Prou impunitat! Contra les agressions feixistes a les Trobades d'Escoles en Valencià. [Benirredrà, divendres 23 a les 20h]

Una vegada més, malgrat les nombroses advertències, hem de lamentar una agressió de caràcter feixista en una festa per la llengua i la cultura dels valencians i valencianes. Aquesta vegada ha estat a la Trobada d’Escoles en Valencià, un model participatiu de reivindicació de l’escola pública, en valencià i de qualitat.
Per una banda, una concentració autoritzada per part de delegació del govern –institució colonial que arbitràriament atorga o denega un acte públic— del Grup d’Acció Valencianista, conegut grup ultradretà amb nombrosos antecedents d’accions violentes i agressions i, per altra, un escamot feixista vinculat a la penya Gandiblues, han estat els culpables directes d’aquest clima de crispació i colps.
L’agressió a un grup de menors, sense la intervenció de la policia nacional espanyola, que sí que identificà intimidatòriament altres participants en la Trobada, és un episodi més repressiu que vivim al País Valencià, des de tots els fronts possibles (polític, judicial, econòmic, policial, etc.).
Per això, cridem a concentrar-nos el proper divendres 23 de maig al carrer de la Creu de Benirredrà a les 20h, per rebutjar taxativament aquest tipus d’agressions, però també la impunitat estructural del feixisme al País Valencià, que renaix periòdicament i de manera estratègica en els mesos precedents a les eleccions.
Contra el feixisme, ni un pas enrere!
 

prou impunitat

Contra el feixisme, per l'escola en valencià

Comunicat de les organitzacions de l’esquerra independentista de la comarca de la Safor
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans – Arran – Endavant OSAN
IMG-20140518-WA0009Agressions feixistes a la XXVI Trobada d’escoles en valencià de la Safor
La trobada d’escoles en Benirredrà ha estat un èxit de participació. Milers de pares i mares i les seues filles i fills han acudit al poble de la Safor, i han gaudit de tots els tallers i activitats. En un intent d’intimidar els i les participants de la Trobada, el GAV va convocar una concentració autoritzada per la delegació del govern espanyol, que ha estat un fracàs estrepitós amb només uns 25-30 manifestants. Front aquesta concentració un nombrós grup d’antifeixistes s’ha concentrat per denunciar les retallades socials i exigint una educació pública, de qualitat i en valencià.
Cinc joves que acudien a participar a la trobada han estat atacats per un grup de feixistes, i dos menors han hagut d’acudir a l’hospital. Durant la concentració la policia nacional espanyola ha identificat, escorcollat, retingut i assetjat a més d’una desena d’antifeixistes, així com, altres participants de la Trobada. En tot moment, la policia nacional espanyola ha protegit els blavers/ feixistes, i no ha mostrat cap interés en detenir o identificar els grupuscles que circulaven pels voltants de la trobada i que, finalment, han agredit dos menors.
La responsabilitat d’agressions com aquesta, resideix, a banda de en qui les executen, també, en aquelles institucions que les permeten i emparen, especialment la delegació del govern espanyol i policia nacional espanyola. Mentre, un dels principals responsables polítics del balafiament, la corrupció, l’atur i l’explotació laboral al País Valencià, Alberto Fabra (PP), feia un míting a Gandia, uns carrers més enllà, els seus “tontos útils”, protegits i emparats per la seua policia colonial, agredien menors i tractaven de boicotejar la festa d’aquells qui, diàriament, treballen per una educació de qualitat i en valencià per a totes.
Malgrat tot, ens hem de sentir orgullosos i orgulloses de la multitudinària assistència a la trobada així com d’aquells i aquelles exalumnes i alumnes que educats/des per mares, pares i professors i professores, com les que hui han acudit als carrers de Benirredrà, han plantat cara al feixisme, sense retrocedir un metre.
Per una educació pública, de qualitat i en valencià!
No a les retallades!
Sí a les trobades, no al feixisme!
Benirredrà, la Safor, Països Catalans
 

[Sant Andreu] La formació i el debat com a eines necessàries en l'acció quotidiana

Anaïs Tosas, Isabel Vallet i Ada Colau dinamitzen un debat viu i viscut sobre experiències i dubtes reals, concrets i quotidians en la lluita diària

El passat dimecres 14 de maig, el nucli de Sant Andreu-Nou Barris d’Endavant (OSAN) vam organitzar la presentació del llibre Perspectives, editat per Espai Fàbrica, al Casal Independentista El Noi Baliarda. La voluntat era la de generar debat i reflexió crítica enmig de la frenètica lluita diària.

Anaïs Tosas, membre d’Espai Fàbrica i editora del llibre va iniciar-ne la presentació tot explicant les motivacions que havien conduït el col·lectiu a tirar endavant la proposta. Sabent que anaven una mica a contracorrent, per allò d’editar un llibre enmig de l’era virtual, valoren molt positivament l’aposta i el granet de sorra que ha aportat. No debades, el llibre és, al mateix temps, fruit i llavor de les lluites que tantes persones, com les que l’han escrit, duen a terme cada dia.

En segon lloc, va prendre la paraula Isabel Vallet, militant d’Endavant i diputada per la CUP-AE, entre altres militàncies dins l’Esquerra Independentista. Com a advocada, la seva aportació al llibre se centra en el que han vingut a anomenar ‘repressió de baixa intensitat’. L’Estat aposta per la repressió econòmica, que és individual; “per contra d’una detenció, una multa està pensada per a impossibilitar solidaritat: es rep al domicili en la intimitat”.

Tanmateix, aquesta estratègia s’insereix dins una “estratègia militaritzada de la pobresa, que és l’expressió del neoliberalisme en l’àmbit punitiu”. És la teoria de les broken windows. Així, Vallet fa una lectura marxista de la legislació i assegura que “el dret penal expressa la ideologia de la classe dominant i la reproducció del sistema”. I rebla: “tot el que no ocupen les polítiques socials ho ocupen polítiques repressives”.

Per la seva banda, Ada Colau va començar llançant un repte a les assistents: “Tenim la necessitat de donar-nos formació sobre formes d’organització i estructuració”. Amb aquest guant llançat, com a primera mesura sobre la que reflexionar, més que centrar-se en el que narra al llibre, va fer un breu resum dels inicis de la PAH i la situació en què es van trobar. Així, tot i començar-la un grup d’activistes no afectats/es, de seguir es van trobar que els arribaven centenar de persones.

I la primera tasca amb què es trobaven era lluitar “contra nosaltres mateix@s, superar tot l’estat de shock en que ens deixa el capitalisme. Pensavèm que ens trobaríem gent enrabiada i ens trobàvem gent abatuda”. En aquest sentit, Colau remarcava que “ser un morós és perdre la ciutadania. El subjecte amb el que ens vam trobar estava profundament deprimit perquè havia perdut també l’espai propi”.

Així, assegura que l’atenció individual “et confirma que ets inútil. L’assessorament col·lectiu entén la dimensió col·lectiva sense que ningú ho expliqui”. Colau defensa que han generat eines d’apoderament col·lectiu (com isntàncies) que s’ha complementat amb una estratèia de lluita amb diferents vies. Per a Colau, la PAH “és un apoderament real de les classes populars, de dones i d’immigrants”. Així mateix, assegura que van començar a aturar desnonaments era reconèixer la necessitat d’ajuda. Però assevera que el que més por els fa és una estratègia de politització massiva.

Tot seguit, es va obrir un viu i enriquidor debat entre el públic assistent, àvid de plantejar dubtes, reflexions i neguits ben pràctics, palpables i reals. Així mateix, Tosas va confirmar que Espai Fàbrica ja treballa en el Perspectives II, que esperen que vegi la llum l’octubre d’enguany.

Amb la UE no tenim futur

L’esquerra independentista ha posat en marxa la campanya “Amb la Unió Europea no hi ha futur”. Endavant, Arran, la COS, el SEPC i la CUP Aquesta campanya, que es desenvoluparà al llarg del mes de maig, té per objectiu estendre el missatge que cal sortir de la Unió Europea com a pas imprescindible en qualsevol procés emancipador. Volem confrontar els missatges pro UE, hegemònics en el discurs polític, amb la realitat de les polítiques d’aquesta Unió. Volem confrontar la imatge edulcorada i l’embolcall de progrés amb què se’ns ven el projecte de la UE amb la realitat de despossessió cada cop més accentuada de la perifèria i de les classes treballadores. Volem confrontar la idea que la Unió Europea garantirà els drets democràtics dels catalans i les catalanes amb la realitat d’una Unió Europea que obeeix a la raó d’estat per damunt de cap consideració d’extensió de drets.
La campanya tindrà com a eix central la difusió de propaganda, tant al carrer com a la xarxa, i anirà acompanyada d’alguns actes públics arreu dels Països Catalans. Volem trencar la dinàmica del show electoral i el pensament políticament correcte i posar damunt la taula l’oposició cada vegada més àmplia d’una part important de les classes populars al projecte de la UE, i el convenciment que aquest projecte no és ni desitjable ni tan sols reformable.
En podeu seguir l’evolució tant al nostre web com a les xarxes, a través dels comptes de les organitzacions que impulsem la campanya. Us animem també a participar-hi activament, difonent la propaganda, promovent el debat i assistint als actes públics.
Espai web: http://amblauenotenimfutur.wordpress.com
Hashtag: #UEnoFutur

Defensem la Vall d'Albaida! Aquest diumenge 18, manifestació a Castelló de Rugat

Aquest diumenge 18 de maig hi ha convocada una nova mobilització contra la planta de residus animals de la Pobla del Duc (Vall d’Albaida). Aquesta vegada la mobilització es farà a Castelló de Rugat, i sortirà a les 11 del matí des de la Cooperativa.
Des de 2011 que la Vall d’Albaida està en peu de guerra contra aquesta instal·lació de tractament d’animals morts. Aprovada la seva tramitació amb nocturnitat i alevosia per l’anterior alcalde de la Pobla, i autoritzada ara també per la Conselleria de Territori, ha comptat amb l’oposició d’una àmplia majoria de veïnat. La seva ubicació en terrenys no urbanitzables pertanyents a un paratge natural, i el risc elevat que aquesta instal·lació contamini els aqüífers de la zona, han aixecat les protestes d’una població que vol decidir com ha de ser el seu futur, que ha decidit viure de la terra i no vol que aquesta instal·lació perjudiqui la seva agricultura. En aquest cas, com en tants altres casos arreu dels Països Catalans, els gestors polítics serveixen els interessos del gran empresariat. Un cop més, el seu respecte cap a la voluntat de la gent és inversament proporcional a com s’omplen la boca parlant de democràcia.
Prou agressions al territori!
Volem viure i treballar a les nostres comarques!
+ informació: http://www.vilaweb.cat/noticia/4190550/20140511/publiquen-video-convocar-manifestacio-planta-residus-animals-pobla-duc.html
mani castelló
 

[Sabadell] Jornades pel Socialisme 2014

Desde el comité local d’endavant-OSAN de Sabadell us presentem els actes de les Jornades pel Socialisme d’enguany. Totes les xerrades tindràn lloc al Casal Independentista i Popular de Sabadell ‘Can Capablanca’ durant el mes de Maig.
LOW_jornades
El programa és el següent:
Divendres 16 de Maig a les 19.00h:
MARX PER CANVIAR-HO TOT
Construcció nacional i lluita de classes
amb Abel Caldera, membre del consell redactor de l’Accent i militant d’endavant
i Manel López, doctor en història, professor associat de la universitat de Lleida, investigador del centre d’estudis dels moviments socials i militant d’endavant.
Dijous 22 de Maig a les 19.00h
ESTRATÈGIES DE LLUITA PER DESOBEÏR EL DEUTE
amb Isabel Vallet, diputada de la CUP-AE i militant d’endavant
i Eloi Mayordomo, membre d’Espai Fàbrica.
Dijous 29 de Maig a les 19.00h
QUI PAGA A QUI?
Deute il·legítim
amb Francisco Navarro, membre del seminari d’economia crítica Taifa.

Contra l'Europa realment existent

Article de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant OSAN.
L’opressió del poble treballador català s’exerceix des dels estats nacionals espanyol i francès i un entremat internacional d’institucions polítiques i financeres encapçalades per la Unió Europea. Històricament el catalanisme i les forces progressistes han vist en Europa una promesa del progrés que l’Estat Espanyol feia impossible.
La República Francesa, tot i l’explotació, l’autoritarisme i el nacionalisme centralista, no deixava de mostrar la possibilitat de nivells superiors de desenvolupament econòmic, social i polític. Durant la Transició els objectius, majoritàriament compartits, de sufragi universal, llibertats de premsa, opinió i associació i Estat del Benestar, podien veure Europa com un objectiu a perseguir. La realitat ha estat molt diferent. La Transició va ser un procés de reforma i/o substitució de l’estructura institucional del franquisme però també un procés d’integració en l’economia globalitzada. L’entrada a Europa n’era l’eix principal. La política econòmica a partir de 1977 va seguir  les directrius de l’FMI i existia un fort interès dels països industrialitzats en el procés de liberalització de l’economia espanyola, amb l’objectiu d’aprofitar-ne les possibilitats d’inversió. Contra pronòstic, les polítiques socials i econòmiques des d’aquell moment han estat agressivament antiobreres. Això no era novetat. La dura repressió política de la dictadura tenia com a principal objectiu l’explotació a cor que vols dels treballadors. Però mentre la dictadura franquista, en els darrers anys, es va trobar amb l’oposició d’un gran moviment vaguístic, el nou règim ha pogut aplicar les polítiques neoliberals amb la connivència de la socialdemocràcia, els sindicats majoritaris i els partits comunistes. Aquest escenari es va donar pel fet que la integració de l’Estat Espanyol a l’economia globalitzada es produeix en el moment de l’ensulsiada del pacte Capital/Treball posterior a la Segona Guerra Mundial.
La integració a Europa de l’Estat Espanyol no ha acomplert les expectatives que tant el catalanisme com els sectors progressistes hi havien dipositat a causa del canvi d’hegemonia ideòlogica dins la UE mateixa i el paper reservat als Països Catalans dins la divisió del treball a escala europea. El primer motiu va vinculat a la necessitat del capitalisme global de redreçar la tendència decreixent de les taxes de benefici mitjançant l’obertura de nous mercats. No és, per tant, un canvi reversible mitjançant la lluita ideològica dins el propi sistema. El segon ha implicat el desmantellament de l’estructura industrial i agrària i la substitució per un model centrat en el turisme i els serveis, la construcció i l’especulació immobiliària. L’Estat Espanyol, amb una estructura industrial i agrària tradicionalment dèbil executa aquestes polítiques amb gust, però les conseqüències pel model productiu dels Països Catalans (tradicionalment més industrialitzats i amb una estructura agrària més eficient) han estat catastròfics. La independència ha esdevingut la única opció per trencar amb aquest model de desenvolupament econòmic. La pretensió, típica del nacionalisme burgès, que el simple fet de deixar de tributar a Espanya pot redreçar la davallada dels salaris reals i la degradació de l’Estat del Benestar naïf o malintencionada. És la UE qui, davant la crisi ha receptat duríssimes polítiques d’ajustament i ha establert com a doctrina econòmica ineludible les polítiques fiscals regressives, la privatització de serveis públics, la precarització del mercat de treball, etc.
Sortir de la UE és una necessitat del mateix tipus que alliberar-se de la dictadura de l’FMI, el BM i l’OMC, les polítiques d’ajustament i el pagament del deute il·legítim. En tenim la certesa per una llarga experiència internacional que comença els anys 80 a la perifèria del capitalisme (Amèrica Llatina i Àfrica, principalment). L’experiència d’aquests països demostra que si acceptem aquestes receptes el futur té una sola direcció: més atur, menys salaris, pitjors condicions de treball i serveis públics desmantellats. L’experiència de països com Veneçuela, Bolívia o Equador, per esmentar només els casos més recents, demostra que la ruptura és la única via de sortida davant d’un drenatge constant dels recursos del país en forma de pagament dels interessos del deute.
La crisi econòmica i les receptes que la UE proposa han trencat el consens europeista. Aquesta conjuntura ens obliga a iniciar una ofensiva propagandística continuada que hauria de tenir com a horitzó tàctic immediat una campanya de denúncia de les polítiques de la UE i de promoció de la idea que la sortida de la UE és imprescindible si es pretén oferir una alternativa a l’espoli social massiu en el marc de la propera campanya electoral pel Parlament Europeu. Però no ens hem d’aturar aquí, i hem de convertir aquest eix en una constant en els propers anys si volem convertir aquest antieuropeisme sociològic en un fenomen polític real.

Pedres

Article d’opinió de Santi Fortuny, militant d’Endavant i del Casal Popular Sageta de Foc de Tarragona. Publicat a pobleviu.cat.
Una vegada més ens trobem davant la hipocresia, hipocresia de classe, dels mitjans periodístics burgesos, hipocresia per part dels polítics burgesos i hipocresia per part de les institucions burgeses.
Ara, com no, és quan alguna encara tindrà la barra de dir-me que sóc un antiquat, que el meu discurs està desfasat, que no sé ni en quin món visc, blablabla. Verborrea liberal. I a més quan únicament m’ho diran perquè faig us de la paraula burgés, com si al SXXI no hi hagués classes, com si això fos de fan 100 anys, etc, etc. Però, una vegada més em reafirmo en tot el que he dit fins ara, molt ben exemplificat pel lema de l’esquerra independentista enguany a la manifestació del 1er de maig: som classe treballadora.
I és que el 1er de Maig, commemorem, reivindiquem, i lluitem; pel que ja fa 115 anys unes camarades nord americanes van sortir al carrer, van cremar els carrers i van sobretot organitzar una vaga per tal d’exigir les 8h de jornada laboral. I és que ara més que mai, 115 anys després ens veiem obligades a seguir sortint al carrer tal i com ho vam fer el 1er de maig passat. Només cal pensar que 115 anys després, les jornades laborals encara són de més 8h en una gran part del món, però també aquí, a la UE, a l’Estat Espanyol, i als Països Catalans, i això que hi ha màquines per a tot. Però és que 115 anys després encara hi ha treball infantil, les dones encara cobren menys que els homes, el treball reproductiu no està reconegut, les jubilacions no estan garantides, els pisos són expropiats pel capital, és talen boscos a “tutti pleni” per a fer grans zones residencials, s’envaeixen països a cop de metralleta i bomba i és prohibeixen llengües a cop de decret (sí decret com el nova planta).
Sí tot això passava fa 115 anys i ara també passa, i que algú m’ho desmenteixi si és capaç, en quina part del discurs estic antiquat? No seran elles les antiquades que 115 anys després només han canviat l’embolcall d’un sistema, però que aquest segueix sent igual de genocida i depredador? Qui és aquí l’antiquada? La que defensa el de fa 200 anys (neoliberalisme o 2000 en el cas del cures) o les que defensem el canvi de sistema? Eh? Eh? Vull arguments i vull arguments sòlids, no els que llegiu a La Vanguardia, o veieu per TV3. Argumenteu per favor. I que quedi clar, no m’agrada aquest joc, ja que jo no penso que defensar cap filosofia, en sí mateix sigui antiquat o modern, m’agrada més dir que defensar una o altre filosofia, és revolucionari o reaccionari.
I encara diré molt més, la cosa no s’acaba aquí, si fa 115 anys l’explotació capitalista era tant salvatge com ara, i els sindicats i les organitzacions obreres estaven cent per cent preparades per combatre’l, perquè ara no ho hem d’estar i no ens hem d’organitzar per estar-ho, o no hem de crear les condicions objectives i subjectives per combatre’l? Ho hem d’estar i tenim aquest deure, i precisament és per això que muntem casals; muntem barraques; organitzem manifestacions; organitzem accions; parem si s’escau, la galta; ocupem places, pengem cartells a plena llum de dia; pintem bancs i sí; tirem, si s’escau, pedres. I ho diem ben alt, si cal, si és necessari, no perdonem i ataquem amb els nostres mitjans els nostres enemics, que no són només els nostres, sinó que són els de classe treballadora.
I és que avui en dia s’està suïcidant gent perquè aquestes entitats depredadores els hi expropien el pis, la seva casa, la seva llar, el seu racó construït a poc a poc, els hi prenen a la cara, després de treballar un fart d’anys, i no és delicte! Ni tampoc ho és, com va fer el senyor Rato quan era ministre legalitzar les preferents, per després al capdavant de Bankia, vendre-les i estafar a milers de persones, algunes d’elles ja jubilades. No senyors, davant d’aquestes tragèdies, davant d’aquestes barbaritats, poc espai queda per al diàleg i el consens, tot i així, amb molta dignitat molta gent ho ha intentat, i algunes se n’han sortit, però poques, perquè quan sí que se n’han sortit és quan s’ha organitzat, han pintat bancs, han atacat bancs, han ocupat bancs i han fet pressió, perquè si hem de respondre a la força amb força ho farem. Ja fa temps que hem perdut la por, i ja fa temps que tenim clar que anem a per totes.
I és que a més a més, quan els feixistes (entrenats per l’OTAN) ocupaven Maidan, i el govern corrupte ucraïnès els feia fora i ells tiraven pedres, aquelles pedres, aquelles manifestants eren legítimes, era bones, eren una generació digne d’admiració, però lluny! Quan s’envoltava el parlament, no! Bandals! Quan s’ocupava la plaça Catalunya o la Plaça de la Font, noooo! Antisistemes! Quan fèiem piquets el 29M, nooooooooo! Radicals encaputxats! Al Gamonal o el 22M, noooooooo! Violents itinerants. El 1er de maig quan es tiraven pedres, noooooooo! Fora caputxes bàndals! No ho veieu? No cola. No cola per enlloc. I és el problema, senyors, és que mirem el dit i no la lluna. El problema no és tirar una pedra, o rebentar un banc o una seu d’un partit; el problema és: quin partit?, Quin banc?, Per a que? Contra qui? Equiliquà! Si les pedres van dirigides contra les seves institucions i els seus privilegis, que no deixen de ser les que a nosaltres ens perjudiquen diàriament, és violència; quan va en la seva direcció i, per exemple, s’obre el cap a un nen, és un descuit, un dany colateral! Va home va, aneu a fer la mà, vosaltres seguireu amb les vostres pilotes de goma, els vostres desnonaments, els vostres cops de porra, les vostres preferents, les vostres negacions al dret a decidir sobre tot, en definitiva la nostra misèria; que, com a recció genuïna de la lluita de classes, nosaltres seguirem amb les nostres assembles, els nostre debats, les nostres lectures, les nostres accions combatives, les nostres candidatures, els nostres casals, les nostres festes, les nostres alegries i la nostra lluita, la nostra lluita fent us de tots els mitjans que pensem que són necessaris (les pedres també però no només), lluita per tal d’acabar amb les nostres misèries, tant i tant necessàries per tal de mantenir els seus privilegis.
Sí algú és pensa que fet una exaltació o incitació a la violència contra els bancs o persones en concret li dic que: a) qualsevol coincidència amb la realitat no és casualitat i b) no he exaltat res que ja no estigues exaltat, la lluita de classes hi és, ens agradi o no, hi és.

[Sant Andreu] Butlletí n. 32 – Que floreixi la desobediència!

Butlletí andreuenc n. 32 – Abril 2014

Que floreixi la desobediència!

Com si d’una flor crescuda amb tacte, cura i afecte, hem de fer créixer i florir ben maca la desobediència. De les llavors que sembràrem ahir, terra llaurada amb les nostres mans, suors i penes, n’ha de florir, avui, aquesta innata acció de rebel·lia per construir el futur, el nostre demà. Sense aturar-nos ni un moment.

Podem, si s’escau, fer alguna pausa temporal per agafar forces. Com en la lluita d’Stop Pujades. Després de quatre mesos consecutius de mobilitzacions setmanals, la plataforma ha decidit canviar l’estratègia. El dia 10 d’abril, centenars de persones obrien portes a diverses estacions i ocupaven durant hores el vestíbul de Sagrera mentre representants de la plataforma i de la FAVB mantenien negociació amb l’ATM (Autoritat del Transport Metropolità). Aquesta no va cedir ni un pam i a sobre va fotre-se’n de les mobilitzacions. És per això que la plataforma va decidir mantenir la lluita, incorporant-hi noves reivindicacions, com la dimissió dels (ir)responsables de l’ATM, i convocar una nova jornada d’acció per al dissabte 10 de maig.

Tot just dos dies després, el dissabte 12 d’abril, el barri del Congrés s’acostava al Canòdrom per omplir-lo i reivindicar-lo com a espai veïnal. Diversos projectes encarats més al negoci, als quals el veïnat s’hi oposa, fan témer d’un nou cas de privatització de l’espai. La manca d’espais per a les entitats i el desenvolupament del barri és notòria, i l’apropiació del Canòdrom és clau per a l’associacionisme del Congrés. De fet, tant notòria és aquesta manca d’espais que, pocs dies després, Joves Congrés anunciava l’alliberament d’una antiga sucursal de La Caixa com a nou centre social. Així doncs, amb la col·laboració activa del CSO La Gordíssima i la campanya ‘Abril en lluita‘ en defensa dels centre socials amenaçats arreu de barris, viles i pobles de Barcelona, neix al Congrés el CSO La Vaina.

I és que l’acció desobedient s’està esdevenint, cada cop més, en l’única sortida dins un capitalisme mordaç que és capaç d’exterminar-nos lentament, si cal, només per fer més benefici. I si parlem de capitalisme als Països Catalans, hem de parlar dels seus representants legals, els estats espanyol i francès. Al sud dels Pirineus, el congrés espanyol va reafirmar el que l’Esquerra Independentista ja sabíem: que no traspassaria les competències a la Generalitat de Catalunya per realitzar la consulta. I ens és igual: ni demanarem permís per ser lliures, ni perdó per ser-ho.

Ni ens oblidarem de les amistats que fa cadascú pel seu camí: perquè mentre la Generalitat es fa la víctima amb els feixistes i espanyolistes de Manos Limpias en allò que ateny al ‘procés’, hi va de la mà quan ha d’acusar les desobedients que, com nosaltres, van encerclar el Parlament del 15 de juny de 2011. De l’1 al 4 d’abril, i de nou el dia 25, 20 catalans i catalanes van ser jutjades a l’Audiència ‘nacional’ espanyola gràcies a Artur Mas, entre altres. I és que la Generalitat de Catalunya és, en darrera instància, un organisme més sota legalitat espanyola, mentre no s’hi mostri desobedient.

El país, però, és allargat i divers. El 26 d’abril, el País Valencià va commemorar la diada del 25 d’abril, desfeta de la batalla d’Almansa. L’Esquerra Independentista, amb un lema prou clar “Cap triparty ens farà lliures. L’únic camí: independència i socialisme”, es desmarcava al final de la manifestació per deixar ben clares les coordenades de la lluita popular.

Precisament, el divendres 25, el Grup de Suport 29M Sant Andreu va realitzar una cafeta solidària al CSA Can Vies per recollir diners per la campanya. Dins d’aquesta, es va donar veu a les treballadores de l’FNAC que el dia de Sant Jordi havien lluitat pels seus drets fent una vaga que noquejà la multinacional francesa en el dia de més vendes de l’any. A Sant Andreu, la diada va comptar amb una paradeta del Casal Independentista El Noi Baliarda i material del conjunt de l’Esquerra Independentista.

I és que al poble també broten les flors desobedients. La plantilla del CN Sant Andreu duu diverses jornades de lluita i vaga contra l’amenaça d’externalització dels serveis, i ja s’han posat en contacte amb el PTAC. Però si hi ha una flor que cal regar, aquesta és de la l’Harmonia. La prepotència del districte i, especialment, del regidor Raimond Blasi, declarant desert el concurs de gestió del Casal de Barri per poder-lo privatitzar, ha posat el poble en peu de guerra: l’Harmonia ja ha dit que optarà per la desobediència per ocupar l’espai que li correspon dins la Fabra i Coats. Des d’Endavant, els encoratgem vivament a fer-ho i allí hi serem per posar el nostre granet de sorra en aquest somni col·lectiu per a Sant Andreu! Som Harmonia!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Abril 2014. Assemblea Sant Andreu – Nou Barris d’Endavant (OSAN)

endavantstap9b@gmail.com| http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org