100 anys de la vaga de la Canadenca. Els drets es guanyen lluitant!

Aquest 5 de febrer fa 100 anys de l’inici de la vaga de La Canadenca. Aquesta vaga obrera fou una de les fites del moviment obrer dels Països Catalans i aconseguí que per primera vegada a l’estat espanyol es legislés la jornada laboral de 8 hores.

Cent anys després, necessitem reivindicar aquella lluita i reforçar el fil roig de la nostra història. En una època de disgregació de la consciència obrera, de retrocés de drets però, tanmateix, d’una certa mobilització política, també podem extreure algunes lliçons d’aquella gran mobilització obrera que ens permeten reflexionar sobre les lluites presents:

  • Els drets dels treballadors i les treballadores no neixen d’un repartiment automàtic de la riquesa en èpoques de creixement econòmic sinó de la lluita de la classe treballadora. La lluita de La Canadenca va estar precedida per uns anys d’enorme enriquiment de la burgesia, mentre augmentava la precarietat de la classe treballadora. Només la lluita del moviment obrer i l’espantall de la revolució van poder obligar la burgesia a fer concessions.
  • Els drets dels treballadors i les treballadores no es guanyen per esclats espontanis de malestar davant una injustícia, sinó perquè prèviament a aquests esclats hi ha hagut una organització massiva de la classe treballadora. En la lluita de la Canadenca va ser vital el nou model d’organització obrera de la CNT, el sindicat únic, que va permetre que en l’any anterior els seus afiliats a Catalunya passessin de 75.000 a 350.000.
  • El control de la informació és clau per a disputar-li el poder a l’estat. Durant la vaga de La Canadenca, els treballadors i les treballadores de les rotatives es negaren a publicar les ordes militars i qualsevol altra intoxicació informativa del govern.
  • La lluita per un futur millor no comença ni s’acaba amb les grans fites. A la vaga de La Canadenca s’hi arribà després de dècades d’organització del moviment obrer i després de derrotes i assajos fallits. I amb la vaga de La Canadenca no s’acabà res. La repressió posterior contra el moviment obrer fou brutal, però també ho fou la fortalesa d’aquest moviment a l’hora de continuar forçant canvis i sobretot, a l’hora de mantenir la perspectiva de la necessitat d’un canvi revolucionari.
  • Els grans canvis no vénen del joc parlamentari i electoral, sinó de les mobilitzacions massives, sostingudes i conflictives dels moviments populars. El paper dels partits d’esquerra de les corts espanyoles no anava més enllà de la denúncia d’un sistema aparentment democràtic, però podrit fins als fonaments i creat per a conservar els privilegis dels capitalistes. Va ser l’organització obrera i, més tard -amb el sorgiment de l’independentisme-, l’estratègia insurreccional de la resistència contra la dictadura de Primo de Rivera els factors que van amenaçar i posar fi al règim de la restauració.

Internacionalistes, sempre

No fa ni una setmana que esclatà la notícia: el passat 23 d’un senyor anomenat Juan Guaidó s’autoproclamava President de Veneçuela. Com un llamp, l’oncle Sam el reconeixia com a tal, i al darrere la resta d’estats governats per la dreta o extrema dreta al sud del continent americà, l’Església Catòlica i altres poders fàctics. En una calculada segona filera, la Unió Europea envia ultimàtums i balla, a un altre ritme, la mateixa cançó que Trump. És el cop d’estat 2.0 —com molt bé ha explicat a Gara Luismi Uharte—, on davant la impossibilitat a curt termini de controlar el territori, s’opta pel shock and awe mediàtic.

Veneçuela ha estat durant anys un autèntic referent per a tot allò situat a l’esquerra de la socialdemocràcia. Nacionalització de sectors estratègics, polítiques de xoc contra la pobresa, expressions de poder popular com els Consells Comunals, una actitud ferma davant la ingerència dels EUA… la Revolució Bolivariana portà il·lusió a una esquerra revolucionària europea en crisi existencial com a mínim des dels 90.

El que vaig veure, però, entre tuit i article poques hores després de l’intent de cop, va ser una mescla de rebuig a Guaidó i subtil qüestionament del govern de Maduro. Moltes anàlisis —algunes molt bones, per cert— i molt interès a explicar perquè el Socialisme del Segle XXI passa per hores baixes. En assenyalar les contradiccions i errades del Govern Bolivarià. Vaig veure lamentacions —com si el cop ja hagués triomfat—, i gent que gairebé apuntava ja Veneçuela a la llista de derrotes recents al continent (Brasil, Ecuador…).

Jo em deman: és el moment? No toca ara centrar-nos a donar suport al govern legítim encapçalat pel PSUV? Tot plegat em fa pensar que potser necessitam fer una reflexió profunda al voltant del que vol dir l’internacionalisme. Sembla que és molt fàcil pujar-se al carro d’una revolució quan les coses li van bé, però no hi estem tan còmodes quan les coses li van malament. Veneçuela està contra les cordes i és evident que se li acumulen les contradiccions de tota mena. Potser, però, no és ara quan ens necessita més que mai?

I ep! Ser solidàries no vol dir renunciar a ser crítiques, no. Però sempre des del màxim respecte —cada poble lluita com vol (i pot!)— i conscients de la nostra posició a Europa occidental—i (ex)imperial—, on l’esquerra no col·lecciona èxits precisament. Assenyalar contradiccions sense pietat a l’altra banda de l’Atlàntic, mirant el panorama que tenim aquí, no sembla gaire internacionalista. Menys quan les companyes d’allà es preparen per a una batalla on s’ho juguen tot i que segur que els hi costarà cara. Tal vegada és el moment de tancar files, donar tot el suport possible a Veneçuela, i treballar més que mai a ca nostra. Sense perdre el realisme, ni tampoc l’esperança.

Article d’opinió d’Àlvar Hervalejo Sànchez, militant d’Endavant Mallorca, publicat a Aguait el 29/01/2019

L’única alternativa a la repressió és exercir l’autodeterminació!

Aquest matí s’ha fet el trasllat de 9 presos polítics cap a Madrid de cara al judici-farsa contra l’organització del referèndum de l’1 d’octubre. Un procés que, aleshores, encara no tenia data, però que és una farsa des del seu inici, i contravé fins i tot les mateixes normes de la façana democràtica amb què es disfressa l’estat espanyol. Un procés en què, darrere la pèrdua de la llibertat individual dels acusats i acusades, vindrà també la pèrdua de més llibertats col·lectives i més màniga ampla a la repressió.

El trasllat dels presos polítics també ha tornat a suposar una nova mostra de submissió del govern autonòmic. Aquell govern votat el 21-D per a fer la República ha fet entregar els presos de les mans de la seva policia. Fent això, aquest govern ha blanquejat la imatge de la guàrdia civil i ha evitat que aquest cos hagués de fer tot el trasllat i s’hagués d’enfrontar directament als manifestants. Per a fer això, no han dubtat a tornar a ordenar als mossos d’esquadra que carreguessin contra els manifestants independentistes. La intervenció s’ha saldat amb diversos ferits. Ja no és que no desobeeixin l’estat, sinó que hi col·laboren obertament. No esperem res d’aquest govern; ja no els demanem res.

Endavant OSAN volem agrair i donar suport a totes les persones que s’han mobilitzat i que han desafiat la repressió del govern autonòmic i la campanya d’intoxicacions i por dels darrers dos dies. El poble mobilitzat, organitzat i combatiu és ara l’única estructura a partir de la qual sostenir el torcebraç amb l’estat.

En aquest judici-farsa ens hi juguem molt: la llibertat de totes les persones represaliades -més de mil- durant l’1 d’octubre, posar dics a l’escalada autoritària de l’estat i evitar que ningú no signi cap rendició política ni cap pacte amb l’estat en nom de l’independentisme. Per a fer-ho, només ens queda la mobilització i l’autoorganització. És per això que fem una crida a preparar un inici de judici mogut als carrers de casa nostra, i que tothom que avui ha sentit profunda vergonya s’organitzi en aquelles estructures del moviment independentista que volen continuar plantant cara.

L’única alternativa a la repressió és exercir l’autodeterminació!

L’alternativa a la repressió és l’autodeterminació!

Ni sentències ni renúncies, els judicis i els pactes es tomben als carrers!

Pocs dies abans de l’inici del judici contra diverses preses i presos polítics catalans, Endavant OSAN ens volem reafirmar en la necessitat de convertir-lo en un nou camp de batalla per a la defensa del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. Des de fa mesos, un conjunt d’agents polítics i socials estem treballant amb l’objectiu de mobilitzar el poble contra aquest judici-farsa. Davant la proximitat d’aquest dia, volem fer públiques una sèrie de reflexions.

La repressió no comença ni s’acaba amb les 9 persones preses ni amb el conjunt d’acusats d’aquesta vista. La repressió abasta cada vegada més persones, com vam poder constatar dies enrere al Gironès i l’Empordà. La repressió contra l’1 d’octubre ja ha afectat més d’un miler de persones, entre investigats, detinguts, empresonats i exiliats. La repressió ha superat el miler de persones ferides per l’acció policial. I aquest judici és un element clau en l’estratègia de l’estat per a destruir el moviment independentista i per a legitimar qualsevol repressió futura contra tot moviment que qüestioni algun dels pilars d’aquesta monarquia corrupta.

La repressió contra l’1 d’octubre és un fet de màxima gravetat, però no és un fet aïllat. Davant la creixent protesta política i social, l’estat no dubta a fer servir tot el seu aparell repressiu per a espantar la població i truncar qualsevol procés de canvi. Quan l’estat jutja drets bàsics i fonamentals, quan serveix els dictats econòmics de la UE i l’Ibex 35, quan la violència patriarcal és protegida pel sistema judicial, és perquè aquest estat és completament oposat a la democràcia. N’hi diuen democràcia i no ho és.

En aquest judici no es dirimeix la innocència o culpabilitat d’uns acusats pel delicte de rebel·lió. Qualsevol persona que vulgui exercir l’autodeterminació del nostre poble serà culpable davant la llei de l’estat. Que les acusacions siguin un muntatge escandalós no ens ha de fer perdre de vista que només amb la revolta serà possible trencar el mur antidemocràtic de l’estat.

Durant aquests últims temps hem repetit que ni la repressió pot ser l’excusa per a evitar la crítica política, ni la crítica política pot ser l’excusa per a inhibir-se de la mobilització antirepressiva. Per això ens mobilitzem per reclamar l’alliberament de persones que han format part de governs que han fet polítiques antisocials, a les quals ens hem oposat frontalment i, fins i tot, de qui hem patit sovint la repressió. I per això, també, diem que, si algú, des de l’espai sobiranista, pretén convertir el judici en una peça més d’una partida per a refer un escenari de pacte amb l’estat per a un nou repartiment del poder autonòmic, no dubtarem a denunciar-ho públicament.

És per això que fem una crida a mobilitzar-nos. A organitzar mobilitzacions des d’ara mateix. A participar en la jornada de lluita i en la vaga general del primer dia de judici. A mantenir l’estratègia de denúncia del caràcter antidemocràtic de l’estat durant les setmanes del judici.

Ni sentències ni renúncies, els judicis i els pactes es tomben als carrers!
L’alternativa a la repressió és l’autodeterminació!

Per la sobirania dels pobles, aturem el cop d’estat a Veneçuela!

Comunicat d’Endavant (OSAN) amb relació a l’intent de cop d’Estat a Veneçuela

Veneçuela viu l’enèsim intent de cop d’estat des que el projecte bolivarià va assolir el poder amb la victòria electoral de 1998 i l’ha revalidat a les urnes ininterrompudament al llarg de 20 anys.

Si l’intent de cop d’estat de 2002 es produïa en plena escalada bel·licista del trio de les Açores (Bush, Blair i Aznar), aquest nou cop es produeix en ple auge de l’extrema dreta al continent americà (Trump, Bolsonaro, Duque). Que les operacions dures es facin en contextos de creixement de la dreta més dura no ens ha de fer perdre de vista, però, que tant l’esquerra capitalista com el liberalisme han treballat constantment, també, al servei de les multinacionals per la desestabilització del país caribeny.

Veneçuela és el país que té les principals reserves de petroli del món, però també és un país que fa 20 anys que està assajant un model polític que posa la sobirania del poble per damunt dels interessos de les multinacionals. El cop d’estat no té l’origen ni la motivació en la crisi econòmica que viu des de fa uns anys Veneçuela, sinó en l’intent sistemàtic de derrotar un model polític que posa en qüestió la manera com l’imperialisme americà i el capitalisme occidental exploten els pobles llatinoamericans.

Encara que els contextos siguin molt diferents, el fons de la qüestió als Països Catalans i a Veneçuela és el mateix: el dret a la sobirania política i econòmica d’un poble és un principi inalienable de qualsevol societat veritablement democràtica. Per això, els moviments llatinoamericans defensors de la sobirania popular han estat el principal suport internacional al procés català d’autodeterminació. I, per això, ni l’estat espanyol ni la Unió Europea no són cap democràcia.

El nacionalisme espanyol en ple, de Felipe González a VOX, passant per Ciutadans i el PP, ha donat suport actiu al colpisme. La defensa dels interessos de les multinacionals espanyoles -des de PRISA fins al Banco Santander- ha passat per sobre de la voluntat del poble veneçolà. En retorn, l’oposició veneçolana i les màfies que li donen suport s’han alineat en tot moment amb l’estat espanyol en contra dels drets i les reivindicacions tant dels pobles com de les classes populars que viuen sota aquest estat.

És per tot això que, als Països Catalans, totes aquelles persones que creiem que el futur polític i econòmic dels pobles l’han de decidir aquests mateixos pobles sense cap ingerència ni sense cap amenaça hem de fer front al cop d’estat contra el poble de Veneçuela. I la millor manera de fer-ho és plantant cara a aquells que des de casa nostra el patrocinen.

Defensem la sobirania del poble! Els Països Catalans amb Veneçuela

Comunicat de l’Esquerra Independentista i Ítaca, organització internacionalista dels Països Catalans

Ahir, 23 de gener de 2019, el poble de Veneçuela va patir un fort cop a la seva sobirania. Ahir, 23 de gener, el president del Parlament Juan Guaidó va donar un cop d’estat per autoproclamar-se president també del poder executiu, fet que deslegitima allò que el poble veneçolà va decidir i revalidar a les urnes: l’únic president és Nicolás Maduro.

L’Esquerra Independentista rebutgem aquesta violació de la sobirania del poble de Veneçuela i assenyalem com a principal responsable els Estats Units. Critiquem frontalment qualsevol ingerència externa en la vida política d’un poble lliure i sobirà, i animen a participar en totes les mobilitzacions que es convoquin d’ara endavant per donar suport explícit al legítim govern de Veneçuela.

Veneçuela se respeta!

Sobre la sobirania popular i legitimitat democràtica
El 20 de maig del 2018, Veneçuela va celebrar les eleccions presidencials en un context de tensió política, en què part de l’oposició va decidir cridar a l’abstenció i no presentar-se als comicis, amb l’objectiu de deslegitimar el procés electoral, tal com havien fet anteriorment. Va ser un context marcat, també, per la violència contra les institucions i les ingerències exteriors per part de Colòmbia, els Estats Units i la mateixa Unió Europea.

Malgrat aquest context, les eleccions es van comptar amb una participació total del 46,07% i un suport al President Maduro del 67,8% (el que representa un 31,7% del cens electoral total). Hi van participar 16 partits polítics i 3 van decidir no fer-ho pel fet de considerar il·legítim el procés electoral, malgrat que es va decidir avançar-lo a petició de la mateixa oposició.

Aquests comicis van ser monitorats per unes 150 persones, entre elles 14 comissions electorals de vuit països; dues missions tècniques electorals; 18 periodistes internacionals; un Europarlamentari, i una delegació tecnicoelectoral de la Central Electoral de Rússia.

El sistema electoral va ser el mateix que les eleccions parlamentàries del 2015 en què la Fundació Jimmy Carter va assegurar que era un sistema net i amb totes les garanties possibles, i en les que va resultar guanyadora l’oposició. Oposició que ara valora il·legítim el mateix sistema electoral i que ha trepitjat la sobirania del poble de Veneçuela. Cap dels candidats que va participar en el procés electoral va impugnar-ne els resultats.

Més enllà d’aquestes eleccions, a Veneçuela se n’han celebrat altres de locals en què els candidats de les organitzacions socialistes han sortit guanyadores, alhora que s’han continuat creant i reforçant Consejos Comunales com a espais de democràcia directa i participativa. Espais construïts des de la base que reforcen la sobirania popular i que fan avançar el projecte bolivarià.

Sobre les ingerències externes i els interessos geoestratègics i ideològics
Només 17 minuts després d’aquest atac a la democràcia, el president dels Estats Units, Donald Trump, va fer explícit el reconeixement a Juan Guaidó com a president interí. El van seguir els suports del Canadà, Colòmbia, l’Argentina, el Brasil i el president del Consell Europeu, Donald Tusk.

Aquesta ràpida reacció mostra de manera nítida la relació directa entre aquests estats, concretament els EUA, i l’oposició de dretes, que sempre ha gaudit del seu suport polític i econòmic. És una mostra més dels plans de la potència americana al continent, que ha incidit en els canvis a altres països: amb Sebastián Piñera a Xile, J.M. Santos a Colòmbia, Mauricio Macri a l’Argentina i, recentment, Jair Bolsonaro al Brasil. Un continent que queda en mans de l’extrema dreta aliada de l’espoli, l’imperialisme, el neoliberalisme i la repressió.

Així mateix, a l’estat espanyol, Partit Popular, Ciutadans i Vox van trigar pocs minuts a donar suport i demanar el reconeixement oficial i explícit a Juan Guaidó. Aquells mateixos partits que neguen els drets polítics i socials de tot un poble, que passen per sobre de la sobirania popular i la democràcia, donen suport a cops d’estat, tal com van fer el 2002 amb el fallit cop d’estat també a Veneçuela.

Aquests suports tenen una explicació geoestratègica clara: Veneçuela és el país amb més reserves de petroli al món i un aliat per als interessos a Llatinoamèrica de Rússia, país amb el qual negociava obrir una base militar al Carib aquest any, juntament, també, amb la Xina, que li va concedir un crèdit de 5.000 milions de dòlars al setembre per fer front a l’embargament econòmic i financer internacional en què es trobava.

La intenció de Donald Trump d’encaminar Veneçuela cap a un conflicte civil ens fa pensar en un altre model de Guerra Freda contra Rússia i la Xina i en una nova etapa internacional.

D’altra banda, Bolívia, Cuba, Urugay i Mèxic s’han posicionat clarament al costat de Maduro, ja que han previst, també, què pot significar aquesta amenaça per als respectius països i per al projecte polític de construcció d’alternatives al continent i al món.

En paraules de Pasqualina Curcio, Doctora en Ciències Polítiques per la Universitat Simón Bolívar:
“L’estratègia és clara, repetir mil vegades la mentida per convertir-la en veritat i destruir qualsevol alternativa que faci front a l’imperialisme.

Cal desmuntar la mentida. És il·legítim i constitueix un intent d’usurpació el fet que alguns sectors de l’oposició pretenguin sostenir-se en el suport de sectors estrangers provinents de governs imperialistes per poder exercir una autoritat que ni el poble ni la Constitució no els atorga.”

Repetim mil vegades aquestes veritats.

Detingut un militant d’Endavant per participar a la vaga del 8N

El 21 de gener de 2019, el nostre company Martí ha estat detingut pels mossos d’esquadra de paisà per no comparèixer a declarar davant del jutjat de Martorell, on va ser citat com a investigat qpel tall de l’autovia A2 a l’altura d’Abrera del 8 de novembre del 2017, dia de vaga general. Ha estat detingut, per tant, per una activitat totalment normal i legal, un dret fonamental establert en l’ordenament jurídic espanyol i internacional.

El cas d’en Martí és un dels centenars de casos repressius del darrer any. La gran operació repressiva desencadenada per l’estat espanyol contra els drets nacionals i socials del nostre país no apunta només a líders polítics i socials, com hi ha cert interès a fer creure, sinó que és un escarment contra la gent del carrer, contra el poble organitzat. Sense detencions ni actuacions policials, el degoteig constant de citacions i multes queda invisibilitzat a ulls de molta gent: la repressió aconsegueix el seu efecte sense cap cost per a la imatge de l’estat.

La decisió d’en Martí (i de tantes altres lluitadores que han pres aquest camí abans) de no anar a declarar és una acció valenta que obliga a fer visible la repressió de l’estat i, alhora, genera solidaritat i ens ajuda a elaborar una resposta col·lectiva.

La desobediència no és només un acte personal, sinó també un acte col·lectiu, i és, a més, l’eina que tenim per lluitar contra lleis i persecucions judicials injustes vers la mobilització popular i el procés cap a la independència.

Així mateix, volem tornar a alertar que la identificació del nostre company no es va produir in situ i que, per tant, podria respondre a altres canals judicials.

No oblidem tampoc que la situació repressiva que patim ens ve servida gràcies al paper hipòcrita i còmplice del conseller Buch (i de tot el «govern efectiu» que el sosté), al capdavant del Departament d’Interior i màxim responsable polític dels mossos d’esquadra.

Endavant (OSAN) volem enviar un missatge alt i clar: ni la criminalització dels mossos d’esquadra, clars col·laboracionistes de la repressió de l’estat ocupant, ni la persecució judicial, no aturaran la nostra determinació de defensar uns Països Catalans socialistes, feministes i independents. Per aquest motiu, no pensem col·laborar amb la suposada justícia de l’estat espanyol que ens vol callades i temoroses; al contrari, seguirem defensant amb dignitat i determinació els drets del poble treballador català i la seva llibertat.

Contra el feixisme i les normes sagrades, estima com vulgues!

Ara fa 2 anys, amb motiu del dia internacional per l’alliberament LGBTI, editàvem un cartell on s’hi veien, dibuixades, la Moreneta i la Geperudeta besant-se. La tria de la imatge no era casual: l’església catòlica és una de les principals puntes de llança contra la llibertat sexual, a l’Estat espanyol i arreu. “Un cartell que és un cant a la vida, a la fraternitat i a la llibertat d’estimar com vulguem per sobre de normes morals inventades per homes. Sabíem que el cartell indignaria la jerarquia catòlica, perquè la llibertat que transmet la imatge del cartell deixa en evidència la foscor i l’odi que transmeten ells”, dèiem a principis de juny d’aquell 2016.

L’ofensiva patriarcal de l’església catòlica, de fet, no se cenyeix a l’atac contra les llibertats sexuals si no també a la defensa de la submissió de les dones com a objectes i no com a subjectes de ple dret. Com a mostra, un botó d’exemple: la persecució penal contra les feministes de Palma que van entrar a la catedral a reivindicar el dret al propi cos.

L’acció feminista de Mallorca va tenir lloc el febrer de 2014 i s’inseria en plena lluita contra la contrareforma del dret a l’avortament que volia impulsar el govern del PP amb l’aleshores ministre Ruiz Gallardón. Les feministes de Palma van ser condemnades, però el moviment feminista va guanyar en tombar la contrareforma.

“Sortim al carrer amb la plena consciència que els drets es conquereixen; que, potser, la igualtat formal, al nostre país, s’està guanyant gràcies a totes les lluites que ens han precedit, però sent conscients que la batalla tot just acaba de començar. Per la igualtat real, encara queda molt de camí i no podem deixar de dir ben alt que la nostra és una societat profundament travessada per les desigualtats de gènere i sexualitats dissidents”, afirmàvem al manifest d’aquell 28J.

Aquesta combinació d’Estat i església forma el tàndem repressiu contra les llibertats sexuals i personals a l’Estat espanyol. Com fa temps que denunciem: n’hi diuen democràcia i no ho és. Així, l’any 2016, poc després que publiquéssim el cartell, la resposta reaccionària de l’Església no es va fer esperar i el cardenal de València va convocar una missa multitudinària com a ‘desgreuge’. En paral·lel, els tentacles de l’Estat, l’extrema dreta, interposava una denúncia contra qui assenyalaven com a autor del cartell. De nou, la llibertat d’expressió rebia una amenaça directa per tal de censurar-la.

Tot plegat no és gratuït: l’ofensiva del règim del 78 no és només territorial -supressió de l’autonomia per limitar el dret a l’autodeterminació- o econòmica -intervenció dels comptes, preeminència del deute, retallades en drets i serveis socials-, si no també contra els drets i llibertats sexuals. I ho és, també, en una doble vessant: jurídica i institucional -denúncia, Església- i de carrer; és així com cal llegir les cada cop més constants agressions homòfobes que patim als Països Catalans.

Aquest cop, hem guanyat. I és una victòria triple: per la llibertat d’expressió, per les llibertats sexuals i contra el feixisme i l’ordre patriarcal que ens volen atemorir. Per això, no farem cap més pas enrere: no callarem ni demanarem permís per ser com som i expressar-nos-hi en consonància.

“Sortirem al carrer en tota la nostra diversitat, sabent-nos part de la classe treballadora i hereves d’una lluita contra totes les opressions que patim per voler viure les nostres vides dignament: en la lluita incansable per l’enderrocament del patriarcat capitalista, en la solidaritat i l’autodefensa per cada agressió que rebem com a persones LGTBI, en la ferma consciència que la construcció de la nostra identitat sexual és un exercici de plena autodeterminació, en la indestriabilitat de la lluita de classes amb la lluita per l’alliberament LGTBI, en l’ocupació de tots els espais que ens han sigut negats, en la determinació de saber que les nostres identitats són revolucionaries i dissidents, en la construcció d’un nou paradigma social inclusiu i divers per a totes les persones. Ens manifestarem en contra les opressions de l’Església i contra la Institució familiar obligatòria i defensem un model de convivència plural, perquè puguem decidir com volem que siguin les nostres famílies i per la creació de persones lliures.”

Contra el feixisme i les normes sagrades, estima com vulgues!

Alcem-nos! Solidaritat amb les detingudes

Davant la ràtzia repressiva d’avui, amb 16 persones detingudes sense ordre judicial, protagonitzada per agents de la policia nacional d’uniforme i de paisà avui a la demarcació de Girona.

Les detencions d’avui són molt greus, no constitueixen un fet aïllat i són una nova operació inserida en una ofensiva repressiva contra els drets civils, polítics i socials i contra la defensa i l’exercici del dret a l’autode- terminació arreu dels Països Catalans. Davant d’això és imprescindible una resposta popular el més àmplia possible, i la major fermesa institucional possible.

Avui s’han produït, de moment, 16 detencions, per iniciativa pròpia del Cos de la Policia Espanyola. No són les primeres. A les detencions d’avui, les precedeixen centenars de detencions contra activistes i lluitadores.

Avui agents encaputxats de la Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional han detingut a persones dels moviments populars per frenar la societat organitzada, entre elles, activistes del moviment juvenil, miiltants del moviment per l’autodeterminació i la independència, estudiants, activistes sindicals, dos alcal des de la CUP i fins i tot periodistes.

Tenim el dret i l’obligació de preguntar-nos: quin és el paper del Ministeri d’Interior i del Govern Espanyol espanyol davant d’aquesta ofensiva repressiva contra els drets civils i polítics? Coneixien aquesta ofensiva contra el moviment popular? Per quin motiu el Govern espanyol, últim responsable polític d’aquesta operació policíaca, considera que unes identificacions requereixen d’una detenció a primera hora del matí, als domicilis particulars de les persones interessades, amb ús de la violència i la intimidació contra la població?

I encara: el Departament d’Interior i el Govern català sabien res d’aquesta operació? Ens preocupa la resposta tant si és afirmativa com si és negativa. En el primer cas, per la corresponsabilitat amb aquesta operació que suposaria. En el segon, en el cas de no saber res, perquè demostra novament una incapacitat del govern per gestionar els seus propis afers. En qualsevol dels dos casos, suposa en el millor dels casos una falta d’autoritat alarmant.

Reclamem responsabilitats, als responsables polítics i policíacs – directes i indirectes – d’aquesta operació, que només fan que augmentar l’alarma social, confirmar la judicialització de la política, i el tancament en banda a solucions polítiques i democràtiques que responguin a la greu crisi política, social i econòmica, i donant ales des de les institucions a les propostes i els posicionaments de l’extrema dreta, que avui sembla governar sense haver estat mai escollida per fer-ho.

Ens trobem, cada vegada de forma més quotidiana, amb diferents tipus de violència, la de l’Estat i la de la ultradreta, dos tipus d’encaputxats, uns que actuen de matinada o de dia i uniformats o de paisà, i uns altres que actuen de nit contra la població. Totes dues violències actuen amb plena impunitat.

A Verges, un poble que ha patit amb intensitat els atacs i les agressions de l’extrema dreta, l’única detenció que s’ha produït és la del seu Alcalde, amb la finalitat d’atemorir i criminalitzar tot un poble.

La Brigada Provincial d’Informació de la Policia Nacional, que instrueix aquesta causa i n’ha instruït d’altres contra l’independentisme popular i d’altres moviments en la defensa de drets socials, civils i polítics, segueix actuant igual que ho feia al Franquisme, la popularment coneguda com a Brigada político-social.

Tant en l’època de la dictadura com els darrers quaranta anys es segueix reprimint, perseguint i criminalitzant a les persones per allò que diuen i defensen. Es produeixen detencions sistemàtiques i sense cap justificació, no en base a fets concrets sinó amb l’única finalitat de castigar, reprimir i perseguir la protesta i la dissidència política. Per un presumpte delicte de desordres publics, n’hi ha prou amb una citació, no calen ni encaputxats ni detencions.

Les detencions d’avui no són un fet aïllat…
L’operació d’avui busca atemorir i desmuntar tot un moviment popular.

De la mateixa manera que l’ofensiva lliberticida i contra els drets civils i polítics dels darrers anys pretén desmuntar el moviment antifeixista, el moviment feminista i qualsevol moviment que qüestioni els privilegis que protegeix i que reprodueix aquest estat espanyol monàrquic i la seva unitat territorial, ara pretenen fer-ho de nou contra el moviment per l’autodeterminació.

Però no podran. No podran atemorir i desmuntar tot un moviment popular en defensa del dret a l’autode terminació.

Les detencions d’avui no se situen en un marc diferent de les diferents causes obertes contra el poble: per exemple, la que està oberta en el marc del Tribunal Suprem i que afecta a les preses polítiques, exiliades i càrrecs electes.

També hi ha moltes altres causes, que no en són alienes, i de les que cal que parlem també, contra la societat organitzada per la seva militància política, amb un especial acarnissament amb l’esquerra indepen dentista i els Comitès en Defensa de la República, però especialment, contra qualsevol que gosa qüestionar els privilegis sobre els quals se sustenta l’estat espanyol, la seva unitat territorial i la seva monarquia.

Davant de les detencions de les companyes, fem una crida a totes les forces polítiques i sindicals, a totes les entitats i tot el teixit associatiu del país, a prendre partit, a situar-se en alerta davant la greu situació de retallada de drets civils, polítics i socials al nostre país.

Per això demanem a tothom estigui pendent de les convocatòries i les mobilitzacions per donar-los suport, i per això hem sortit avui de nou als carrers per denunciar i plantar cara a una nova vulneració de drets civils i polítics.

I no pararem de fer-ho.

Cridem a organitzar-nos, cridem a alçar-nos!
La situació és greu, i cada nova actuació dels aparells d’estat, començant pels cossos policíacs i les ins titucions judicials, no deixen de confirmar aquesta greu dinàmica repressiva, i de retallada de drets civils, polítics i socials.

Les detencions d’avui, fins a 17 en el moment d’escriure aquest manifest, ens recorden la gravetat de la situació, i la imminència de l’inici dels judicis contra l’autodeterminació, que només és un aspecte més, d’aquesta boja dinàmica repressiva i de venjança de l’Estat.

I davant d’això, no ens cansarem de fer noves crides a la mobilització i al treball conjunt, a sumar forces.

És indispensable sumar totes les forces possibles, poble a poble, barri a barri, ciutat a ciutat. Des de baix.

Avui mateix, després de les mobilitzacions, cal començar a treballar perquè no hi hagi un sol poble, ni un sol barri, sense aquesta necessària coordinació i treball conjunt.

Per això cridem a les entitats, organitzacions, associacions, sindicats, assemblees, comitès a trobar-nos conjuntament, poble a poble, barri a barri, i ciutat a ciutat: a trobar-nos, per coordinar-nos, i decidir les imprescindibles mobilitzacions que necessitem, des del primer dia de judici, per lluitar per la democràcia, per l’autodeterminació, pels nostres drets civils, polítics i socials.

Busquen atemorir el moviment popular i respondrem alçades, des dels barris, les viles i els pobles; organitzades per fer front a la repressió però també i sobretot per fer valer els drets que ens volen negar.

Pel dret a l’autodeterminació, pels drets civils, socials i polítics.
Tombem el règim!

Mobilitzacions contra la ràtzia repressiva contra l’independentisme

Fil amb recull de les mobilitzacions amb milers de persones arreu del territori