Trencar l'aliança criminal de la UE és el millor pas per donar la benvinguda a les refugiades

Article escrit per Arnau Carné, militant d’Endavant OSAN i de l’organització internacionalista Ítaca

Tinguem-ho clar, la militarització i el tancament de les fronteres de la Unió Europea no és degut a la por d’un hipotètic “xoc cultural” que es podria produir si donéssim la benvinguda com es mereixen als milers de persones que fugen de la guerra o de la misèria. Totes i cadascuna de les cultures del continent europeu s’han format i enriquit a partir de l’intercanvi de coneixements i formes de vida de diferents grups poblacionals migrants. I tots i cadascun dels estats membres de la Unió Europea han estat receptors i emissors de població migrada, tan interna com externa.

Menys encara és degut a la incapacitat “logística” d’atendre-les. El boom immobiliari ens ha deixat un paisatge de sobreproducció d’habitatges, i les dades de productes de consum encara útils llançats diàriament als diferents abocadors (des d’aliments fins a roba i altres productes manufacturats) denoten una societat de l’abundància. En tot cas, els elevats índex de pobresa dins la mateixa UE es deuen a una extrema desigualtat, acaparament i malbaratament de recursos, propi del model capitalista patriarcal.

Però és que la mateixa patronal alemanya, màxima defensora de l’acumulació del benefici privat, ha advertit que degut a l’envelliment de la població fa falta mà d’obra rejovenida, i que aquesta només pot venir de la immigració. Això sí, a condició d’una “integració” basada en la capacitat de reduir el salari mínim interprofessional.

Aleshores, per què la Unió Europea blinda fronteres i ens ofereix espectacles tan perversos com els camps de refugiades on hi malviuen milers de persones amb la por i l’amenaça constant de ser deportades?

Primerament hem de tenir present, que al contrari del que se’ns ha volgut vendre, la Unió Europea no és un organisme que neix amb la voluntat d’unir els pobles europeus en pro de la pau i el benestar col·lectiu. Ni a dia d’avui, tot i el premi Nobel de la Pau concedit a la mateixa UE, persegueix aquests objectius.

La Unió Europea neix de la confluència d’interessos entre la geopolítica imperialista dels EUA després de la 2a Guerra Mundial, i els interessos de la patronal industrial europea per enriquir-se a partir de la reconstrucció post-bèl·lica. El Pla Marshall, el negoci del carbó i l’acer, l’OTAN i els pactes socials, són diferents cares d’una mateixa moneda que es va servir de la creació de la UE per exercir i orientar un control polític regional. Posteriorment, aquesta estructura s’ha utilitzat per adaptar-se al model metropolità de la globalització neoliberal, establint centres i perifèries dins la mateixa UE i exercint una política exterior imperialista mitjançant l’acció política, econòmica, militar i de cooperació internacional.

La Unió Europea, doncs, ha sigut i és, una institució directament responsable de l’agudització de la desigualtat dins les seves pròpies fronteres, utilitzant la major part de la població de tots els seus estats membres, des dels centrals fins als perifèrics de la mediterrània o de l’Europa de l’Est, en benefici de la gran patronal convertida en empreses multinacionals. Ha segregat la seva població segons la capacitat de consum solvent, la capacitat d’endeutament, la qualificació de la mà d’obra, i la predisposició a la rebaixa salarial (mà d’obra barata). Totes i cadascuna de les seves polítiques generals més importants, en matèria financera, comercial, laboral i d’infraestructures, han estat dissenyades pels grans lobbys de la patronal, i s’han orientat a la millor adaptació per exprimir els beneficis privats en funció de la conjuntura a costa de la classe treballadora nacional i internacional (lluita de classes).

I a nivell de política exterior, convertida la UE en potència econòmica i militar, és responsable directa del saqueig, depredació, desestructuració i explotació de diferents països situats a l’Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica. Aplicant tractats de lliure comerç que condemnen a la misèria a milions de persones arreu del món, i provocant, fomentant i alimentant conflictes bèl·lics que enriqueixen la totpoderosa indústria militar europea, i que li asseguren el domini econòmic sobre els recursos energètics, minerals i naturals, com el petroli de Líbia, l’urani de Mali, el coltan del Congo, i la pesca i rutes comercials de Somàlia; o li serveixen per lliurar una nova guerra freda contra potències emergents com Rússia, amb el cop d’Estat i posterior guerra civil a Ucraïna o la mateixa guerra de Síria, mantenint la vella aliança geopolítica transatlàntica.

La Unió Europea és doncs responsable directa de la misèria i de la guerra de la qual fugen les milers de persones, provinents de Síria, d’Afganistan, de l’Àfrica subsahariana i d’altres molts indrets. I així com en els seus països d’origen no les concep sinó com a consumidores solvents, mà d’obra barata o directament com a població prescindible, un cop aconsegueixen arribar a la Unió Europea segueix fent el mateix: mà oberta i facilitats per les adinerades que venen a consumir i invertir, independentment de l’origen de les fortunes; racisme, humiliació, inestabilitat legal i explotació per les desemparades que són utilitzades com a mà d’obra barata; i finalment persecució, presó en CIEs i deportació per les qui considera com a “sobrants”.

Aquest és el quid de la qüestió. La Unió Europea, com a bona institució representant dels interessos de la patronal europea i multinacional, no vetlla pel benestar de la població, ni la de l’interior de les seves fronteres, ni la de l’exterior. Sinó que tan sols vetlla per la capacitat de generar benefici empresarial privat. Si aquest benefici passa per la necessitat de mà d’obra migrada de segona categoria, com ho farà? Simplement obrint les seves fronteres? No, les mantindrà tancades però parcialment permeables, perquè la població migrada hagi hagut de patir misèria i humiliació abans de poder entrar, de tal forma que un cop dins sàpiga que ha de seguir amb el cap cot, que ha d’acceptar qualsevol condició, des de la confiscació de béns fins a jornals d’un euro l’hora, com ja s’està produint. I sent ella qui reguli a tothora el flux d’entrada, no segons les necessitats de la població que fuig de la misèria i la guerra, sinó segons les necessitats empresarials.

Això, però, el flux migratori, no sempre concorda, i precisament per evitar l’expansió de camps de refugiades davant les fronteres europees, que dóna mala imatge, traspassa la responsabilitat de la feina bruta a altres estats, a canvi de privilegis comercials, cooperació internacional, i silencis i complicitats davant la repressió interna. Com és el cas del Marroc, qui manté el poble sahrauí ocupat i gran part d’aquest en camps de refugiades, i qui fa de filtre a la migració magrebina i subsahariana que entra a la Unió Europea per l’Estat espanyol, i ara amb Turquia, qui està cometent veritables massacres contra la població kurda, i qui farà de policia fronterera amb la migració siriana i afganesa que intenta entrar per Grècia. Amb ambdós estats, el Marroc i Turquia, es teixeix doncs una altra aliança criminal que deixa els drets humans, els drets de la classe treballadora internacional, en el femer de la història.

Per tant, és una responsabilitat de classe i feminista, obligar a obrir fronteres i atendre amb les millors condicions possibles les milers de refugiades que arriben al continent europeu fugint de la misèria, diferents explotacions i opressions, i de la guerra. Així com és una responsabilitat de classe i feminista, alhora que un pas imprescindible, trencar l’aliança criminal de la mateixa Unió Europea, ja sigui a través de la sortida unilateral d’Estats independents, o mitjançant la creació d’un nou espai supranacional alternatiu, basat en el concepte de la solidaritat internacionalista de classe i feminista, i provocant una sortida coordinada de la UE de diferents estats. I això, a casa nostra, passa per la construcció d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes que contribueixin a capgirar les relacions de poder a Europa i a bastir una política exterior basada en l’internacionalisme.

No més camps de refugiades rere una frontera.
No més mortes a la Mediterrània.
No més CIEs i batudes racistes.
No més apartheid social.
Trenquem l’aliança criminal de la Unió Europea.

Compartir: