A Sant Andreu i arreu, festa sí, lluita també!

Butlletí andreuenc n. 11 (2a època) – Desembre 2022

A Sant Andreu i arreu, festa sí, lluita també!

Per un cop, vam seguir l’ordre habitual de la frase: desembre va començar amb festa i va seguir amb lluita. I és que 18 anys de Festa Major Reivindicativa no es fan cada dia! El que sí que fem cada dia, emperò, és la lluita i la militància. I fins a la victòria!

Una victòria que van assaborir tots els equips participants de la patxanga que va organitzar el Sindicat d’Habitatge de Sant Andreu. Aquells dies de Festa Major també La Crema va organitzar-hi una presentació. Nosaltres també vam muntar un acte propi, posant la solidaritat antirepressiva i la lluita feminista al centre polític.

I qui va acollir o organitzar un munt d’actes de la FM Reivindicativa va ser El Noi Baliarda. Així, un sopar popular al mateix local i una ruta històrica pels carrers del poble van ser les propostes que el Casal Independentista va oferir a Sant Andreu. Dies després, el Casal seguiria amb el seu funcionament democràtic organitzatiu amb la celebració de l’assemblea general anual: repàs i aprovació de la feina feta, projeccions de futur en clau política i organitzativa i consolidació del projecte polític. Fem i som poble!

Com dèiem, però, la lluita continua i cada dia, fins i tot, de vegades, amb celebracions i amb una lluita tant de primera línia com de l’habitatge digne i contra l’especulació. D’una banda, l’aniversari del Jardí de la Julieta: i per molts anys més! I de l’altra, tot just acabar la Festa Major, el Sindicat aturava un desnonament.

Ara, que sí que hem de parlar d’anys i celebracions, cal destacar que aquest desembre Arran va celebrar els 10 anys d’organització! El referent juvenil de l’Esquerra Independentista segueix forta i a Sant Andreu també han nascut per a vèncer!

Parlant de guanyar, dues persones es van endur el quinto cap a casa! Un any més, El Noi Baliarda es va omplir la tarda de Sant Esteve per acollir un quinto ben popular. Ara bé, el que no és un quinto sinó una ruleta russa macabra de la repressió és la reforma del codi penal pactada entre el PSOE i ERC. Caldrà tornar a sortir al carrer i plantar-li cara: no ens van treure la mordassa i ens hi han afegit les manilles!

Per tot això i molt més, nosaltres ho tenim clar: per avançar en la lluita de classes, cal caminar cap a la vaga general! Fem una crida a totes les treballadores i al moviment popular a unir-nos i organitzar-nos, per avançar cap a la vaga general, per trencar l’aïllament social, per recobrar l’esperança i guanyar el futur. I proposem de fer-ho amb un programa clar: Autodeterminació i presa del poder; Control popular i planificació de l’economia; Feminisme per canviar-ho tot.

Cal no oblidar que aquest mes de desembre, a part d’altres desagradables i constants violències masclistes, com la de discoteca Waka de Sabadell, hi ha hagut tres feminicidis a ca nostra, a Lleida, Benidorm i Santa Perpètua de Mogoda. Ens fem ressò de la denúncia recull de les companyes de Justa Revolta: 99 feminicidis a l’Estat espanyol durant aquest el 2022, i 27 feminicidis als Països Catalans; 1359 feminicidis a l’Estat espanyol des de 2010, és a dir, des que les institucions comencen a comptar les dones assassinades; 263 feminicidis als països catalans des de 2015. Any rere any, els feminicidis continuen sent una insofrible xacra als Països Catalans.

Aquest 2022 l’acabem, com sempre, amb les companyes de Mallorca en la diada nacional del 31 de desembre. I aquest 2023 el comencem, com sempre, amb una crida a l’organització i la lluita, fins a la victòria sempre!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Desembre 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

De Sueca als Països Catalans: el fuster d’un país

Deia Joan Fuster que «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!». I diu la dita popular catalana que «val més tard que mai». Doncs amb les arrels ben profundes a les classes obreres i populars del nostre país i amb l’horitzó de creixement a l’altura d’un savi com el de Sueca, la Tanyada edita i publica Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans. La fita és clara: que la cosa sigui més que un brot, que esdevingui una revifalla!

I en la unitat del poble, la unitat popular, la Tanyada hi treballa en diversos sentits. D’una banda, en la de les seves plomes: fusterians i fusterianes de diverses generacions, amb diversos accents i dialectes, amb una complementarietat de formacions i trajectòries. De l’altra, en el del negre sobre blanc que han plasmat aquestes plomes: la versatilitat del savi de Sueca, és a dir, del Fuster pensador, escriptor, creador, educador, agitador i activista polític, cultural i lingüístic.

Una proposta per als Països Catalans amb una òptica fusteriana, en plena commemoració del centenari del seu naixement, havia de ser, per força, polifacètica: no podia ser d’una altra manera. I ajustada a la realitat. I pensada, escrita i dissenyada des de les classes populars i per al seu conjunt; les úniques capaces de construir país i països, les úniques objectivament interessades en l’emancipació social i nacional. Per qüestió de llengua i d’història, per qüestió de vida i futur, per qüestió de dignitat i d’enteresa. De sobirania, de construir hegemonia i de materialitzar-la en uns Països Catalans conseqüents, l’única via possible.

I només pot ser així perquè alcem la bandera per reivindicar el Fuster més incòmode per al poder: l’activista i compromès amb els Països Catalans, però també amb les seves classes populars. Aquest és el seu llegat i aquesta és la nostra viva i fèrria defensa de la seva vigència —i la urgència de la seva aplicació material. Us convidem i ens convidem, doncs a (re)llegir Fuster, que vol dir, sens dubte, reflexionar-hi; però us convidem i ens convidem, sobretot, a passar a l’acció.

Per això, el llibre s’enfoca a repensar sobre l’ara i l’aquí, sobre tot allò que ens cal fer per teixir, articular i implementar un programa no només de reconstrucció, sinó de supervivència nacional. Un programa, per descomptat, que serà d’esquerres o no serà. I, si amb Fuster situem la capitalitat al sud —que guia al nord—, és a dir, d’un País Valencià que es construeix a mesura que construïm els Països Catalans, la coordinació del llibre no podia ser sinó de dues persones que, si es miren de les respectives poblacions estant, troben Sueca al mig: l’Aure Silvestre, de València, i la Irene Mira-Navarro, d’Alacant. Per a la redacció dels 8 diferents capítols han comptat amb escrits de persones d’arreu dels Països Catalans. El llibre va dirigir a tots els públics, més o menys coneixedors o no de l’obra de Fuster. Per això, el seguit de capítols cobreix diferents aspectes del pensament, la vida i l’obra del savi de Sueca.

L’obra comença fent un repàs dels aspectes biogràfics que ens poden fer entendre l’evolució política i activista de Fuster, i el seu compromís amb el projecte de construcció nacional dels Països Catalans. Tot seguit, s’analitza la transversalitat i influència de la qüestió social en l’obra fusteriana. A continuació, es revela la importància i la utilització de l’anàlisi històrica en el bastiment del pensament i la proposta intel·lectual fusteriana.

Més endavant, s’hi apunten els lligams indestriables entre la dimensió cultural i la política dels Països Catalans, i, tot seguit, s’aporta un repàs molt aclaridor i emotiu a la producció literària de Fuster. Seguim reclamant la vigència del pensament fusterià a 100 anys del seu naixement i disseccionant com s’han produït les revisions tant de les seves propostes com del mateix personatge.

A continuació, l’obra s’insereix en la qüestió lingüística com a pal de paller de la proposta fusteriana de construcció nacional, com a projecte real i tangible. I per últim, s’apropa al Fuster més íntim de la mà d’una entrevista a Jaume Pérez Muntaner, amic del savi de Sueca.

Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans és, en resum, una obra col·lectiva. I ho és un el seu doble vessant: qui l’ha feta possible i per a qui s’ha fet possible, d’una banda, i també per a què s’ha fet, de l’altra. Les diferents perspectives generacionals, territorials, polítiques i culturals s’han conjugat per poder oferir una reconstrucció de la vida i l’obra de Joan Fuster des de la perspectiva d’avui.

Podríem dir que el de Sueca va ser l’ideòleg d’un país, d’uns països: ens en va assenyalar els elements clau i els seus punts dèbils i forts, i en va traçar una proposta de (re)construcció. Ens va apuntar quines eines ens anirien millor i quina era l’objectiu final al qual havíem d’arribar. La decisió ara és a la nostra teulada.

Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans no és un llibre recopilatori, sinó més aviat un manual d’instruccions. No és un llibre d’homenatge, sinó una invitació a la lluita. No és un llibre nostàlgic, sinó un llibre d’acció. Al cap i a la fi, el millor tribut que li podem retre al savi de Sueca és recobrar-nos en aquesta unitat popular arreu dels Països Catalans i enfilar el camí de la victòria, és a dir, el camí de l’emancipació nacional i social completa. «O ara o mai!», i nosaltres diem Ara, Fuster!

Article d’opinió de Queralt Badia, militant d’Endavant (OSAN) Horta-Guinardó i coautora del llibre Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans, publicat a L’Escletxa #49, revista de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, de 22/12/2022

Per avançar en la lluita de classes, cap a la Vaga General

Tot i l’ofensiva capitalista que patim la classe treballadora, les respostes que fins ara s’han donat són aïllades i sectorials. Cal intervenir sobre la  pujada de preus que patim, projectant un escenari de confrontació i disputa amb l’estat.
Una vaga general és l’eina idònia per fer passos endavant en l’organització de base i la cooperació entre forces socials i populars favorables a una ruptura amb l’estat, el capitalisme i el patriarcat; per començar a construir una nova ofensiva.

1. La conjuntura actual: crisi capitalista i replegament autoritari de l’estat

Des de fa mesos estem analitzant la crisi econòmica a la qual ens està endinsant el capitalisme. Aquesta crisi té, ara mateix, unes conseqüències molt visuals, com la inflació disparada o les guerres imperialistes. Però de fons l’acompanyen elements que encara han d’arribar o s’han d’accelerar: els canvis estructurals dels marcs laborals i de les pensions, les polítiques d’austeritat i privatitzacions, i una feminització de la pobresa creixent.

Mentre que els preus pugen especialment en les necessitats més bàsiques per sostenir les nostres vides, com l’alimentació o l’energia, els nostres salaris reals cauen de manera dràstica. I aquesta situació no respon a cap fet casual ni natural. Ens trobem en un escenari en què la voluntat política de la classe dominant s’imposa per damunt dels nostres interessos com a treballadores. Dos clars exemples són la pujada dels tipus d’interès o el fet que el 83% de la inflació estigui directament vinculada a beneficis empresarials. Hi ha lluita de classes i guanyar-la és la condició per garantir-nos una vida digna.

Les institucions estan sent els mecanismes de control, però no contra la pobresa creixent, sinó a favor, garantint la vehiculació de l’explotació del capitalisme, garantint-li un mercat on continuar-se expandint. Els estats espanyol i francès, la UE i l’OTAN són els garants dels interessos de la burgesia.

Aquesta regressió en les condicions de vida de la classe treballadora avança en paral·lel a un rearmament de la reacció anticomunista, masclista, LGTBIfòbica i xenòfoba que troba en els nacionalismes espanyol i francès els seus principals projectes catalitzadors. Alhora, els estats estan blindant els seus interessos contra una possible resposta de la classe treballadora. L’acceleració de la repressió i el refinament dels seus mètodes i legislacions tenen la finalitat de posar límits a la protesta perquè les expressions populars puguin ser assumibles per l’estat. El règim està delimitant quines seran les protestes legítimes i quines hauran de ser liquidades, en un context en què avui l’independentisme revolucionari continua sent la principal amenaça contra l’estat i el capitalisme.

Actualment, observem com el resultat d’aquesta pujada de preus és l’esclat simultani de conflictes fragmentats en forma de lluites obreres i populars als barris, contra els desnonaments o als centres de treball per exigir una pujada salarial que atenuï els efectes de la inflació. Qualsevol conquesta parcial producte de la lluita és una victòria que, si no se situa dins d’un embat global contra el capitalisme, serà reduïda a l’aplicació de pal·liatius insuficients que perpetuaran les condicions d’explotació inherents a la nostra classe. L’única via per a revertir la situació és, per tant, avançar en la unitat d’acció de la classe treballadora que, sota un programa comú de superació del capitalisme, ens permeti deixar de demanar a l’estat el que només podem conquerir lluitant contra aquest.

2. On som? Com avancem?

El reflux i l’esgotament del cicle de lluites de 2008-2017, sumat a la crisi pandèmica i les polítiques de restricció social, han deixat un escenari on s’han trobat grans dificultats per dinamitzar i impulsar espais de protesta i de contestació social. Tot i això, cal valorar la vitalitat i la potència d’algunes lluites, com per exemple, determinades lluites laborals en diferents parts del país, el moviment de lluita per l’habitatge o les respostes antirepressives, com per exemple la resposta a les sentències del “procés” o contra l’empresonament de Pablo Hasél.

Ens trobem en un moment d’atomització de les lluites, en una dinàmica de resposta immediata i de reivindicacions sectorials. Per avançar en la conformació d’un bloc polític i social de ruptura és necessari aglutinar totes aquestes experiències, dotar tots els fronts de lluita i totes les dinàmiques de protesta d’un projecte comú de canvi polític global que pugui anar construint una vertadera alternativa. Necessitem construir un moviment unitari que agrupi i sigui capaç de desplegar les forces de tots els sectors socials i espais populars organitzats que estan disposats a activar-se en una lluita revolucionària contra l’estat.

Malgrat les dificultats (objectives i subjectives) del context actual, sense triomfalismes i amb consciència de la correlació de forces reals, pensem que s’ha de fer un plantejament ambiciós i de mirada llarga, perquè existeixen les condicions per definir els passos polítics i organitzatius que ens permeten avançar en la construcció d’aquesta força popular alternativa.

Així doncs, la nostra proposta per tal d’avançar en aquest procés es concreta en tres passos centrals:

– Activar, des d’ara mateix, el màxim de conflictes laborals i socials a partir de les pujades de preus, com a forma d’incidir en la realitat material de les treballadores, des de la resposta col·lectiva i l’organització popular, al lloc de feina o al barri.

– Iniciar el procés cap a una vaga general com a forma de ruptura amb l’atomització de les lluites i com a palanca cap a un nou cicle de confrontació amb l’estat.

– Potenciar el treball cap a un programa polític revolucionari com a principal articulador d’un bloc polític de ruptura. És des d’un nou cicle de lluita i confrontació des d’on podem construir una alternativa política anticapitalista, i el programa n’ha de ser el catalitzador.

3. La perspectiva d’alliberament per al poble treballador català

Davant d’aquesta situació, la solució no es pot limitar a posar pedaços a aquest sistema decrèpit, i tampoc no es trobarà una solució reduint el problema a situar un o altre partit (més o menys benintencionat) al capdavant de la gestió de les engrunes que es deixen per a les institucions (cada cop menys) pretesament democràtiques existents. L’única sortida per garantir un futur de dignitat és la superació del sistema capitalista patriarcal per construir una alternativa basada en el control social dels principals recursos econòmics i productius, i la planificació de l’economia d’acord amb els interessos i les necessitats de la majoria treballadora: el socialisme.

Aquesta transformació social necessària no serà possible sense derrotar tots els instruments de poder de la classe dominant: la Unió Europea i els estats capitalistes espanyol i francès. És necessari, per tant, disputar el poder polític a partir de la construcció d’un bloc social de contrapoder liderat per la classe treballadora. Ni la UE, ni l’estat espanyol ni l’estat francès són reformables, ja que la seva estructura política i jurídica es fonamenta en la salvaguarda dels interessos de l’elit econòmica. Només un procés d’autodeterminació i d’independència pot fer possible el trencament amb aquestes estructures de dominació capitalista per construir una república que representi els interessos del poble treballador català.

La construcció nacional dels Països Catalans és una qüestió política estratègica per aquest procés de ruptura. No és un objectiu accessori a un alliberament de Catalunya, o de cap altre territori per separat, ni una qüestió només simbòlica o cultural: és una qüestió estratègica, no només perquè és el projecte que pot garantir els drets nacionals del nostre poble, sinó també perquè és el marc que ens permet generar una correlació de forces més potent que pot desestabilitzar l’estat. Cal treballar per anar construint, des d’ara mateix, a través de la pràctica quotidiana, una consciència de classe veritablement nacional (de Països Catalans) a partir d’una dinàmica política que relligui les lluites d’arreu del país amb una única estratègia nacional, de tal manera que quan s’esdevingui un nou pols contra l’estat, aquest pols pugui desbordar els límits de les autonomies i obrir una crisi més profunda, una esquerda irreparable.

El projecte de Països Catalans qüestiona l’ordenament jurídic i territorial dels estats espanyol i francès, és a dir, la forma concreta de constitució del poder capitalista al nostre país. A més a més, també confronta directament els principis del sobiranisme liberal dels diferents territoris i de l’esquerra reformista de l’estat i, per tant, no pot ser reconduït ni assimilat per vies de pactes des de dalt ni de reformes. El projecte de Països Catalans és un projecte autènticament revolucionari.

4. Treballar cap a una vaga general com un punt de partida

L’escenari social i econòmic que tenim al davant només mostra un empobriment significatiu de la classe treballadora, amb l’augment de l’IPC, la inflació i l’increment acumulat dels preus dels lloguers i dels preus de l’energia. Les minses pujades salarials no es poden comparar amb aquest encariment i, per tant, durant l’any que ve, l’encariment de la vida i les demandes d’increments salarials continuaran sent a l’ordre del dia.

Als Països Catalans, especialment els que estan sota dominació espanyola, encara no s’ha desenvolupat una resposta social important a aquesta penosa realitat. Les esquerres anticapitalistes no han elaborat cap aposta per facilitar un esclat social i l’esquerra socialdemòcrata està al poder o falcant-lo. Per tant, no ha existit una oposició real a les conseqüències de l’ofensiva capitalista que estem vivint.

Toca, doncs, activar el conflicte social i nacional als Països Catalans aportant no només des de la crítica a la realitat, sinó també des de la construcció d’una alternativa. El millor instrument de lluita del qual ens podem dotar les treballadores per intervenir en aquesta conjuntura és una vaga general.

Una vaga general com a forma de fer convergir els interessos de tots els segments de la classe treballadora i de totes les lluites atomitzades i espontànies que protagonitzem les treballadores. Per defensar els nostres drets i conquerir-ne de nous.

Una vaga general per accelerar els processos de politització, d’organització i de consciència de la classe treballadora.

Una vaga general no com a finalitat, sinó com a palanca per activar els engranatges de l’organització i la mobilització popular; com a forma d’irrompre a l’escena política de nou i posar les condicions d’un nou taulell més favorable als interessos de la classe treballadora. Com a inici d’un procés per a la construcció d’un bloc polític.

Els objectius de la vaga general són rompre l’atomització de les lluites socials, iniciar un nou cicle de conflicte amb l’estat i articular un bloc polític liderat per la classe treballadora amb una estratègia per la presa del poder.

En l’escenari actual, considerem que aquestes reflexions es poden concretar als Països Catalans en el treball polític i organitzatiu conjunt entre el moviment feminista, els moviments socials i populars, i els sindicats combatius per avançar en la convocatòria d’una vaga general feminista el  pròxim 8 de març. Aquesta oportunitat en l’espai i el temps és l’element que ens pot fer entroncar amb un nou cicle, amb la construcció d’una nova dinàmica general d’ofensiva contra l’estat, per dos motius principals:

  • Perquè el moviment feminista dels Països Catalans ja acumula una trajectòria de lluita en favor de les dones treballadores i un bagatge organitzatiu arrelat, que ha estat protagonista de l’últim cicle de lluita i que té capacitat mobilitzadora, d’incorporar altres lluites i d’arribar a milers de dones treballadores dels Països Catalans.
  • Perquè les reivindicacions feministes de les dones treballadores tenen capacitat totalitzadora del conjunt de la classe treballadora. Un marc reivindicatiu que parteix de les dones de classe treballadora pot esdevenir un marc reivindicatiu no només per al 8 de març o altres diades feministes, sinó com a expressió de totes les lluites alhora; un punt de partida de qualsevol marc reivindicatiu, perquè pot totalitzar la classe treballadora i pot articular un marc organitzatiu i polític arreu dels Països Catalans.

I a més a més, entenem que es donen les condicions per dur a terme aquesta vaga:

  • Perquè en un moment de feminització de la pobresa en augment, i coneixent la centralitat de la lluita feminista en el darrer cicle, el paper de les dones treballadores serà més rellevant que mai els propers anys. Perquè la crisi no caigui sobre les nostres esquenes, hem d’enfortir la nostra organització i les nostres eines de lluita; la vaga ens serveix.
  • Perquè enfront del caràcter reaccionari que acompanya la crisi, el feminisme pot ser un autèntic dic de contenció a l’entorn del qual el conjunt de la classe treballadora i les classes populars aturem la ultradreta.
  • Perquè en un moment en què el feminisme liberal intenta absorbir i domesticar el moviment feminista, pensem que és prioritari definir el nostre espai polític, conjuntament amb sindicats de classe i moviments socials. Ens pot ajudar per contraposar el feminisme de classe a un feminisme buit que no ens serveix, per a res, a la gran majoria de dones.

Perquè la vaga feminista té la capacitat d’interpel·lar a tothom i generar espais on diferents sectors de la classe treballadora es troben fent front comú. Perquè és una eina per construir i enfortir la classe treballadora com a subjecte.

El passat cicle de lluita (2008-2017) va suposar un gran avenç en termes de deslegitimació de l’estat i de conscienciació i organització de la classe treballadora. Malauradament, bona part del capital polític desplegat va ser finalment canalitzat arreu dels Països Catalans per projectes electoralistes de regeneració de l’estat espanyol i, al Principat, també per un sobiranisme governamental d’ordre que va conduir a la desfeta del 2017. Una de les mancances principals d’aquest passat cicle va ser la incapacitat d’acabar de construir un programa de ruptura independentista en clau de transició socialista i unes estructures de poder pròpies de la classe treballadora.

La vaga és un context per avançar en la construcció d’aquest programa, no entès estretament en termes electorals, sinó com la socialització d’aquest projecte de canvi global que reivindiquem, com l’arrelament popular d’unes aspiracions compartides per àmplies capes socials que actuiïn com a articulador i alhora com a guia d’acció d’un bloc social treballador en lluita per derrocar el sistema polític i econòmic vigent.

Aquest programa ha de ser construït a partir d’un procés de debat entre els agents polítics, sindicals i socials que estan alineats amb la necessitat d’obrir una nova etapa de lluita i ofensiva contra l’estat. I, sobretot, el programa ha de ser posat en pràctica i refinat a través d’un diàleg constant amb les experiències reals de lluita, propaganda i organització. El programa, per tant, no són només uns punts reivindicatius que es deixen escrits i tancats d’un sol cop, sinó que és una realitat dinàmica i eminentment pràctica.

Endavant vol participar en aquest procés de debat i construcció pràctica, i aportar-hi una proposta. El programa no es pot quedar només en “plans de xoc” en un pla immediat, ni en demandes a tercers per reformes dins el sistema. Ha d’anar més enllà i apuntar a una impugnació general del sistema i el règim per mitjà d’un camí d’organització i lluita. Ha de connectar amb les necessitats actuals més urgents de la classe treballadora i les ha de projectar cap a les transformacions estructurals que qüestionin els fonaments de l’ordre social existent. Per a nosaltres, la construcció d’un programa ha de girar al voltant de 3 coordenades fonamentals:

  • Autodeterminació i presa del poder
  • Control popular i planificació de l’economia
  • Feminisme per canviar-ho tot

Per tot això, fem una crida a totes les treballadores i al moviment popular a unir-nos i organitzar-nos, per avançar cap a la vaga general, per trencar l’aïllament social, per recobrar l’esperança i guanyar el futur.

Lluitem pel nostre futur: construïm una Mallorca lliure

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de la Diada Nacional del 31 de desembre del 2022

Lluitem pel nostre futur: construïm una Mallorca lliure

Estam a punt de tancar un altre any, i el sistema capitalista a nivell mundial es troba immers en un episodi d’agreujament de la seva crisis estructural que arrossega des de 2008. Una crisi general, expressada en forma de crisi energètica, d’inflació i pujada de preus descontrolada, i on la lluita pel control geoestratègic i de recursos es du a terme mitjançant la provocació de guerres imperialistes. Tot això, acompanyat d’un auge del feixisme a nivell internacional, i de l’augment de la violència i l’opressió contra les dones, com a instruments necessaris per assegurar la dominació del sistema capitalista. I aquesta dinàmica, que no canvia des de 2008, té un impacte directe en les condicions de vida de la classe treballadora, que no han fet més que empitjorar. 

L’estat espanyol, al marge del color del govern de torn, és un instrument de les elits econòmiques espanyoles i està el servei del procés d’estabilització del capitalisme occidental davant la seva crisi. En la seva versió social-liberal, la careta-ficció de “l’escut-social” del PSOE desapareixerà en el moment que la UE decideixi apretar l’accelarador de les reformes antipopulars. En la seva versió conservadora-feixisititzant, una eventual dretanització del govern accelerarà els processos (ja actius) d’atac contra la classe treballadora, els pobles i les dones. L’estat espanyol no és reformable, ni ho ha sigut mai, i l’única sortida per la classe treballdora de Mallorca, i d’arreu dels Països Catalans, és el trencament amb totes les estructures de dominació (estats espanyol i francès, UE, OTAN).

A Mallorca, amb el final de la pandèmia ha arribat un reforçament encara major del monocultiu turístic, amb tot el que això implica a nivell de precarietat social i laboral, destrucció del territori i submissió als interessos del capital d’aquest sector. Aquesta expansió i aprofundiment del monocultiu l’han liderat els que van prometre que iniciarien un canvi de model: el govern autonòmic del PSIB-MÉS-Podem. La seva submissió a Madrid i als interessos del lobby hoteler deixen clar que no són cap alternativa, ni per representar els interessos de les classes populars de Mallorca, ni per fer front a l’amenaça cada vegada més perillosa de la dreta i l’extrema dreta espanyolista.

L’Esquerra Independentista tenim clar que només des de la conquesta de la sobirania, en totes les seves vessants, podem construir un futur digne pel poble de Mallorca. Per a fer-ho, seguirem reforçant la proposta política de la Unitat Popular, l’única capaç d’agregar tota la classe treballadora en una sola estratègia i un programa de mesures per garantir una vida que valgui la pena ser viscuda, que posi les dones treballadores de tots els orígens al centre i que garanteixi una via emancipatòria contra totes les opressions. Sense la Unitat Popular no hi haurà independència. Sense una majoria de les classes populars organitzades al voltant d’un programa polític d’independència nacional, sobirania econòmica i poder popular, no hi ha força suficient per doblegar l’estat. Necessitem seguir creixent i incorporant nous agents que l’enriqueixin. Alhora, seguir reivindicant uns Països Catalans independents, socialistes i feministes com l’únic projecte polític que pot fer realitat totes les aspiracions populars.

Seguim apostant per construir trinxeres on el poder popular pugui aflorar i plantar cara, des del municipalisme, el feminisme, la lluita per l’habitatge, el sindicalisme, l’antifeixisme i l’ecologisme. Conscients que el camí serà llarg i ple d’obstacles, fem una crida general a l’organització i a la creació d’alternatives al Moviment Popular: feminista, obrer, ecologista, cultural, etc. Sense estructures populars fortes, arrelades i vinculades a la lluita política, no hi haurà transformació social possible. Amb la consciència clara que només lluitant tenim futur.

Lluitem pel nostre futur, construïm una Mallorca lliure!

I ara, què hi diria —i què faria— el savi de Sueca?

Indubtablement, és la pregunta que tothom ens fem: què diria Joan Fuster si alcés el cap en el centenari del seu naixement? Com analitzaria la situació als Països Catalans a les portes del 2023 des dels múltiples vessants en què ell es fixava a l’hora d’entendre el desenvolupament de la realitat? Del cert no ho sabrem mai, òbviament, però sí que ens hi podem acostar.

L’editorial Tanyada ha fet un esforç i ha ajuntat “plomes fusterianes” de diverses edats, trajectòries i racons dels Països Catalans en una obra col·lectiva on recull l’aportació de persones que, des de diferents perspectives generacionals, territorials, polítiques i culturals han treballat per oferir-nos una reconstrucció de la vida i l’obra de Joan Fuster des de la perspectiva d’avui. El resultat n’és el llibre Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans.

D’una banda, el Fuster pensador, l’escriptor i el creador; i per l’altra, la de l’educador, l’agitador i l’activista polític, cultural i lingüístic. L’editorial Tanyada fa d’aquest llibre la seva principal aportació al centenari del naixement del savi de Sueca. Ara, Joan Fuster és, en definitiva, un assaig coral de defensa de l’actualitat i la urgència del seu llegat.

I està fet de tal manera que no cal ser un docte en Fuster per a poder-la gaudir o apreciar, ans al contrari: és una lectura imprescindible per aquells i aquelles que s’apropen per primera vegada a la figura del savi de Sueca. És una invitació a la lectura, per descomptat també a la reflexió, però, sobretot, vol ser una invitació a l’acció.

El llibre no s’amaga dels seus objectius: vol reivindicar el Fuster més incòmode per al poder. L’activista i compromès amb els Països Catalans, però també amb les seves classes populars. És per això que la publicació està dirigida a totes aquelles persones interessades a conèixer i aprofundir en la vida i l’obra de Joan Fuster des d’uns plantejaments desacomplexats i crítics.

Aure Silvestre i Irene Mira-Navarro, companyes de militància a Endavant (OSAN) a l’Horta i a l’Alacantí, respectivament, són les coordinadores del llibre, que s’estructura en 8 capítols. En primer lloc, trobem un repàs dels aspectes biogràfics que ens poden fer entendre l’evolució política i activista de Fuster, i el seu compromís amb el projecte de construcció nacional dels Països Catalans. Tot seguint, s’analitza la transversalitat i influència de la qüestió social en l’obra fusteriana. A continuació, es revela la importància i la utilització de l’anàlisi històrica en el bastiment del pensament i la proposta intel·lectual fusteriana.

El llibre segueix apuntant els lligams indestriables entre la dimensió cultural i la política dels Països Catalans i continua aportant un repàs molt aclaridor i emotiu a la producció literària de Fuster. Així mateix, el següent capítol reclama la vigència del pensament fusterià a 100 anys del seu naixement i dissecciona com s’han produït les revisions tant de les seves propostes com del mateix personatge. Més endavant, ens inserim en la qüestió lingüística com a pal de paller de la proposta fusteriana de construcció nacional, com a projecte real i tangible. Finalment, el llibre inclou una entrevista a Jaume Pérez Muntaner, amic de Joan Fuster, i que ens permet apropar-nos a un Fuster més íntim.

Ara, Joan Fuster: una proposta per als Països Catalans és, en definitiva, una invitació a pensar sobre l’ara i l’aquí, sobre tot allò que ens cal fer per teixir, articular i implementar un programa ja no de reconstrucció, sinó de supervivència nacional. Un programa, per descomptat, que serà d’esquerres o no serà. Us convidem a llegir-lo i, sobretot, a posar-lo en pràctica!

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al Sant Andreu de Cap a Peus.

Endavant (OSAN) celebrem unes jornades d’acollida a Reus

El passat dissabte 26 de novembre, Endavant (OSAN) vam organitzar unes jornades d’acollida a l’organització a Reus, el Baix Camp. A la jornada hi van participar més de setanta militants que s’han incorporat recentment a l’organització o que han reprès una dinàmica més activa com a militants.

Les jornades van servir per presentar, amb cert grau d’aprofundiment, els principals elements que defineixen l’estratègia, el mètode de treball i el model organitzatiu d’Endavant (OSAN), així com l’anàlisi del context polític que vivim als Països Catalans i la nostra proposta d’intervenció política dins d’aquest.

Durant el dia s’hi van realitzar sis sessions:
– L’anàlisi revolucionària de la realitat.
– Una organització feminista.
– L’estratègia de la Unitat Popular en la conjuntura actual.
– El desplegament tàctic: la centralitat de la pràctica, fronts de lluita i campanyes globals.
– Endavant, l’organització.
– Què esperem de la nova militància.

La valoració que fem de les jornades és positiva. Aquestes han estat les quartes jornades d’acollida que Endavant (OSAN) ha organitzat, amb diferents formats, adaptant-les tant a les necessitats del moment polític com a les internes. L’organització continua creixent i tenim la possibilitat d’incrementar la capacitat d’intervenció política arreu dels Països Catalans; aquestes jornades ens encaminen cap a aquesta major incidència.

Fuster i la cultura com a eina d’emancipació

Aquest 23 de novembre ha fet 100 anys del naixement de Joan Fuster, una figura reconeguda, reivindicada i homenatjada enguany arreu dels Països Catalans. Els actes de commemoració han estat múltiples i variats, especialment en funció de qui en fossin els impulsors i, per tant, dels aspectes que s’hagin volgut destacar d’una trajectòria completa, polifacètica i brillant com la seva.

Fuster també va ser una figura odiada i molesta per l’ordre establert, i aquí cal fer referència als dos atemptats que va patir al seu domicili ―el primer, el 17 de novembre del 1978, que ell mateix va qualificar de «petard», i el segon, l’11 de setembre del 1981, de dos explosius col·locats que tenien la intenció de causar el màxim dany possible―, perpetrats per l’extrema dreta i el blaverisme espanyolista. Aquests fets s’emmarquen en la Batalla de València, uns anys de terrorisme de baixa intensitat i persecució contra l’esquerra valencianista ―amb un plantejament nacional del conjunt dels Països Catalans―, que atacava les idees de llibertat, democràcia, autogovern i recuperació de senyes d’identitat com la llengua i la cultura.

Fuster entén la cultura com una eina de transformació de la societat, és a dir, lligada a la realitat present

És innegable que Fuster va ser un objectiu d’aquests atacs per l’enorme petjada que va deixar en el camp cultural, com a actiu i referent; però no únicament en un sentit de producció cultural a través dels seus escrits ―que han contribuït a engruixir, en qualitat i quantitat, l’assaig, la narrativa, i la poesia catalana, entre d’altres―, sinó especialment per la concepció que tenia ―i propugnava― sobre el paper que havia de tenir la cultura en la nostra societat. La cultura i, per extensió, l’escriptor, l’intel·lectual o, en un sentit general, la persona que, mitjançant la seva producció artística o intel·lectual, difon idees per incidir en l’imaginari de la societat.

A Diccionari per a ociosos, Fuster dedica una entrada al terme «intel·lectual», en la qual reflexiona sobre aquesta qüestió i també sobre l’actitud que pren aquell qui és conscient que allò que escriu serà llegit. Diu: «L’home de lletres actual no és, ni se sent ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món: sobre elles té la seva visió, en elles participa i influeix en la mesura que és permès». Partint d’aquesta premissa, queda ben clar que Fuster entén la cultura com una eina de transformació de la societat, és a dir, lligada a la realitat present; la concep, de fet ―juntament amb la llengua― com la columna vertebral del país, una eina per a l’emancipació, un punt de partida per estructurar la nació política, per lligar allò nacional i allò social. Per a ell, la llengua i la cultura, en les seves diverses expressions, fan Països Catalans, en un sentit complex, ja que són manifestacions indeslligables del fet polític. Aquesta concepció s’allunya clarament dels paràmetres aburgesats i elitistes que han predominat i guiat certs plantejaments sobre què ha de ser una cultura nacional, i té fortes influències de la concepció gramsciana sobre la cultura nacional-popular: d’entrada, trobava semblances entre la situació d’Itàlia i dels Països Catalans, com els diferents nivells d’industrialització entre el territori, o l’absència d’una burgesia que cregués en el projecte nacional.

La cultura que defensava Fuster havia de transcendir els cercles intel·lectuals i ser realment del poble i per al poble

En el cas específic del País Valencià, Fuster explicava clarament quin era el subjecte que havia de fer realitat aquesta cultura de base nacional, i així ho apunta durant el parlament d’homenatge a Renau i Estellés (1978): «I ara, davant aquesta dimissió cronològica, la bandera de la reivindicació nacional passa a mans de les “classes populars”. No solament del proletariat: de tot allò que Gramsci —i perdoneu-me la reiteració— solia designar amb el terme “classes populars”. Però les nostres classes populars, si han de ser el que cal que siguen, han d’alliberar-se de la hipoteca permanent dels prejudicis espanyolistes, inculcats en l’escola de la classe dominant, en els diaris de la classe dominant, en les ràdios de la classe dominant. Tenim un poble magnífic, però manipulat». I encara més, pel que fa al paper de la cultura i dels agents que fan cultura: «en la dialèctica quotidiana d’un esforç de “transformació” de la societat, nosaltres hi tenim assignada una funció de revulsiu, de clarificació racional —exactament, racionalista— i d’avantguarda reivindicatòria. Tu, Renau, i tu, Estellés, hi figureu entre els primers. I la cultura que encarneu ¿no demana el qualificatiu, i torne al meu Gramsci, de “nacional-popular”?».

Així doncs, la cultura que defensava Fuster havia de transcendir els cercles intel·lectuals i ser realment del poble i per al poble; els «intel·lectuals» havien de formar part de la massa social treballadora i baixar de qualsevol torre d’ivori, i havien de posar el seu projecte al servei de l’emancipació social. Fuster va exercir la seva influència en aquest sentit, entre els cercles culturals amb els quals tenia relació: n’és un exemple el fenomen de la Nova Cançó, moviment artístic que neix en ple franquisme per reivindicar i fer (re)néixer aquesta cultura lligada a l’alliberament nacional i als drets socials i les llibertats, en oposició al règim i a l’hegemonia cultural dominant fins aleshores.

Una de les (moltes) tasques encomiables que hem de prendre de Joan Fuster és, doncs, la de retornar a la cultura aquesta essència, aquesta funció: que esdevingui una cultura compartida a través de la qual es confirmi aquest subjecte col·lectiu necessari per construir una alternativa social que respongui als interessos de les classes populars. Tenir-ho present i concebre-ho des d’aquesta perspectiva i amb aquesta finalitat seria, sens dubte, un homenatge sincer i majúscul.

Queralt Badia és correctora i assessora lingüística i militant d’Endavant Horta-Guinardó. Article publicat a Frontissa.

Fusterianes en lila, unides amb i per la classe

Butlletí andreuenc n. 10 (2a època) – Novembre 2022

Fusterianes en lila, unides amb i per la classe

La línia més curta entre Perpinyà, Reus i Sueca és la llengua. I la millor manera d’enfortir-la és amb el feminisme. De Sant Andreu als Països Catalans, amb la solidaritat i la classe per bandera.

Tota pedra fa paret. I al mateix temps que el Casal acull les classes de català, tira endavant una nova edició del club de lectura, aquest cop, amb Manuel de Pedrolo. La iniciativa va sorgir enguany amb l’Any Fuster a Sant Andreu: les jornades per la llengua hi van estar dedicades. I justament el dia 23 de novembre vam celebrar el centenari del naixement del savi de Sueca. Immillorable ocasió per a contribuir a fer possible el llibre!

Perquè la construcció nacional és una cosa que es fa tant cada dia com també en les diades assenyalades. Per això, el dissabte 5 de novembre vam pujar a Perpinyà a commemorar la Diada del 7 Novembre i el Tractat dels Pirineus. En defensa de la llengua i en defensa de la nostra classe, i per la construcció de la unitat popular: tres setmanes després baixàvem a Reus a les jornades nacionals d’acollida de la nostra organització.

I això que a Sant Andreu no hem parat gens! Vam fer costat al Sindicat d’Habitatge en una tancada a l’Ajuntament. També en defensa del dret a l’habitatge vam ser al c. Llenguadoc, 72 i al barri del Congrés, tot aturant-hi desnonaments. I és que l’habitatge és només una de les parcel·les de la nostra vida per on ens empobrim, per on ens empobreixen: amb la campanya “Unim-nos contra la pujada dels preus!” denunciem aquest espoli que patim i fem una crida a la nostra classe perquè ens organitzem i hi plantem cara! I ho farem malgrat la repressió que sabem que patirem quan ens organitzem i lluitem: ni estem soles ni ho estem!

Precisament, per donar a resposta a les agressions masclistes que patim les dones aquest mes hem sortit especialment al carrer. A principis de mes, per denunciar una agressió masclista al barri de la Trinitat Vella. Són múltiples les violències que patim i per això La Crema les recollia per a denunciar-les. I ho faria en el marc de les mobilitzacions convocades tant a Sant Andreu com a Barcelona.

També tant al nostre poble com a Barcelona denunciàvem aquesta violència estructural, l’existència d’un patriarcat imbricat perfectament amb el capitalisme per sotmetre’ns a les dones treballadores. L’Esquerra Independentista subratllàvem que una d’aquestes violències és la prohibició del dret al propi cos. I coneixedores que aquest masclisme és transversal i estructural i que ni la nostra organització ni ningú n’està exempta, fèiem públic un nou informe sobre estratègies per a la feminització d’Endavant (OSAN).

En aquest mes de novembre, en què reivindiquem l’erradicació de les violències masclistes, hem de celebrar que no ha tingut lloc cap feminicidi. No obstant això, no podem mai abaixar la guàrdia: els feminicidis continuen sent una insofrible xacra als Països Catalans.

Si algú està obrint camí amb el feminisme com a punta de llança són, sens dubte, les dones kurdes. I en solidaritat amb elles i per denunciar l’enèsima agressió militar de l’Estat turc contra el Kurdistan, vam assistir a la mobilització convocada a Barcelona.

I entremig de tota la tempesta, invertim temporalment el nostre leitmotiv per dir “lluita sí, festa també!”: novembre és sempre el mes que comença la Festa Major del nostre poble i, amb ella, la proposta lúdico-política de l’Esquerra Independentista de Sant Andreu, la Festa Major Reivindicativa. I dissabte vam ser-hi ben presents al cercatasques! Que segueixi la festa!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Novembre 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

Fuster, un savi amb classe

“La lluita de classes i l’emancipació́ nacional dels valencians van pel mateix camí́. I serà̀ el camí́ d’uns Països Catalans conseqüents”. Publicada a l’article Països Catalans, 1978, és, possiblement, una de les síntesis més eloqüents de Joan Fuster vers la necessitat de l’alliberament nacional i social.

Al mateix article, Fuster resumeix l’adscripció nacional i de classe així: “I no ens hem pas d’enganyar: els primers a entendre’ns seran els burgesos. Els burgesos no es mamen el dit. No serà̀ una entesa “nacional”: únicament de “classe”. Compraran i vendran bancs, per exemple. Per fer negoci i per explotar-nos. I, en el cas valencià̀, per infamar-nos. La burgesia valenciana, a més de ser idiota, és antivalenciana. Tant els burgesos de raça com els fills dels estraperlistes. “Països Catalans”? Calma, calma! Quan sigui l’ocasió́ d’una autèntica oportunitat “revolucionària”, en tornarem a parlar. La perspectiva no és cap “revolució́”.

Cal destacar que dins de la concepció nacional ell hi incloïa de manera inseparable l’element lingüístic. Al pròleg d’Idioma i prejudici hi trobem també dos extractes excel·lents. “Per indicar-ho ràpidament: el «conflicte lingüístic» és, en el fons, o més que res, un conflicte intern. ¿De classe? Naturalment. ¿De què, si no? Al País Valencià, el desgavell, o la malícia, ve de l’època dels Trastàmara, prou abans de les Germanies”. I tot i no ser marxista, no tenia cap problema en afirmar “que, entre els valencians, «el problema de la llengua és un epifenomen de la lluita de classes».”

A La lluita de classes, el sabut es lamenta que el proletariat vagi perdent consciència de classe, mentre la burgesia es manté agressiva i en la trinxera. Altre cop a Països Catalans, 1978, veiem com no té problemes en dictar: “Ara com ara, l’eventualitat de federación de comunidades autónomas és una utopia, el que fa als Països Catalans. Les burgesies de cada zona, quan era l’hora oportuna, no van descobrir que podien convertir-se en una “burgesia nacional”, i avui ja és massa tard per a elles: han perdut el tren de la història, com aquell qui diu. Queda l’esperança de les classes populars, en l’accepció gramsciana del terme. I, ¿quina consciència de classe, fins i tot amb la latitud de “classes populars”, tenim, que inclogui la noció nacional, les multituds que poblem subalternament els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó? Democràticament, demà els electors dels Països Catalans podrien dir sí a una “federació”.”

En l’entrevista que li va fer Montserrat Roig, el de Sueca explica que ell no es considera marxista, perquè el va conèixer formativament tard. Ara bé, sí que el podríem considerar marxià, atenent l’anàlisi material que feia. Prou més important, doncs, l’anàlisi de classe que ell feia que no pas l’etiqueta que hom es pugui autoatorgar.

En resum: Fuster, en la conceptualització de la nació, definida en termes materials, provoca un trencament respecte del romanticisme vinculat al catalanisme; li atribueix elements materials i, per tant, l’estructura de classe és la que determina en la seva evolució el fenomen nacional. En segon lloc, en absència d’una burgesia nacional i, per tant, d’una classe en ascens que pugui tenir cap interès a liderar un procés d’emancipació nacional als Països Catalans, l’única esperança és que qui faci seva la lluita per la independència i per la unitat del recobrament com a poble siguin les classes populars.

Sens dubte, Fuster era un savi amb classe. I de classe?: “El més temptador de les revolucions és que no se sap mai on poden menar.”

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al Sant Andreu de Cap a Peus.

Sense novetats a Alacant

Feixistes passejant-se per la ciutat amb l’aprovació dels jutges, realitzant activitats d’exaltació del colp d’estat franquista a dependències municipals; Subdelegació del govern espanyol desautoritzant concentracions de protesta; policia identificant, desallotjant les voreres a espentes i agressivitat; el plenari de l’Ajuntament acusant una consellera de corresponsable, en tant que comunista, de la mort de 100 milions de persones, i assegurant que mantindrà els tres monuments franquistes que romanen al municipi. Quatre persones denunciades per Vox i la Fiscalia Provincial d’Alacant per manifestar-se contra el seu discurs supremacista. Les catorze encausades de Pego rebent la notificació del seu judici: serà el 17 d’octubre del 2023 a l’Audiència Provincial d’Alacant. Aquesta és l’estrena de la Llei de Memòria Democràtica a la ciutat d’Alacant. Res nou baix del sol. Tot està com estava. Ni democràcia ni transicions ni lleis ni hòsties. Impunitat per al feixisme, repressió a l’antifeixisme.

Em contava el meu amic Julio que son pare i son tio, comunistes de llarga trajectòria clandestina i fundadors de les comissions obreres, passaven un temps a la garjola els dies previs al 20N. El franquisme els empresonava, preventivament, perquè les cerimònies en honor a José Antonio que se celebraven a Alacant transcorregueren en ordre. S’apagava l’il·luminat públic i els falangistes desfilaven per la ciutat tètricament. A vegades, eren els propis comunistes els que desapareixien de casa uns dies. Millor dormir en les vivendes de camarades que als calabossos.

Les autoritats ja no empresonen aleatòriament, però continuen intentant enviar a presó, a través de la Fiscalia Provincial, a totes les persones que gosen manifestar-se i oposar-se al feixisme. Els 14 de Pego i els 4 d’Alacant en són un bon exemple. El municipi ja no celebra grandiloqüentment la mort de José Antonio, però continua cedint el cementeri per a les cerimònies d’homenatge i manté el memorial en el cementeri mateix: un forat i una coberta de ferro amb els símbols i els colors de la Falange. A pocs metres dels afusellats i bombardejats pel franquisme. Tan a prop, que l’any passat els feixistes van asclar una làpida en memòria de les víctimes dels 71 bombardejos que va patir Alacant durant la Guerra Civil.

La Subdelegada del Govern a Alacant, la socialista Araceli Poblador, s’ha lluït en la gestió institucional d’aquesta setmana. Primer, prova amb la boca xicoteta de prohibir l’homenatge feixista. Tan tímidament, que els jutges (aquesta casta intocable i rància) li la tomben, la prohibició. S’ho hauria de mirar, si amb l’acabadeta d’estrenar Llei de Memòria Democràtica, de la qual el PSOE està tan satisfet, és incapaç d’impedir que feixistes es manifesten per a honorar el seu fundador, un dels responsables del colp d’estat franquista. Després, desautoritza la concentració de protesta convocada pel moviment antifeixista, i envia la Policia a identificar i desallotjar de les voreres els assistents. Amb l’elevada dotació policial que s’hi va presentar, la seguretat pública estava més que garantida. Però clar, a la subdelegada del Govern li interessa molt més prohibir una concentració antifeixista que garantir els drets de manifestació encara que són aquests els que la sol·liciten en temps i forma.

Alguna persona s’ha sorprès del que ha passat a Alacant aquesta setmana? És molt diferent que a la resta del país? Hi ha res, de nou, baix del sol? Tantes preguntes, tantes qüestions…

Article d’opinió d’Aquil·les Rubio, militant d’Endavant Alacantí, publicat al Diari La Veu.