El pròxim diumenge 28 d’abril, l’estat espanyol celebra unes eleccions generals i unes d’autonòmiques al País Valencià. Endavant OSAN volem compartir una lectura de la situació política i unes reflexions sobre com respondre a l’escenari que sorgeixi del 28-A.

Un escenari de reassentament de l’estat

El règim polític ha superat i absorbit l’auge electoral del 2015 de les forces que es reclamaven partidàries d’un canvi polític en profunditat. Cal recordar que aquestes forces, enteses en la seva globalitat, van acabar accedint al poder, de manera exclusiva o en aliança amb el PSOE, en la totalitat de les institucions interiors dels Països Catalans sota dominació espanyola. Així mateix, l’estat ha aconseguit neutralitzar l’embat rupturista plantejat l’octubre del 2017 per una marea de milions de persones que van desbordar els plantejaments processistes al Principat.

Malgrat que el joc electoral és de resultat incert, amb la irrupció de l’extrema dreta, la disputa de diverses hegemonies al si de l’independentisme o la revàlida a la qual se sotmeten les forces «del canvi», el joc polític de fons és el d’una maniobra de reassentament de l’estat, de moment exitosa.

No només ningú no amenaça a curt termini la unitat de l’estat o la continuïtat del règim polític, sinó que, a més, el règim i el nacionalisme espanyol han aconseguit reconduir el centre de gravetat de l’agenda política cap a posicions més recentralitzadores i antisocials.

Tot i això, persisteixen els elements i les contradiccions que poden permetre a mitjà termini tornar a plantejar un embat amb més èxit i més intensitat que el dels darrers anys, però aquests elements i aquestes contradiccions no es dirimeixen en l’escenari del 28-A, sinó en la mobilització i l’autoorganització social que es pugui generar com a resposta al nou escenari polític, sigui quin sigui.

La irrupció de l’extrema dreta

VOX juga un paper instrumental als interessos de l’estat en aquest procés de reassentament. Eixamplant l’espai polític per l’extrema dreta ha aconseguit que es reconstruís el joc d’alternances dels partits del règim i, alhora, ha aconseguit rebaixar els posicionaments rupturistes en favor d’un reagrupament de les esquerres i del nacionalisme perifèric de forma subordinada al PSOE.

El PSOE ha exhibit explícitament la seva estratègia de vot útil antiVOX: és a dir, davant l’amenaça de l’extrema dreta, reforçar el flanc de centreesquerra del règim polític. Això, entre altres coses, vol dir aparcar tota perspectiva de canvi.

El desacomplexament del discurs de l’extrema dreta és una realitat. I això és l’avantsala de l’empitjorament de les condicions de vida, en primera instància de les persones migrades i de les dones treballadores, d’un repunt de l’ofensiva espanyolista i del creixement de les agressions feixistes. No podem obviar l’amenaça que suposa, i per això no podem donar validesa als missatges electoralistes que, amb la intenció d’explotar la por a VOX, fan creure que és possible derrotar l’extrema dreta simplement anant a votar.

Combatre VOX alimentant l’estratègia del PSOE no només no és combatre VOX, sinó que és insuflar-li aire i convertir l’extrema dreta en alternativa al govern. Per a combatre l’extrema dreta cal combatre els fonaments de les seves propostes i retornar el centre de gravetat de l’agenda política a posicions més favorables a la ruptura. Això no es pot fer des del joc parlamentari, sinó que només es pot fer des de la mobilització i l’autoorganització social. Per acabar amb els sistemes d’explotació i de dominació, cal posar la vida al centre.

Candidatures independentistes: avenç tàctic o oportunisme polític?

A diferència d’anteriors eleccions, les candidatures independentistes no afronten aquests comicis amb cap objectiu tàctic per a fer avançar l’autodeterminació. Els objectius de les candidatures independentistes es redueixen al joc de les cadires i al combat per l’hegemonia en diversos sectors socials ja independentistes.

Les propostes que aquestes candidatures fan en matèria d’autodeterminació són, al nostre entendre, una mostra d’oportunisme polític. Són propostes que no estan fetes amb l’objectiu de ser materialitzades, perquè no és possible materialitzar-les, sinó d’aplegar el màxim vot possible en detriment de les altres candidatures independentistes.

L’obertura d’una taula de negociació sobre l’autodeterminació no és possible. L’independentisme no té la capacitat de coacció necessària per a fer seure tot el poder polític i econòmic de l’estat a negociar l’aspecte més innegociable de tots els seus principis. Si la podia arribar a tenir, la va perdre després de la derrota tàctica de la tardor del 2017 i l’hivern del 2018.

El bloqueig del Congrés espanyol no és possible. Els dos blocs dibuixats mediàticament, el PSOE i la dreta espanyolista, són en realitat un únic bloc. Són el bloc del 135, el bloc del 155, el bloc de la monarquia i el bloc dels interessos intocables de l’Ibex 35.

Les candidatures independentistes a les eleccions del 28-A només poden aspirar a disputar petits espais de poder polític o d’hegemonies regionals. És a dir, el resultat de l’independentisme el 28-A no té cap rellevància real en l’avenç de la lluita per l’autodeterminació.

En canvi, creiem que el plantejament de campanya de les candidatures independentistes aprofundeix negativament en alguns plantejaments erronis. Confondre estat i govern. Confondre estat i dreta espanyolista. Confondre la correlació de forces amb l’aritmètica parlamentària. Situar la participació electoral normalitzada com l’únic instrument per avançar. Creure que és possible avançar cap a la independència mentre es continua fent política i preservant els interessos autonomistes. Pensar que l’origen i la solució del conflicte nacional passa per una modificació del tarannà no dialogant de l’estat. Continuar fabricant missatges i solucions simplistes i emocionals.

Forces «del canvi»: d’impugnar el règim a ser el soci menor del PSOE

L’actual dinàmica política porta a moure el centre de l’agenda política cap a posicions més recentralitzadores i més antisocials. Una mostra d’això és com en una dècada s’ha passat de la pretensió de l’autonomisme de compartir sobirania amb l’estat, a fixar totes les demandes per a poder rebre més diners de l’estat.

Aquesta dinàmica també ha arrossegat les candidatures «del canvi», des de Podem i l’espai dels comuns fins a Compromís i Més. Si el 2014 es presentaven com a candidatures que impugnaven el règim del 78 i que en la qüestió nacional proposaven una redistribució en profunditat a curt termini del poder territorial, el 2019 se situen com un puntal per a sostenir l’alternativa de centreesquerra i autonomista dins el mateix règim.

És cert que la posició del 2014 es basava en una estratègia que no descartava una victòria electoral d’aquestes opcions a escala estatal, mentre que el 2019 les seves perspectives electorals es limiten a l’opció de ser un dels possibles socis de govern del PSOE. Però convé no oblidar que en les eleccions del 2015 aquestes opcions polítiques van assolir quotes de poder molt importants en les diferents institucions interiors dels Països Catalans.

L’acció institucional d’aquestes candidatures és la mostra més clara dels límits que el règim ha situat. No s’ha forçat cap canvi polític estructural ni s’ha pogut ni tan sols recuperar la capacitat de negociació autonòmica o d’inversió social de fa poques dècades. Aquests nous límits posen fi a les aspiracions històriques de l’autonomisme d’un aprofundiment descentralitzador en clau federal, i també a les aspiracions històriques del progressisme de convertir el marc constitucional en una garantia de progrés social.

L’aposta dels dirigents d’aquest espai polític ha estat la de reinventar-se com a garantia que el PSOE compleix el seu programa social per escorar l’agenda política cap a l’esquerra. Això suposa renunciar a qualsevol plantejament rupturista. I també suposa assumir la plena integració en el règim del 78 i en el marc autonòmic, i acceptar-ne els límits. És a dir, situar l’horitzó polític d’una gestió honesta de les lleis constitucionals i estatutàries com a horitzó màxim de la justícia social i de les llibertats nacionals.

Quina acció política en clau rupturista era possible davant d’aquestes eleccions?

Ni l’esquerra independentista ni la unitat popular hem pogut fer una intervenció clara i a l’ofensiva en aquesta convocatòria electoral. No revelem cap secret si afirmem que les dificultats per a restablir una estratègia política efectiva després de la tardor del 2017 també afecten de ple el nostre moviment.

A Endavant no creiem que la tasca de l’Esquerra Independentista en aquestes eleccions fos construir una oferta electoral més dins les actuals candidatures independentistes i/o «del canvi», perquè a la pràctica no s’hauria pogut abstraure de les dinàmiques descrites anteriorment ni hauria servit per a obrir espais polítics nous amb recorregut.

L’única alternativa que creiem que hauria pogut afrontar les eleccions del 28-A des d’una posició d’ofensiva política era que l’independentisme jugués a fons la carta del boicot electoral. El boicot a unes eleccions és una eina de lluita i d’acumulació de forces igual d’important que presentar-se a unes eleccions o que altres formes de desobediència civil. El boicot a unes eleccions pot prendre diferents formes: campanya per a l’abstenció, candidatura absentista, vot nul, objecció de consciència a formar part de l’administració electoral, etc.

El boicot electoral està més que justificat des del punt de vista democràtic, especialment després de l’1 d’octubre i de la repressió que l’ha seguit. Les eleccions no poden ser legítimes si determinats drets democràtics no poden ser aplicats, malgrat que les candidatures que els defensen guanyin aquestes eleccions.

Aquesta eina de lluita és una assignatura pendent de l’independentisme. I això és una mostra més de com l’independentisme governamental no és capaç d’assumir una estratègia rupturista i vol continuar la línia contradictòria de trencar amb l’estat tot conservant l’autonomia.

Endavant OSAN vam proposar, el novembre del 2015, que la unitat popular llancés la proposta de boicotejar les eleccions estatals de desembre de 2015 com una estratègia per a donar continuïtat als resultats de les autonòmiques del 27-S. Gran part de l’independentisme, però, estava més preocupat per garantir que Artur Mas i la vella Convergència continuessin al comandament del procés que no per intensificar el pols per a l’autodeterminació. Quan, el 27 d’octubre, el govern de l’estat va convocar eleccions autonòmiques fent servir l’article 155, s’obria una gran possibilitat d’articular el boicot electoral, que va ser ràpidament liquidada pel sobiranisme governamental. Davant la disjuntiva de sostenir de manera testimonial la idea del boicot amb el conseqüent risc de quedar anul·lats políticament, l’Esquerra Independentista vam optar, amb el suport explícit de la nostra organització, per participar en els comicis del 21-D. Va ser una decisió que, vistos els resultats del «govern efectiu», ens genera dubtes de si va ser encertada.

Com podem afrontar l’escenari post 28A?

Ja hem expressat més amunt que creiem que, sigui quin sigui el resultat aquest 28-A, és un pas enrere en la lluita per l’autodeterminació i per plantar cara al sistema capitalista patriarcal. El nostre objectiu no són els resultats d’aquesta nit electoral, sinó la construcció d’una acció política que pugui condicionar tant l’acció de l’estat com els plantejaments en replegament de les candidatures independentistes i/o «del canvi», i que passi, així, a l’ofensiva política.

L’objectiu de tota acció política el podem resumir en intentar evitar que tanquin des de dalt tot allò que el poble ha obert des de baix en els darrers anys. I fer-ho amb l’aprenentatge dels encerts i dels errors de la darrera etapa política.

Som plenament conscients que l’acció política que creiem que el moment demana no es pot dur a terme només des d’una organització en solitari, i menys des d’una organització modesta com la nostra. Aquesta acció política només podrà ser fèrtil si implica tots els sectors socials que han impugnat el règim i l’estat en diverses mobilitzacions els darrers anys als Països Catalans.

Seguint el fil de totes les reflexions fetes en aquest comunicat, proposem cinc eixos de treball que han de permetre respondre a l’escenari que sorgeixi de les eleccions del 28-A:

• Treballar per l’èxit de les candidatures municipalistes d’unitat popular a les eleccions del 26-M. Davant d’unes autonomies bloquejades per la impotència a l’hora d’exercir l’autodeterminació o pels límits imposats per la recentralització, caldrà desplaçar el centre gravitatori de l’audàcia en política institucional a les institucions locals.
• Impulsar una agenda de mobilitzacions socials al voltant de demandes bàsiques per a una vida digna de les classes treballadores i de les dones treballadores. Aquesta agenda mobilitzadora ha de cercar agregar un gruix important de les classes populars i ha de servir per tornar a plantejar l’antagonisme entre les demandes populars i la defensa tancada que tot el sistema polític fa dels interessos del capital.
• Avançar cap a la creació d’un programa feminista d’unitat popular que posi la vida al centre i que garanteixi la millora de les condicions materials de vida de les dones treballadores. Només un moviment feminista fort i organitzat, reflex de les mobilitzacions del 8 de març, pot fer front a l’auge del masclisme i del feixisme.
• Generar una gran campanya antirepressiva que visualitzi com la repressió de baixa intensitat està afectant centenars de persones i com en aquesta repressió hi participen tots els aparells de l’estat i es manté inamovible governi qui governi. Alhora, la campanya ha de servir per a generar una autoorganització popular que permeti fer front a l’elevació del llindar d’autoritarisme que estan construint els aparells repressius de l’estat.
• Impulsar una acció política a escala nacional en defensa del dret d’autodeterminació que permeti començar a posar les bases d’una alternativa política a l’autonomisme al País Valencià i a les Illes, i d’un desbordament del bloqueig del sobiranisme governamental al Principat.

Països Catalans, 26 d’abril de 2019