferent.

No pretenc obviar les mobilitzacions que estan protagonitzant els treballadors i treballadores de sanitat i educació, però penso que les mobilitzacions, tot i que evidentment necessàries, no són condició suficient perquè es produeixi un canvi. Penso, que la condició sine qua non és la comprensió, la presa de consciència per part de les classes populars del funcionament real del sistema en el què vivim, i les alternatives possibles.

Aquesta consigna fa temps que els col·lectius i les organitzacions combatives la repetim: “la clau és que la gent prengui consciència”. L’hem repetit tant, que de fet, penso que hem oblidat què significa. La gent no prendrà consciència per si sola; no té per què fer-ho. Algú que no ha sortit de casa seva en sa vida, probablement serà incapaç d’imaginar “un altre món possible”. Sense explicació, sense formació, sense anàlisis conscients, són poques les persones que són capaces de pensar en formes diferents de fer política.

Així doncs, podem esforçar-nos en fer sortir la gent al carrer, per tal de rebutjar les retallades, fins i tot podem imaginar ocupacions, pedres o cotxes cremats, però la qüestió fonamental serà la mateixa: volem ira canalitzada o volem la construcció d’un subjecte polític capaç de desenvolupar un pensament crític? Hem de ser capaces de fer que tots i totes comprenguem que la veritat ens farà lliures, i la veritat ve a ser el coneixement de l’existència de la lluita de classes, que nosaltres haurem de saber explicar de forma pedagògica a partir de la pràctica i de la teoria.

No ens trobem en una cursa de velocitat per veure quant de temps triguem en fer sortir la gent en massa al carrer. Ja ho vaig escriure en un article, no fa massa, que la mobilització en si, no demostra una presa de consciència (recordem les mobilitzacions contra la guerra d’Irak o la del 29-S). Penso que estem en una cursa de fons, perquè la presa de consciència no és un procés que es faci de la nit al dia, perquè a més tenim mitjans artesans enfront de la sofisticada maquinària creadora del discurs oficial. Per tant, deixem-nos de romanços i posem-nos a la feina: expliquem amb humilitat (i no com a adoctrinadors pedants) què està passant.

Si no som capaces de transmetre el nostre discurs amb perseverança i amb claredat, poca cosa podrem fer. Per tant, d’una banda, penso que les nostres organitzacions haurien de ser capaces de transmetre inFORMACIÓ, tant a les universitats, com a les portes dels instituts i escoles, dels CAP’s, als carrers transitats, etc. Des de diferents punts de vista, parant atenció al públic a qui ens adrecem: quines són les qüestions que afecten fonamentalment al públic a qui ens adrecem, quin llenguatge hem de fer servir per a fer-nos entendre, quin exemples poden resultar significatius, etc. Al cap i a la fi, es tracta de connectar amb les nostres pròpies realitats, doncs analitzant els nostres problemes fonamentals podrem veure gran part de la problemàtica social: habitatge, treball, poder adult, masclisme, opressió nacional, etc. Tenim moltíssims exemples quotidians per a il·lustrar les contradiccions actuals!