Per la independència, ara és el moment de la desobediència

Per la independència, ara és el moment de la desobediència

Comunicat d’Endavant (OSAN) a un mes de l’1 d’octubre

Endavant (OSAN), organització que lluita per la independència plena dels Països Catalans, és a dir, per la superació de la dominació dels estats espanyol i francès sobre el nostre poble, així com per la superació de les relacions de dominació capitalistes i patriarcals que sotmeten la classe treballadora i les classes populars, però especialment les dones, volem fer públiques algunes consideracions quan falta menys d’un mes pel referèndum d’autodeterminació que el proper 1 d’octubre ha de tenir lloc a una part de la nostra nació.

En primer lloc i abans de res, volem subratllar que el referèndum d’autodeterminació del proper 1 d’Octubre només se celebrarà a una part de la nostra nació, els Països Catalans, i que per tant, d’entrada ja és un acte incomplet que, a totes les que volem la màxima llibertat de la nostra terra i la màxima justícia social, ha de fer-nos pensar en tot el que encara queda per assolir-les. Malgrat aquesta mancança essencial, el referèndum d’autodeterminació és una oportunitat per avançar en aquesta lluita en la mesura que és un exercici de poder democràtic que qüestiona en essència un dels pilars fonamentals de la Constitució espanyola de 1978 com és la indivisibilitat del marc territorial de l’Estat com a únic dipositari de la sobirania. El referèndum és en si mateix un acte de sobirania popular en la mesura que s’exercita, però també en la mesura que dóna lloc a resultats materials -en aquest cas, la possibilitat de la independència de Catalunya. Alhora, el debilitament i eventualment el trencament de l’Estat espanyol definit per la Constitució de 1978 significa el debilitament d’un dels principals obstacles que s’oposen a l’autodeterminació del poble català, i al seu torn, obre la possibilitat del debilitament d’un altre dels principals instruments de dominació que llasten la sobirania del poble català: la Unió Europea.

Endavant, doncs, ens afirmem compromesos amb aquest referèndum d’autodeterminació, i ens sentim orgullosos d’haver contribuït decisivament a situar-lo a l’agenda política. Pensàvem, i seguim pensant, que un referèndum d’autodeterminació a Catalunya ara pot significar una passa endavant en l’autodeterminació dels Països Catalans, en la superació de les divisions pròpies del regim del 78 i l’Estat de les Autonomies, i en l’avenç cap una societat socialista i feminista. Però precisament perquè pensem això, entenem que aquest referèndum només reeixirà si les institucions assumeixen amb totes les conseqüències la confrontació amb un Estat espanyol demofòbic que utilitzarà totes les eines jurídiques, policíaques i de control ideològic de què disposa per impedir l’autodeterminació, i si el poble organitzat es mobilitza no només per fer front a l’Estat, sinó també per exigir a les institucions catalanes l’assumpció de responsabilitats i la realització de totes aquelles accions que siguin necessàries per a la realització del referèndum i la implementació dels seus resultats.

Sense desobediència no hi ha independència. No només perquè sabem que l’Estat espanyol està determinat a impedir qualsevol acte d’autodeterminació i de sobirania del poble català en la mesura que això posa en qüestió els seus fonaments antidemocràtics; sinó perquè si el Govern no assumeix la necessitat de portar fins a les últimes conseqüències la confrontació amb l’Estat i la demostració pràctica i concreta que és un Estat prohibidor, serà molt més difícil mobilitzar totes les forces necessàries per a la ruptura democràtica amb l’Estat. No és l’astúcia dels decrets llei, d’esquivar l’acció de la justícia espanyola, ni encara menys el “de la llei a la llei” el que ens portarà a la independència; és l’assumpció que ens cal un poder popular democràtic que sigui una alternativa al poder de l’Estat espanyol i que estigui disposat a desobeir-lo i a afirmar-se quan aquell s’intenti imposar antidemocràticament.

En aquest punt, no podem deixar d’apuntar una crítica important a una Llei de Transitorietat Jurídica feta pública la setmana passada, llei d’importància cabdal a l’hora de concretar les conseqüències de la victòria del sí en el referèndum, el contingut de la qual no ha pogut ser discutida en cap fòrum de discussió més enllà del grup de ponents encarregat de fer-ho. No podem deixar de ser crítics amb el contingut d’una llei que en bona mesura reprodueix uns marcs jurídics i institucionals, així com les seves bases econòmiques i socials, les de l’Estat espanyol i de la Unió Europea, que signifiquen reproduir una mini-Espanya en les passes inicials de la nova República, amb tot el que això significa de precarietat i pobresa per a la classe treballadora i per a les dones de classe treballadora. És cert que aquesta llei assumeix que les bases de la república es definiran en el procés constituent; però és igualment cert que el punt de partida que estableix la llei de transitorietat jurídica no és neutre i afavoreix un determinat model institucional, econòmic i social. Un projecte d’independència on res no canviï no aconseguirà les majories necessàries per a guanyar.

Però més enllà d’això, la qüestió fonamental en aquest moment és que, sense assumir fins a les últimes conseqüències l’embat desobedient amb l’Estat espanyol, correm el risc de cremar la carta del referèndum i reproduir un nou 9N. Malauradament, aquest escenari és encara avui probable si el Govern català no posa tota la carn a la graella en allò que fa referència a l’operatiu de cara a l’1 d’Octubre d’una banda, i, de l’altra, si el conjunt del moviment popular favorable a l’exercici de l’autodeterminació no va més enllà de la seva funció mobilitzadora i assumeix també la necessària funció crítica amb el Govern de la Generalitat. En aquest sentit, el secretisme en la gestió de l’operatiu del referèndum no deixa de ser l’altra cara de la moneda de l’estratègia basada en l’astúcia per evitar la repressió de l’estat. L’embat repressiu de l’Estat és inevitable, i sense una població ben informada no serà possible fer front a les suspensions i prohibicions de l’estat amb la màxima mobilització popular possible. I en aquest cas, es podria donar pas a un referèndum mancat de les garanties més bàsiques o bé, i com conseqüència d’això, a un escenari en què el pacte amb l’estat, l’anomenada tercera via, esdevingui més probable. Aquest és l’escenari que l’independentisme ha d’evitar.

I ara arriba el moment de la veritat: el moment del pols decisiu entre l’Estat espanyol, un Estat mancat de legitimitat democràtica a Catalunya, i un poble de Catalunya que ha de demostrar-se capaç de fundar una nova República. L’independentisme ha de ser capaç d’articular una mobilització prou àmplia, prou nombrosa i prou sostinguda per aconseguir la massa crítica suficient per articular la ruptura amb l’Estat espanyol. En aquest context, la nostra responsabilitat, i la de l’esquerra independentista, és assenyalar el caràcter antidemocràtic de l’Estat espanyol i treballar per mobilitzar la classe treballadora i les classes populars per una ruptura democràtica que obri les portes a la construcció d’una nova república que no reprodueixi les desigualtats i els privilegis que patim actualment. I tot això ho haurem de fer superant la força prohibicionista de l’estat espanyol, però també els dubtes i les indecisions d’un sector important de l’independentisme.

Sense desobediència no hi ha independència.

Països Catalans, a 5 de setembre de 2017

desobediencia_independencia_xarxes