[Sants] Crònica: El Casal es queda petit amb la xerrada sobre relacions sexoafectives i monogàmies, d’Amors Plurals

El passat 24 de març, l’organització de l’esquerra independentista Endavant OSAN va organitzar una xerrada al Casal Independentista de Sants Jaume Compte, que va comptar amb la presència del col·lectiu Amors Plurals (http://amorsplurals.cat/) per tal de debatre al voltant de les relacions sexoafectives, monogàmies, i construcció políticosocial de l’amor romàntic.

Aquesta xerrada estava emmarcada dins la campanya nacional de la organització al voltant dels Feminicidis. Aquesta campanya, pretén assenyalar totes les violències contra les dones pel fet de ser-ho, i enquadrar-les dins un sistema patriarcal que contínuament genera aquesta espiral de diferents violències que desemboca en l’assassinat d’algunes d’elles: l’estructura del sistema capitalista patriarcal que cossifica, estigmatitza, empobreix, victimitza i emmalalteix.

La primera part de la campanya nacional anava adreçada a la lesbofòbia i a les no monogàmies i en aquest sentit es va desenvolupar la xerrada.

Primerament, la ponent va exposar d’una forma molt vivencial una situació que segurament ens és familiar, 11 anys de monogàmia clàssica i estàndard que posteriorment ella va identificar com inputs de repressió i violència cap a la seva persona. Seguidament d’aquesta part més vivencial, que va aconseguir que el públic – una setantena de persones – s’identifiqués i quedés captivat per la xerrada, va procedir a la definició d’alguns conceptes com ara “poliamor”, “jerarquies relacionals”, “relacions primàries i secundàries”, “solopoli”, “anarquia relacional”, “relació”, “parella”… totes aquestes paraules per definir, en definitiva, que no hi ha una sola manera d’estimar, que les persones som éssers socials, i que poden tenir relacions íntimes i intimar-hi sense que sigui una parella, que pot ser-hi amb o sense règim d’exclusivitat, sempre i quan hi hagi consentiment real.

En un segon plànol, un cop amb les definicions de les diferents maneres de relacionar-se sexoafectiament entre persones i no per això menys important, la ponent va posar sobre la taula els “mites de l’amor romàntic[1]”, el mite de la mitja taronja: creença que escollim a la parella que teníem predestinada d’alguna forma, i és la única elecció possible, el mite de l’aparellament: creença que la parella heterosexual és universal i natural , mite de l’exclusivitat: La creença que és impossible estar enamorat/da de dues persones a la vegada, el mite de la fidelitat: La creença que tots els desitjos passionals, romàntics, i eròtics han de satisfer-se exclusivament amb una única persona, la pròpia parella, el Mite de la castedat o de la sexualitat com una cosa bruta, pecaminosa… entre altres.

Per finalitzar la xerrada, la ponent va destacar també la interseccionalitat entre  la monogàmia i la bifòbia, homofobia, masclisme, sexisme i classisme. És a dir, que el combat contra la monogàmia no era per promocionar un consum de relacions sexuals d’usar i llençar, sinó que era una construcció comuna per tal de contraposar la independència personal contra la interdependència col·lectiva, contraris doncs a l’individualisme que fuig dels compromisos i les cures, que també te cura amb les persones neurodivergents (més d’un 50% de les persones que pateixen depressions són dones)

En definitiva, la ponent va transmetre que calia identificar les no-monogàmies (en qualsevol de les seves formes) com a dissidències front l’atomisme i aïllament que fomenten el capitalisme i el patriarcat, cap a la construcció d’una vida vivible, de forma comunal.

 

[1] ‘El amor desde la psicología social. Ni tan libres ni tan racionales’ de Carlos Yela)