Aquest 27 de setembre, vota CUP!

Aquest proper 27 de setembre hi ha convocades unes eleccions autonòmiques a Catalunya. Després de cinc anys de mobilitzacions al carrer contra la negació antidemocràtica de l’estat espanyol i contra l’ofensiva capitalista, aquestes eleccions es presenten com una cruïlla entre la possibilitat de desbordar l’estat espanyol o donar pas a un tancament per dalt de les esperances de canvi.
Endavant i tot el conjunt de l’esquerra independentista estem treballant perquè la CUP obtingui uns magnífics resultats que permetin posar tot el sistema en qüestió. Uns resultats que desemmascarin encara més el caràcter antidemocràtic de l’espanyolisme. Uns resultats que situïn les classes dirigents del Principat alineades darrera Convergència davant del dilema d’obeir els seus interessos o obeir el mandat popular. Uns resultats que permetin continuar mantenint en alt les propostes de ruptura amb el capitalisme i la Unió Europea, davant el programa de reformes del sistema proposat per Podemos.
Des d’Endavant vam commemorar el passat Onze de Setembre amb el lema “Les batalles es guanyen al carrer”. Creiem fermament que qualsevol escletxa de ruptura que puguin aportar els resultats d’aquest 27 de setembre no s’obrirà del tot si no es batalla des del carrer. És per això que en el manifest de l’Onze de Setembre vam proposar quatre línies de treball per a l’esquerra independentista, que reiterem:

  • Reemprendre l’agitació i l’extensió del discurs sobre la independència per canviar-ho tot i combatre qualsevol intent de nou pacte constitucional.
  • Recuperar la iniciativa en les mobilitzacions socials, denunciant el segrest de la sobirania popular per part dels estats espanyol i francès, la UE i les institucions del capitalisme.
  • Començar a relligar tot el treball de base, tant des del teixit associatiu com des de les institucions locals, en una Assemblea Municipalista dels Països Catalans que sigui l’embrió d’una institució de poder popular.
  • Avançar en l’elaboració d’un programa polític de ruptura a tots els Països Catalans i difondre’l massivament entre les classes populars.

Per tot això, fem una crida a treballar per aconseguir el màxim de vots i suports per a la CUP, i a continuar treballant el 28 de setembre en la construcció de la Unitat Popular en tots els fronts.
Independència, socialisme i feminisme.
Països Catalans, 23 de setembre de 2015

La benvinguda a les refugiades i migrades ha d’anar acompanyada de la lluita contra l’imperialisme

Tot i que ja fa molts anys que el Mar Mediterrani s’ha convertit en un gran cementiri on s’hi enfonsen milers i milers de cossos de persones que intenten migrar al continent europeu, que en molts països s’acumulen milers i milers de refugiades que fugen de la misèria i de les guerres, és aquests últims mesos que els mitjans de comunicació s’han bolcat a tractar el tema de la migració arran sobretot de l’arribada al continent europeu de persones que fugen de la guerra de Síria.
Diferents partits polítics, ONG i moviments socials ens hem sumat a la campanya internacional de “Refugees Welcome” per tal de pressionar a la Unió Europea perquè obri les seves fronteres i aculli les refugiades, i també incloent demandes d’acollida per les demés migrades, al considerar que es tracta de raons humanitàries.
Des d’un altre prisma, diferents organismes de la patronal europea també aposten per l’entrada de refugiades i migrades, de forma controlada, fent la lectura de que la població de la Unió Europea s’està envellint i que en un futur força immediat es necessitarà mà d’obra jove més o menys especialitzada i adaptada a condicions de gran precarietat i sobreexplotació. Les refugiades que arriben amb un cert nivell d’estudis, i que han viscut la guerra i s’han acostumat al control migratori i a viure amb l’incertesa de l’expulsió, s’adapten molt bé a les necessitats de la patronal.
Des d’Endavant creiem indispensable vincular les demandes d’acollida amb la crítica del sistema que genera els diferents èxodes, i que converteix les persones en mercaderies explotables o rebutjables.

En aquest conflicte antagònic entre l’explotació i el treball, entre el benefici i la vida, les persones, les desposseïdes, sovint ens veiem empeses a emprendre camins perillosos per sobreviure o deixar-hi la pell.

En un sistema de capitalisme globalitzat, els grans moviments de població treballadora s’han d’entendre en la lògica d’aquest sistema que tot ho mercantilitza. Les persones són considerades mercaderies productives, i tenen valor en funció del benefici que poden generar. En aquest conflicte antagònic entre l’explotació i el treball, entre el benefici i la vida, les persones, les desposseïdes, sovint ens veiem empeses a emprendre camins perillosos per sobreviure o deixar-hi la pell.
Ja sigui per motius principalment econòmics, bèl·lics, polítics, o una barreja de tots ells, les classes populars d’arreu del món són sovint expulsades dels seus països. És en aquest context que hem d’entendre totes les migracions; no només les que ara surten als grans mitjans de comunicació, de riuades de refugiades que fugen d’uns conflictes bèl·lics concrets, sinó també les que ja fa anys que arriben als Països Catalans o a aquesta Europa fortalesa que acumula milers de morts a la Mediterrània o centenars d’empresonades als Centres d’Internament d’Estrangers.
La causa objectiva i la responsabilitat política que milions de persones es vegin obligades a desplaçar-se de casa seva es deuen tant a l’economia global i els plans d’ajust estructural de l’FMI, agents del capitalisme, del patriarcat i de l’imperialisme, com al seu complement militar (OTAN i intervencions dels EUA i la UE) i la promoció de grups terroristes paramilitars (des dels colombians, ucraïnesos, fins a Estat Islàmic), o la promoció de cops d’estat i revoltes “civils” contra governs hostils a les pautes atlantistes.

El sistema rebutja o accepta les persones en funció del seu potencial en l’engranatge capitalista.

El sistema rebutja o accepta les persones en funció del seu potencial en l’engranatge capitalista. Si són consumidores solvents -com qui demostra poder comprar cases o fer grans inversions-, podran entrar sense problemes. Si estan obligades a vendre la seva força de treball per poder sobreviure patiran discriminacions en funció de les necessitats productives del territori de destí.
La diferenciació desigual entre refugiades i migrants entra en aquesta lògica. Moltes de les migrants considerades il·legals pel capitalisme patriarcal desenvoluparan les tasques més precàries i pitjor remunerades, i hauran de viure clandestinament sent víctimes de sobreexplotació laboral i d’esclavatge, si aconsegueixen establir-se als Països Catalans, mentre que d’altres seran expulsades, aturades o assassinades a les fronteres.

Cal que la classe treballadora defensi els drets i aculli les treballdores migrades en la cerca d’una millor situació econòmica, o fugint d’una guerra.

Cal que la classe treballadora defensi els drets i aculli les treballdores migrades en la cerca d’una millor situació econòmica, o fugint d’una guerra. Que plantegi amb els seus instruments polítics exigències a uns organismes governants antidemocràtics que haurien de ser abolits. A la UE i els estats espanyol i francès, que retirin les seves intervencions militars, que desmantellin els acords comercials d’espoli i explotació en benefici de les multinacionals, i que desmantellin la seva política racista de fronteres i de persecució de la migració treballadora i assumeixin la responsabilitat que tenen amb les causes de les migracions, en comptes de crear ghettos i/o camps de concentració.
A les Administracions autonòmiques, departamentals i Ajuntaments, que posin els seus recursos a acollir les persones migrades -i les no migrades que es troben en situació d’exclusió social-, i que condemnin les actuacions dels organismes estatals i internacionals que provoquen les migracions obligades per motius econòmics, bèl·lics i d’opressió/discriminació.
Amb l’experiència d’anys i segles de lluita, sabem que la millor solidaritat és la pròpia organització de la classe treballadora en organitzacions revolucionàries, sindicats de classe i combatius, o en moviments socials,que siguin capaces d’aturar la maquinària del capitalisme patriarcal que provoca tot aquest èxode de la barbàrie,que amb els seus propis recursos enforteixin el suport mutu, i que a la vegada assumeixin la creació de noves experiències i nous fonaments de cara a construir un sistema basat en la necessitat de les persones, i no en la recerca de benefici empresarial privat.

Fem una crida a totes les organitzacions solidàries a vincular l’exigència d’acollida de les persones migrades amb la crítica del sistema i els seus organismes que provoquen les migracions forçades.

Per això, fem una crida a totes les organitzacions solidàries a vincular l’exigència d’acollida de les persones migrades amb la crítica del sistema i els seus organismes que provoquen les migracions forçades, amb la crítica del sistema que explota i manté en situacions d’exclusió social les migrades acollides. En definitiva, amb la crítica del sistema i els seus organismes que així com exploten la classe treballadora i els recursos dels Països Catalans, participen de l’imperialisme que explota la classe treballadora i espolia els recursos a nivell internacional.
Refugiades, migrades, benvingudes!
Contra la barbàrie imperialista, la lluita és l’únic camí!

Declaració política – Onze de setembre de 2015

11end_webLes batalles es guanyen al carrer
Organitzem el poder popular

Fa just un any ens trobàvem a les portes del 9N. Un escenari ple d’oportunitats, sobretot d’un desbordament popular en la confrontació amb l’estat. Malauradament, Convergència va decidir postposar un possible escenari de ruptura i ara, gairebé un any després, ens proposa unes eleccions on hi concorre havent domesticat tots els altres actors del sobiranisme, excepte l’esquerra independentista, i amb una proposta política que no conté cap compromís clar amb la ruptura i sí moltes ombres sobre la gestió dels resultats electorals.
Aquest 2015 farà ja sis anys d’un augment de la consciència social i nacional, fruit de la crisi del capitalisme i de tots els efectes derivats que ha tingut, tant pel que fa a la qüestió nacional com a la social i de gènere. Aquest augment de consciència s’ha traduït en grans mobilitzacions socials i en el creixement d’alternatives polítiques. Cal ser conscients, però, que l’onada mobilitzadora no ha aconseguit aturar o modificar cap de les mesures que l’estat espanyol ha dut a terme en matèria de política antiobrera o de restricció de la sobirania dels pobles.
Aquesta fortalesa dels estats a l’hora de fer front a les mobilitzacions ha estat aprofitada per les diverses corrents reformistes per a presentar-se com a dipositàries de l’únic canvi possible. És en aquest context que en els darrers dos anys s’han reforçat tot de dinàmiques possibilistes: el «processisme» com a reconversió de l’autonomisme per a forçar una nova negociació amb l’estat, els tripartits com a úniques (i moderades) alternatives als governs autonòmics del PP, i tota la retòrica al voltant dels processos constituents i la nova política. Així mateix, l’estat guarda a la recàmera la sortida de la reforma constitucional, lloc cap a on voldrà reconduir aquestes dinàmiques reformistes si aquestes aconsegueixen amenaçar electoralment l’estabilitat del sistema.
Totes aquestes vies, que aparentment semblen les més viables per assolir canvis a curt termini, són vies mortes perquè no afronten la qüestió essencial. Sense la destrucció de l’actual ordenament constitucional, i la dominació nacional, patriarcal i de classe que aquest ordenament expressa, no és possible ni la independència, ni el reconeixement dels drets nacionals dels Països Catalans ni canvis socials en profunditat.
Sense la independència per canviar-ho tot no podrem donar resposta immediata a les condicions d’explotació i precarietat laboral, exclusió social i discriminació de gènere. Les condicions d’empobriment de la classe treballadora, de regressió dels drets de les dones, de destrucció del territori i d’ofensiva contra la nostra identitat només es podran combatre amb un nou poder polític constituït sobre les bases i els interessos de les classes populars.
La tasca més a curt termini com a moviment és treballar perquè la CUP obtingui el proper 27 de setembre un molt bon resultat electoral. La trinxera del parlament autonòmic ens ha de servir per a fer precipitar esdeveniments i escenaris de ruptura, desemmascarar la incapacitat de la dreta regionalista per a concretar la independència i evitar les temptacions d’un nou pacte constitucional que reformi l’actual règim del 1978.
Però per a revertir l’actual escenari, encara és més important treballar en les altres trinxeres, perquè només amb autoorganització al carrer podrem aspirar a aconseguir victòries. La ràpida successió d’esdeveniments polítics i electorals dels darrers dos anys ha descol·locat una bona part de les iniciatives de lluita al carrer, i creiem que és tasca de l’esquerra independentista tornar a assentar i ressituar aquestes lluites en el nou context. En aquest sentit, llancem quatre propostes al conjunt del moviment:

  • Reemprendre l’agitació i l’extensió del discurs sobre la independència per canviar-ho tot i combatre qualsevol intent de nou pacte constitucional.
  • Recuperar la iniciativa en les mobilitzacions socials, denunciant el segrest de la sobirania popular per part dels estats espanyol i francès, la UE i les institucions del capitalisme.
  • Començar a relligar tot el treball de base, tant des del teixit associatiu com des de les institucions locals, en una Assemblea Municipalista dels Països Catalans que sigui l’embrió d’una institució de poder popular.
  • Avançar en l’elaboració d’un programa polític de ruptura a tots els Països Catalans i difondre’l massivament entre les classes populars.

estelades

Reflexions i propostes d'acció sobre els feminicidis

La violència de gènere, o potser hauríem de dir violència masclista cap a les dones per ser més clares , és un problema que afecta de forma global a tota la humanitat. Forma part de la construcció de la masculinitat i d’aquest sistema capitalista-patriarcal que en fa ús.

La violència masclista es pot expressar en múltiples formes i àmbits però, tots tenen com a element comú concebre el cos de la dona com quelcom susceptible a ser menyspreat, cosificat, insultat, venut, marginat, desvaloritzat, rebaixat, colpejat, utilitzat, mutilat i en últim terme assassinat. Sense que cap d’aquestes coses trenqui les nostres rutines, com el pa de cada dia.

Aquest estiu als Països Catalans està resultant ser especialment sanguinari. Ja són 29 les dones assassinades, l’última d’elles una jove de 17 anys veïna de Perpinyà. Dades superiors a les que es comptabilitzen segons la llei de violència de gènere. Aquesta llei tan sols contempla aquelles víctimes que hagin tingut una relació sentimental duradora amb l’assassí, i així deixa amagades les altres víctimes: els fills i filles que sempre en són víctimes; els amics i amigues, les prostitutes, les mares… Reclamem saber què s’amaga sota l’estora de d’aquesta societat nostra, fortament impregnada en tots els seus àmbits d’una cultura patriarcal i misògina.

Ja n’estem fartes que any rere any els feminicidis formin part del nostre dia a dia. La violència masclista no és un fenomen natural. No són fets aïllats, sinó la conseqüència més nefasta d’un model ideològic i cultural concret. I, per tant, això és modificable. I per a començar a modificar-ho ens cal anar a l’arrel de les causes i denunciar-les, però també mesures urgents des de l’àmbit públic i autoorganització feminista.

Ja n’hi ha prou de lamentar-ne les conseqüències, cal començar a abordar-ne les causes. I això vol dir assenyalar tots aquells estaments que en són còmplices, tan des dels àmbits polítics, com empresarials, com judicials, com mediàtics. Els feminicidis són la conseqüència final i més greu d’un seguit d’actituds i accions masclistes a les que no podem disculpar la seva responsabilitat en la violència masclista.

D’altra banda, també hi ha un seguit de mesures que es podrien aplicar de forma urgent per evitar els assassinats. Algunes de les que des del moviment feminista es proposen són, per exemple:

  • Que els serveis d’atenció a les víctimes no depenguin de si la denúncia judicial segueix endavant o no, i que hi hagi serveis d’atenció oberts les 24 hores.

  • Que es donin més ordres de protecció, ja que actualment el nombre és molt baix respecte el nombre de dones que pateixen maltractaments.

  • Detectar millor els casos amb personal especialitzat, que no recaigui en mans dels cossos policials avaluar el risc i la gravetat de cada cas.

  • Un cos judicial especialitzat en violència masclista que no revictimitzi a la dona denunciant.

  • Canvis legals que obliguin a testificar els familiars dels agressors, així com la possibilitat que altres testimonis puguin exercir la denúncia d’agressions.

  • Que totes aquelles mostres de masclisme que es manifestin en la vida diària siguin reprovades, penalitzades i castigades.

  • Que les campanyes de prevenció es dirigeixin als homes, que en són la causa del problema.

  • Que s’obrin les portes de les escoles per tractar els diferents models de relacions sexo-afectives i de masculinitat i feminitat.

Però sobretot, el que pensem que és més important és reforçar i potenciar el moviment feminista dels Països Catalans. La lluita feminista és l’únic garant per acabar amb la impunitat del masclisme, i cal que sigui assumida amb totes les seves conseqüències per totes les organitzacions polítiques i socials i per la societat en general. I és l’única força capaç d’impulsar les xarxes de suport i solidaritat entre dones i d’autodefensa feminista, que permetin que la por canviï de bàndol.

Comissió antipatriarcal d’Endavant OSAN

Manifest de l'esquerra independentista per l'Onze de Setembre de 2015

Manifest unitari de l’esquerra independentista
Països Catalans, camí a la llibertat. Tirem pel dret!
En aquests temps en què la voluntat de canvis topa amb el mur del règim i el sistema, els Països Catalans afrontem algunes cruïlles decisives en el camí cap a la construcció d’una república independent, socialista i feminista. Uns ens prometen un viatge ràpid i legalista cap a la independència… sempre i quan la legalitat ho permeti, no toquem cap dels seus privilegis i tanquem els ulls davant la situació d’empobriment generalitzat de les classes populars. Uns altres ens prometen tot de canvis… sense tocar però cap dels pilars fonamentals del règim: monarquia, unitat d’Espanya i Unió Europea.
A Catalunya, Convergència ha imposat el seu lideratge a una part de l’independentisme a canvi de la promesa de pilotar una part dels Països Catalans cap a la independència. Però, com ja van demostrar amb el 9N, no estan disposats a desobeir l’ordenament constitucional. I cal dir-ho i repetir-ho: tot full de ruta cap a la independència és paper mullat sense la desobediència. I tot el seu nou programa polític “amb sensibilitat social” contrasta amb les seves polítiques d’aplicació de retallades, compliment dels dictats econòmics de la troica i el seu suport al TTIP. Unes polítiques que han generat una situació de precarietat a la majoria de classes populars no poden ser unes polítiques capaces d’aglutinar la majoria social que ens cal per a defensar la independència.
D’altra banda, els intents d’aliança entre Podemos i sectors de l’esquerra autonomista (ICV, Compromís) ha vingut a perpetrar una operació ja coneguda per tots i totes. La promesa de canvis socials que no toquin els “temes intocables” del sistema. Podemos no es planteja qüestionar la monarquia, no refusa el pagament del deute, no reconeix el dret d’autodeterminació com a principi democràtic previ a qualsevol legalitat, no qüestiona la permanència dins la Unió Europea. Quins canvis es poden fer sense qüestionar tot això? Cap. És la reedició del vell nacionalisme progressista espanyol assajat ja abans per Felipe González i Alfonso Guerra. Amb un matís rellevant: el seu actual programa polític és molt més moderat que el del PSOE de 1979.
Davant d’això, la Unitat Popular ha de continuar teixint el seu programa i la seva organització. I dir ben alt i clar que la independència és possible i que canviar-ho tot també. I que per fer-ho possible , per a fer avançar la ruptura, és important tenir clar què possibilita el canvi i què és maquillatge i la propaganda. Nosaltres arreu dels Països Catalans ho tenim clar:

  • Amb l’autonomisme no hi ha futur, és una via morta.
  • Sense desobediència no podrem exercir la nostra autodeterminació.
  • Sense independència no hi podrà haver transformació social.
  • Sense socialisme no serà possible la plena sobirania.
  • Sense feminisme no serà possible eliminar les desigualtats.
  • La nostra llibertat nacional no serà completa sense la construcció dels Països Catalans.

Relliguem tot això i continuem construint, al carrer, a la feina i a les institucions l’alternativa que aglutini una majoria social de les classes populars dels Països Catalans.
Cap a la independència, el socialisme i el feminisme!
Països Catalans, 11 de setembre de 2015
cartell_11S2015_TEI_senseconv