Article de Simón Vázquez. Militant d'Ebdavat (OSAN) i editor.
Publicat a llibertat.cat

És possible crear un projecte de cultura antagonista en aquests temps?

Està naixent un nou animal ple de lletres, d'il·lusió i d'esforç col·lectiu, però neix condemnat a mort, condemnat a l'extinció, ens han assassinat diverses vegades abans de nàixer, i ningú confia en la supervivència d'aquest animal. Serà la història qui ens absoldrà?
Fa molts anys que ens diuen que els tigres estan a punt de desaparèixer que només queden uns pocs exemplars a zones selvàtiques de l'Àsia, tot i ser el símbol nacional de diversos països, com la Índia o Bangladesh. Fa més anys encara un historiador americà d'origen japonès va assassinar la història i va declarar el capitalisme victoriós. No fa poc han assassinat el llibre de paper, transformant-ho en xifres i codi binari. Tot i que voldrien, alguns ens volen condemnar la llengua a desaparèixer en algunes zones del país.

Malgrat tot, i malgrat els maldecaps que genera a alguns, per exemple caçadors, els tigres segueixen vivint a la selva, com els guerrillers indis o colombians, també provoca maldecaps als historiadors que diuen que han mort algunes ideologies, quan ahir sonaven crits de revolució al nord d'Àfrica, malgrat les cefalees que genera a alguns que encara porten a les seves banderes com pells mortes les ideologies que un dia van fer tremolar els rics o esgrimeixin urpes tallades que ja no fan por. També han afusellat els llibres, potser també, per controlar millor el que llegim, potser per guanyar més d'un negoci que no dona. En contes de crear pensament i cultura s'han dedicat a afusellar-los tractant-los com mercaderies, no han entès que no se li pot donar valor de canvi a una cosa que pot ser deixada, regalada, prestada, conservada en biblioteques, utilitzada per equilibrar taules, per fer bonic en una llibreria, per fer barricades,… en canvi han vist el problema en el material amb que estan fets, amb el producte en si, ja que només poden veure els llibres com a objectes sense cap ús més enllà de vendre's. Tot i això no han mort segueixen omplint milers de llibreries, omplint el cap de bajanades, de revolucions, d'il·lusions a centenars de joves i no tan joves,… segueixen explicant-nos com cuinar, ensenyant-nos a pensar, conservant com les millors llaunes de conserva les idees dels nostres predecessors,…

Ara està naixent un nou animal ple de lletres, d'il·lusió i d'esforç col·lectiu, però neix condemnat a mort, condemnat a l'extinció, ens l'han assassinat diverses vegades abans de nàixer, i ningú confia en la supervivència d'aquest animal. Aquest animal condemnat a l'exili interior, a parlar una llengua petita i captiva, a afilar-se les seves urpes amb el seus propis recursos, a amagar-se a la selva si venen els caçadors, a caçar quan estiguin desprevinguts, condemnat a ensenyar aprenent, a no convertir-se mai en la pell morta que portin galls d'indi entrant al Liceu ni ésser la pell morta penjant d'un masteler podrit d'incoherències, servint de idees que ja no estan de moda, un animal que neix ferit de consciència col·lectiva. Però serà un animal que portarà dins seu l'esperit de molts altres animals anteriorment, el foc de molts avalots, moltes selves, ciutats i persones. Serà, esperem, l'espurna que encengui una gran pradera de cultura popular. Serà el tigre dins del paper, serà un paper que mossegarà com un tigre.

Article d'opinió d'Isa Garnika. Militant d'Endavant (OSAN), treballadora de la Vall  d'Hebron i sindicalista de la CGT.
Publicat a L'ACCENT 217
   
El Govern de CiU descompta l’IRPF de la paga addicional que encara les 210.000 empleades i empleats públics no hem cobrat. A més el nostre regal de Nadal he sigut el retard en el cobrament del 80% de la paga addicional i l’ajornament sine die de l’altre 20%. És un atracament.
El 30 de novembre, el Govern de CiU comunicava a la Mesa de la Funció Pública i el 13 de desembre concretava una sèrie de mesures que representen un nou atemptat a les nostres condicions laborals, noves reduccions salarials i una degradació de la cobertura social de les treballadores i treballadors de l’administració de la Generalitat amb la finalitat de treure’ns de la butxaca 625 milions d’euros (un 10% de la massa salarial global). Les mesures més importants són: els acomiadaments d’interins que no han volgut quantificar, la reducció salarial en les dues pagues addicionals (que poden suposar entre un 3% i un 5% del nostre salari anual i que estalviaran al Govern 306 milions d’euros), la modificació de la retribució durant el primer any de reducció de jornada per tenir cura de filles i fills (que passarà del 100% al 80%) que ens mostra com és de difícil per a CiU, l’equilibri entre la catòlica defensa de la família i la política neocapitalista de defensa dels seus interessos de classe.
Segons dades de l’IDESCAT del 2010, el PIB català és un 12,5% superior a la mitjana de la UE-15, el que significa que el Principat de Catalunya és un dels territoris més rics d’Europa i el món. Això vol dir que la riquesa al nostre país està mal repartida i que els seus governs han invertit només el 17% del PIB en despesa pública, quan correspondria un 29% segons la mitjana de la UE-15.

Aquestes mesures d’espoli salarial, social i de condicions laborals han creat un gran malestar entre els i les treballadores de la Funció Pública. A l’hospital de la Vall d’Hebron, en conèixer-se les mesures, el malestar era molt intens i es va manifestar en una assemblea multitudinària. A l’hospital de Can Ruti es va fer una assemblea amb una assistència molt important. I es van prendre decisions, com ara fer reclamacions individuals manifestant el rebuig a aquesta mesura i exigir de l’ICS el pagament de tota la paga extra, fer del dia 28 de desembre un dia de lluita. Aquest dia els treballadors de l’hospital de Can Ruti es concentraren a les portes per t l d’impedir-ne l’accés.
Per a la setmana del 16 al 22 de genera hi ha diverses mobilitzacions convocades en defensa de tots els serveis públics i contra les retallades.

Article d'opinió de Joan Sebastià Colomer i Tejada. Militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 217

"Jo faig el pollastre amb naps” (Antoni Puigverd, “Elogi del pollastre”, La Vanguardia, 2 de gener).

La seva àvia, en canvi, feia estofats de pollastre amb caluixos de bleda, que avui tothom llença. “La gent del seu temps havia passat moltes privacions. S'escalfaven amb brasers i treballaven de sol a sol per guanys de misèria”. “La gent del seu temps” inclou Francesc Cambó o Joan March, però és àmpliament sabut que Cambó i March vivien en la més ostentosa de les abundàncies mentre, efectivament, un munt de gent treballava de sol a sol per guanys de misèria. És a dir que “la gent del seu temps”, com a categoria analítica, és completament inútil i el que veritablement interessa és saber qui guanyava sous de misèria i qui no i per què. Però això és una perspectiva que no interessa Puigverd ni als ideòlegs del règim.

L'altre dia, vaig sentir una informació narrada per la locutora en un to gairebé fúnebre. Es veu que, en les compres de menjar nadalenc, els catalans hem tornat al pollastre. La informació es presentava com un exemple de la profunditat de la crisi”. Finalment el problema de la crisi no és que milers de persones s'hagin quedat sense habitatge, ni lloc de treball ni subsidi de cap tipus. El problema és que acostumats al “dolce far niente”, les ostres amb cava i l'esquí als Alps, no som capaços de conformar-nos amb un pollastre per Nadal. I això afecta a “tots”, per què “tots” hem menjat el mateix durant aquests anys -foie, llagostins, ostres, pernil de “pata negra”- i “tots” ens hem passat al pollastre enguany.
Els darrers anys es veu que el sarau i la disbauxa han estat d'unes dimensions que, simplement, no es podien mantenir. I a diferència de la generació de la postguerra, que va trobar la llum del pollastre al final d'un túnel de pa adulterat, “nosaltres fem el camí a la inversa, sortim d'un jardí ple de roses i entrem al camí de les espines”. Roses com la pèrdua de poder adquisitiu, la precarització del mercat de treball, els desnonaments i les deslocalitzacions. Però l'experiència d'Antoni Puigverd ha estat una altra i és molt difícil empatitzar amb el que no s'ha viscut.
Si malgrat tot no ens deixem enganyar i protestem, Puigverd ja ha trobat la resposta en la psicologia: “Sortim de la fase infantil (en que la vida té forma de conte i tota fantasia és exigible).

I ens endinsem als boscos de la realitat amb l'ànim sorrut, com l'adolescent ressentit amb el món”. I així, mentre Felip Puig respongui els adolescents sorruts a cop de porra, el senyor Puigverd, que prefereix la poesia, els dedicarà un lleu somriure de condescendència o fins i tot un moderat rictus de desaprovació. Però de germà a germà, car “a la meva família extensa hi ha aturats i emigrats a Alemanya, jubilats i funcionaris, instal·lats, precaris i marginals. Hi ha de tot, com a totes les famílies”. Pot ser que aquesta família sigui un producte de la seva fantasia irrefrenable, o pot ser que sigui tant extensa que abasti el conjunt de la humanitat. Però el que Puigverd ignora voluntàriament és que als temps de la seva àvia ja hi havia qui no es conformava amb el pollastre, i hi havia qui treballava de sol a sol per satisfer els capricis del senyor. Que en els darrers anys alguns han viscut en un jardí de roses i altres no, i que justament aquests últims ara s'han d'arremangar per què els altres continuïn la festa. Que, en definitiva, ell i els seus amics menjaran per Nadal i tot l'any el que els doni la gana. No existeix cap “nosaltres” i el seu elogi del pollastre és, en realitat, un elogi del xoriço. De la colla de xoriços pels quals treballa.

Article d'opinió de Boi Sagarra Pascual. Militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 217 

En qualsevol ecosistema, hi ha espècies que funcionen a mode d'indicadors, la seva presència o absència indica la qualitat d'aquest. En el nostre ecosistema mediàtic particular passa exactament el mateix. Hi ha personatges que són alhora símptoma i conseqüència. Indicadors que alguna cosa no rutlla gaire bé. Quan alguns d'aquests elements porten anys a primera línia de l'escenari la cosa ja comença a passar de taca d'oli per arribar a ser preocupant. D'aquests animalons n'hi ha a cabassos però no n'hi ha cap que s'equipari a la Pilar Rahola. Supervivent de l'escena pública, ha anat fent saltironets d'aventures polítiques a mitjans de comunicació de diversa índole amb una agilitat que, si bé no ha estat mai gaire gràcil, és digna d'admirar. Les seves habilitats mimètiques emulen les d'un camaleó, només així s'entén una truculenta carrera que començà a l'Audiencia Nacional fent de públic com a diputada  d'ERC als judicis de militants “reinserits” de Terra Lliure i que té un dels seus darrers episodis més notables en l'entrevista al Conde de Godó a les pàgines centrals de l'edició en català de l'antiga Vanguardia española. Pot sorprendre que una suposada independentista republicana d'esquerres pugui acabi fent de primera espasa d'una capçalera espanyolíssima i borbònica. Però aquest en aquest món tan inestable i volàtil -que diria un “expert” en economia-  la Pilar ha demostrat que és possible ser una talibana reaccionària i gaudir d'una pàtina d'independent a la vegada. Coses de la postmodernitat. Ha sabut adaptar-se al relativisme cultural que ens envolta i triomfar.
Es mou en una terra de ningú imaginaria i encarna el liberalisme europeu com ningú. Així doncs no és que sigui capitalista, sinó que és més aviat anticomunista. Tampoc no és que sigui de dretes sinó que subscriu el sentit comú. Malabarista de l'ambigüitat, no té cap problema en mossegar als feixistes de PxC però es queda sense dents per la xenofòbia dels bons ciutadans com en Duran i Lleida. No fos cas que des de La Vanguardia li piquessin la cresta i es quedés a l'atur en els temps que corren. Polifacètica, la Pilar a més a més d'haver sigut Estrella Intercoiffure a la millor imatge l'any 1997 també és una ferma defensora dels animals, o si més no de gairebé tots. Perquè després de llegir alguna de les seves peces de “literatura periodística” arribo a la conclusió que els palestins estan uns esglaons per sota dels quisus pel que fa a drets. Deixant de banda els maniqueismes i fent una gran alenada de sentit comú diré que l'entenc. Que voleu que us digui, defensar l'estat d'Israel i les seves accions terroristes surt força bé de preu. Sinó que us ho expliqui la Pilar que s'ha dedicat a recorre món donant arengues sobre lo dolents i antisionistes -vull dir antisemites- que som els de l'esquerra radical europea. Viatja en primera classe i l'hotel pagat, convidada d'honor pels civilitzats i pulcres lobbys sionistes d'arreu (l'AIPAC i cia.). És una forma respectable de fer turisme i ser cosmopolita. Sobretot si ho comparem amb els mètodes, més rústics i menys elegants, dels integrants de la flota per la llibertat que van intentar trencar el criminal bloqueig a la franja de Gaza farà cosa d'uns mesos.

La Rahola no para quieta. Després de les seves aventures polítiques ha passejat el seu desproporcionat ego pels platós de TV3, La Noria o Crónicas marcianas amb suma facilitat i ara publica a tort i a dret, aquí i allà. Podríem pensar que és un radical lliure, paladí de la independència. Podríem caure en la temptació de creure que aquesta criatura no és d'eixe món que diria en Raimon. El problema és que si l'és. Massa que l'és! És un personatge que genera espectacle, fa vendre diaris, puja l'audiència i garanteix l'hegemonia dels poderosos. Una d'aquestes bestioles que en una societat crítica i plural restarien a l'anonimat i que en la nostra són entronitzats a l'Olímp dels mitjans de masses. Com en un circ, són tigres que ja no mosseguen a ningú.