Onze de Setembre de 2020 | Amb l’Estat espanyol i la Unió Europea no hi ha sortida

Manifest d’Endavant OSAN per la Diada Nacional de l’Onze de Setembre de 2020.

Amb l’estat espanyol i la Unió Europea no hi ha sortida: Independència, Socialisme i Feminisme als Països Catalans

Vivim temps de crisi, vivim temps de lluita. Aquest Onze de Setembre es desenvolupa enmig d’una de les crisis més profundes que hem viscut com a poble, com a classe i com a espècie. L’impacte sanitari, econòmic, social i polític de la crisi desfermada per la pandèmia de la Covid-19 és encara difícil de valorar. El que sí que és clar a hores d’ara és que res no tornarà a ser com abans, i que el sistema econòmic capitalista i el marc polític de la monarquia parlamentària i del règim autonòmic a l’estat Espanyol no han estat capaços de donar resposta als múltiples reptes que hem hagut d’afrontar fins ara, ni als que haurem d’afrontar en el futur.

La resposta a la crisi s’ha basat a posar els interessos econòmics de les classes dominants per damunt de la salut i les condicions de vida de la classe treballadora. La pràctica neoliberal de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, imposada amb mà de ferro per la Unió Europea, implica que, si no fem res per evitar-ho, la factura de la crisi la pagarem les treballadores. Els nostres impostos i el fruit del nostre treball serviran per rescatar les grans empreses, mentre les nostres condicions materials de vida es degraden a un ritme sense precedents.

Aquesta resposta neoliberal no només és injusta, sinó que s’ha demostrat ineficaç per solucionar els problemes als quals ens enfrontem a curt, mitjà i llarg termini. La situació d’emergència a què ens ha abocat la pandèmia ha posat de manifest que el mercat, com a mecanisme per articular la producció i gestionar recursos escassos, no ha permès cobrir les necessitats més bàsiques ni en salut pública ni per a la vida de les persones. Les mesures temporals de «rescat social» que s’han adoptat fins ara simplement tiren la pilota endavant i ajornen els problemes derivats de l’impacte econòmic de la crisi per poder gestionar l’excepcional situació a curt termini.

La solució a llarg termini i la garantia que estarem preparades en situacions semblants en el futur només pot venir de la racionalització i planificació de l’economia i els treballs de cures, del repartiment equitatiu del treball i de l’aprofundiment dels mecanismes democràtics de decisió sobre els afers polítics, econòmics i socials. Aquesta crisi ens obligarà a reconstruir el país, haurem d’assumir sacrificis i treballar conjuntament per recuperar les nostres vides. Ara és, doncs, el moment de preguntar-nos quin país volem reconstruir. Abocarem els nostres esforços per reflotar els beneficis de les grans empreses i els bancs, o canviarem el rumb de la societat i construirem un país on els recursos materials es posin al servei de garantir una vida digna a totes les persones?

La independència és la clau de volta per aconseguir les profundes transformacions socials necessàries per posar realment la vida al centre del desenvolupament social

Només si com capaces de recuperar la sobirania com a poble i exercir efectivament el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, entès com un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques polítiques i socials que han de guiar la nostra societat, podrem capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per l’oligarquia i pel capitalisme depredador. La independència és la clau de volta per aconseguir les profundes transformacions socials necessàries per posar realment la vida al centre del desenvolupament social.

El primer pas és, sense dubte, posar en marxa un pla de xoc que garanteixi uns mínims de dignitat en la vida de les persones i un mínim de recursos en salut pública. Però no ens podem quedar aquí: hem d’aprofitar el punt d’inflexió que suposa aquesta crisi per impulsar transformacions socials profundes guiades per la idea que la vida de les persones és més important que els beneficis de les empreses. No som ingenus i sabem que això xoca frontalment amb els interessos dels poderosos, els governs i les grans empreses. Per tant, no serà fàcil i no n’hi haurà prou amb tenir raó i demanar-ho educadament.

Per aconseguir aquests objectius hem de construir un bloc social i polític de ruptura, articulat al voltant de la classe treballadora i la resta de classes populars dels Països Catalans, que sigui capaç d’enfrontar-se als poderosos i fer valer els nostres interessos per sobre dels interessos dels qui només volen maximitzar els seus beneficis. Necessitem articular un programa de lluita i reivindicacions que aglutini les múltiples lluites polítiques i socials sota el paraigua d’una estratègia global de ruptura. Necessitem un programa feminista d’Unitat Popular que ens permeti construir un contrapoder amb el qual fer front als estats espanyol i francès, a la Unió Europea i al capital.

No podem confiar en velles fórmules ni repetir esquemes que ja s’han demostrat inútils. No n’hi ha prou de votar a les eleccions i confiar que els polítics, les institucions o els líders messiànics ens solucionaran els problemes. El govern autonòmic efectiu, que és el centre de l’estratègia del sobiranisme governamental, ha estat incapaç tant de plantar cara a l’estat Espanyol per avançar cap a la independència com de garantir la salut i els drets socials de les treballadores. A l’hora de la veritat, la retòrica del govern efectiu, les proclames enceses i els gestos simbòlics als quals ens tenen acostumats encobreixen la disputa pel poder autonòmic entre ERC i Junts per Catalunya.

Només si plantegem l’autodeterminació com una revolució política que remogui els fonaments de la nostra societat podrem guanyar el pols a l’estat

La tossuda realitat és que la lluita és l’únic camí per aconseguir la nostra llibertat com a poble. No és un camí fàcil ni es presta a grans cops d’efecte mediàtic, però la història ens ensenya que només lluitant tenim futur. Hem d’organitzar-nos i lluitar en tots els àmbits de la nostra vida: als nostres llocs de treball, als nostres barris i pobles, en assemblees feministes, en sindicats d’habitatge, en sindicats de treballadores i en organitzacions polítiques i socials. Només si plantegem l’autodeterminació com una revolució política que remogui els fonaments de la nostra societat podrem guanyar el pols a l’estat. Hem d’aconseguir que mantenir l’opressió del nostre poble surti més car que acceptar la nostra independència. Només una insurrecció democràtica i un conflicte sostingut en el temps podran fer trontollar els poders establerts i obrir escletxes per a les transformacions socials necessàries que ens permetin viure una vida que valgui la pena ser viscuda.

Aquest és el projecte d’Unitat Popular que defensem l’Esquerra Independentista, i estem convençudes que, tot i no ser una aposta fàcil, és l’única que ens permetrà avançar. Necessitem tota la intel·ligència, necessitem tot l’entusiasme, necessitem tota la força. Si el present és lluita, el futur és nostre!

Per la Independència, el Socialisme i el Feminisme als Països Catalans.

La CGT Lleida i Endavant Ponent proposen una bateria de mesure per poder començar el curs escolar amb garanties de salut, socials i laborals

El sindicat i l’organització anticapitalistes creuen que les mesures proposades pel Departament d’Ensenyament no són suficients pel fet que només contemplen allò sanitari mentre que haurien d’anar acompanyades també de mesures socials i laborals.

Per això, proposen les següents:

1.No delegar tota la responsabilitat als centres educatius. 

El Departament d’Ensenyament i l’Ajuntament de Lleida han d’encapçalar de forma proactiva el retorn als centres. No es pot carregar la responsabilitat de l’obertura de les instal·lacions als equips directius i professionals excusant-se amb una “falsa autonomia” que respon més a una incapacitat d’afrontar la situació des del Departament que a una autonomia real dels centres.

2.Reducció de ràtios, ampliació de grup classe/grup estable de convivència i increment del personal docent, PAS, PAE cuina i monitoratge.

S’ha de dur a terme un increment de tot el personal, ja que caldrà disposar de la plantilla suficient als centres per evitar tensar més el personal ja contractat. Un docent per a cada grup de convivència amb personal de suport educatiu i personal docent de suport.

3.Adequació d’espais municipals per a ús d’aules escolars.

Adaptar llars d’infants, escoles, instituts i espais municipals per tal de poder disposar de més espais per l’augment de grups de convivència. Treballar per trobar espais d’espera en cas d’alumnat que presenti símptomes.

4.Reforçar els centres d’alta complexitat. 

No podem permetre que aquesta crisi sigui un afegit a la segregació educativa que vivim als nostres municipis, ni que siguin els més vulnerables els que un cop més es quedin exclosos del sistema educatiu.

5.Dotació efectiva i real a totes les famílies que no disposin de mitjans digitals per un possible confinament.

En cas d’haver de tornar a fer un confinament i retornar a la digitalització de l’educació.

6.Garantir l’atenció en tots els centres educatius públics durant la franja del migdia i en les franges extraescolars de la tarda. 

La nova normalitat no ha de suposar un nou greuge que incrementi la segregació escolar que patim com a societat. Cal tenir present que per a molt alumnat, el dinar a l’escola és l’únic àpat equilibrat que fan al dia.

7.Proves PCR a tot el personal d’atenció directa amb alumnat i proporció d’EPI. 

8.Formació sanitària específica i obligatòria per a tots els professionals i famílies.

Realitzar formacions enfocades a com actuar el dia a dia i davant un possible contagi/ brot.

9.Que en cas de contagi d’un infant s’emeti la baixa laboral per a un dels adults que en són responsables.

10.Introduir a cada centre educatiu personal per fer acompanyament professional i emocional.

Cal introduir figures tant d’educació social com professionals sanitaris per fer l’acompanyament tant a infants com a les famílies.

11.Establir un grup de coordinació i treball amb els equips directius dels diferents centres de cada barri o municipi.

Incloure també en aquests grups de coordinació representants d’educació i sanitat així com de tots els sindicats en educació.

12.Augment de la dotació econòmica així com suport i assessorament tècnic a les AFA.

Dotació econòmica extra així com suport i assessorament tècnic perquè puguin desenvolupar els seus plans d’actuació a les franges del migdia. Cap alumne sense dinar, cap alumne sense activitat.

 

Lleida, 24 d’agost del 2020

Prou governar per a les elits! Hi ha una altra manera de viure

Prou governar per a les elits! Hi ha una altra manera de viure

La pandèmia de la Covid-19 ha fet evident que el capitalisme és incompatible amb la vida. En un moment en el qual era necessari dur a terme mesures valentes per tal que la factura social no recaigués en les treballadores, el règim borbònic del 78 ―i, per conseqüència, les autonomies― han salvaguardat el sistema econòmic per sobre de les necessitats de les classes populars.

Així doncs, hem vist com, en lloc d’agafar el control de la sanitat privada i passar recursos cap a la pública, s’ha fet just el contrari: els governs autonòmics han liquidat milers d’euros a la sanitat privada. Per exemple, la Generalitat de Catalunya va pagar als centres privats 4.308.992 euros per a la realització de proves PCR, o el govern Valencià ha gastat 3’’6 milions per derivar pacients cap a la privada. El govern autonòmic de les Illes s’acosta a la sanitat privada per reforçar la col·laboració dual, i ara la privada s’aprofita per treure rèdit econòmic dels turistes amb la Covid. A més, s’han mantingut unes condicions laborals precàries i d’explotació dels metges interins residents: des del 21 de juliol estan en vaga als MIR del País Valencià per demanar unes condicions laborals dignes. També hem vist com la sanitat pública ha de cobrir l’assistència en residències privades, que, en lloc de nacionalitzar-les, estan invertint diners i recursos humans públics sense tocar cap òrgan privat d’aquestes empreses. Així doncs, entenem que el que cal és deixar d’alimentar la sanitat privada i enfortir la pública, tant pel que fa a les condicions laborals de les sanitàries de l’Atenció Primària com pel que fa a apostar per un sistema sanitari de provisió, gestió i titularitat 100% pública. Hem vist com la població sortia a retre homenatge a les sanitàries, i ara cal que es facin polítiques que vagin cap al reconeixement real.

Les mesures associades a la crisi actual exposen la salut de la classe treballadora, no només en termes de gestió sanitària, sinó en termes de supervivència. D’aquesta manera, hem vist morir a un treballador del camp (temporer) per un cop de calor, a conseqüència d’haver estat exposat a altes temperatures; s’han destruït 418.000 llocs de treball als Països Catalans, i el Gobierno, lluny de donar solucions (nacionalització de la Nissan, nacionalització de sectors estratègics com la llum, l’aigua o el gas), ha facilitat que les empreses amb beneficis poguessin acollir-se als ERTOs, i això ha fet que, entre totes, assumim les pèrdues del gran capital.

Els PPCC han sostingut la majoria del seu PIB en el sector turístic i, lluny de canviar aquest model, hem vist com el president Torra feia una crida a la població a quedar-se a casa mentre anunciava que els turistes podien venir. El president Ximo Puig no s’ha volgut quedar enrere demanant treure la quarantena anunciada pel govern britànic a turistes provinents del País Valencià. I el govern d’Armengol, a les Balears, s’ha vist forçat a tancar Magaluf pel descontrol sanitari que estava causant, mentre la patronal turística posava en qüestió que els turistes haguessin de dur mascareta, a diferència de les residents, i la majoria de nous brots a les Balears es produeixen en hotels i altres serveis turístics. El turisme no genera riquesa per al poble; de fet, està demostrat que, on hi ha més turisme, hi ha més pobresa i salaris més baixos. Cal apostar per un model econòmic lluny del monocultiu turístic que ens precaritza com a treballadores. 

Els brots i l’augment de les infeccions posen en risc la salut, s’accentua l’aïllament provocat per les quarantenes i empitjora la doble explotació de les dones, que som aquelles que ocupem els llocs de treball feminitzats i precaris en el si de la sanitat, les residències de persones grans o els supermercats. A més, les persones que queden fora de l’àmbit estrictament laboral (majoritàriament dones i migrades) són totes aquelles que es guanyen el salari de manera informal (les que treballen sense contracte, per hores; treballadores de la llar; les que fan tasques de cures familiars, i prostitutes/treballadores de la salut), no tenen dret a cobrar ajudes ni prestacions derivades dels ERTOs, ni el subsidi especial per a les qui treballen en el Sistema Especial per a Empleats de la Llar de la Seguretat Social. Posar les cures al centre i reformular el caràcter informal del treball i de les cures és garantia per a una vida digna per a totes.

Els governs i les institucions assenyalen i criminalitzen el jovent per irresponsables i les migrades temporeres que es deixen la pell i la vida per beneficis del capitalisme. Amb això desvien el focus i eviten girar la mirada disconforme cap a la mala gestió del sistema sanitari actual i cap a la manca de mesures de prevenció als llocs de treball (com a les càrnies d’Osona, o recentment a bonÀrea, a Guissona), i es posa el focus en els individus en lloc de dur a terme reformes estructurals.

El caràcter classista de la gestió dels governs burgesos s’ha vist també en les mesures econòmiques adoptades: segueixen fent fora la gent de casa seva amb brutalitat policial, com en el cas de Castelló ―al c. Riu Nerbion―, on la resistència veïnal defensava un habitatge de protecció oficial propietat del fons d’inversió Lazora. Mentrestant, no han tocat  els privilegis de l’oligarquia ni tampoc han augmentat l’impost a les grans fortunes. Encara es mantenen retards en els pagaments dels ERTOS, i tenim milers de persones arreu del País que no han vist ni un cèntim del sou, mentre grans empreses com les de l’Íbex 35 mantenen l’ERTO i segueixen acumulant capital de riquesa.

I, parlant de governs classistes, quin millor aliat que la Unió Europea. Els acords presos a mitjan juliol dins el marc del Consell Europeu, arran de la crisi de la Covid-19, torna a posar en evidència el caràcter neoliberal i capitalista. Les ajudes, els programes i les subvencions de “recuperació i resiliència” van associades a reformes insuficients per garantir una vida digna. La prestació de diners als estats s’haurà de retornar amb interessos, a còpia de privatitzacions dels serveis públics i essencials, amb l’augment d’impostos de la classe treballadora, amb la precarització de les feines i l’explotació del treball reproductiu, amb l’augment d’interessos dels productes necessaris per garantir la vida (habitatge, aliments, aigua, llum…). En aquest sentit, Endavant seguim afirmant que el model econòmic europeu només garanteix la supervivència de la banca i els mercats financers, i que aquest model mai no serà una garantia de drets dels pobles.

En definitiva, els rebrots no succeeixen només per l’acció del virus. La incapacitat per fer seguiment de casos i rastreig de contactes o per prendre mesures per protegir les treballadores demostra la institució capitalista està dissenyada per satisfer els interessos de la patronal i de l’oligarquia. Per això, Endavant i el conjunt de l’Esquerra Independentista creiem que “hi ha una altra manera de viure”. L’única alternativa és un sistema basat en la propietat social dels principals recursos productius i en la planificació de la producció i l’economia en funció de criteris de les necessitats socials.

El passat 27 de juliol vam presentar el programa i els 10 punts de la proposta “Hi ha una altra manera de viure” per fer front a la crisi i per una transformació econòmica i social com a única alternativa contra el capitalisme. Aquest programa és un marc d’acció política, un instrument per a l’organització. Cal crear un bloc popular de ruptura, un contrapoder popular, per impulsar un canvi social. Per això cal batallar aquestes mesures als carrers, als llocs de feina, a les aules, als casals i a tots els aspectes de les nostres vides. Al següent enllaç trobareu els punts del programa: https://www.endavant.org/programaaltramaneraviure/

Tot això no serà possible sense l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans. Aquesta és la clau pel canvi de rumb cap al canvi social, econòmic i polític. Ni dins del marc estatal espanyol ni en el de les autonomies podrem aconseguir el canvi social profund. La independència és l’única via per obrir les portes a la transformació social, trencar amb el règim del 78 i eliminar les estructures de poder a les quals estem sotmeses. Només podrem garantir una vida digna per a totes si continuem lluitant per l’autodeterminació dels Països Catalans.

 

Països Catalans, 15 d’Agost de 2020
Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

Violència masclista i precarietat capitalista: les pandèmies amb rostre de dona

 

La pandèmia sanitària de la Covid-19 s’està estenent a una velocitat vertiginosa. I de la mà d’aquesta pandèmia, s’està expandint també una de les xacres més persistents i cruents de la nostra societat: la de la violència masclista i totes les desigualtats de gènere sobre les quals s’assenta aquesta violència.

*Ampliacaió de l’article de Georgina Monge publicat a La Directa el dia 2 de juliol de 2020 https://directa.cat/pandemies-amb-rostre-de-dona

[Presentació] Hi ha una altra manera de viure

PRESENTACIÓ: “Hi ha una altra manera de viure”

La crisi sanitària de la Covid-19 ha empitjorat les condicions que estem arrossegant des del 2008. La precarietat creix dia rere dia i les dades sobre rebrots ens generen una situació d’incertesa total. Els dubtes són molts: què serà de la nostra economia, que beu del turisme i l’especulació immobiliària? Trobarem feina? Tindrem sous decents? Arribarem a final de mes? Tornaran els infants a les escoles?

El 2008 ja ens van vendre que salvar els bancs era salvar-nos a totes, que salvar el sistema immobiliari era salvar-nos a totes. Vam comprovar que era mentida llavors, i segueix sent mentida ara. Salvar les empreses no és salvar-nos a totes; salvar el turisme, no és salvar-nos a totes; salvar el sistema sanitari privat, els propietaris d’habitatges i els interessos dels empresaris no és salvar-nos a totes, sinó a uns quants. I mantenir un règim i un poder que no  procura salut a tothom és tot el contrari de salvar-nos a totes. És ofegar-nos en la misèria.

L’Esquerra Independentista tenim clar que hi ha una altra manera de fer front a la crisi. Hi ha una altra manera de viure. Una sortida a favor de la majoria social dels Països Catalans és possible. Però aquesta sortida comporta una transformació econòmica i social, profunda i necessària. Passem de la crítica a la proposta.

Presentem 10 propostes  que van a l’arrel dels problemes de les classes populars dels Països Catalans, que no pretenen donar solució només als problemes més immediats, sinó construir les condicions perquè els greuges en la sanitat, a les residències, a les cases, a la feina o a l’escola no es repeteixin mai més.

Convidem tots els moviments i organitzacions a fer-se seva la proposta. Cal construir un bloc que ens enforteixi i esquerdar el règim que ens priva d’una vida digna. No ens creiem que aquesta sigui l’única manera de fer les coses. Hi ha una altra manera de viure que es construeix des de baix i que serà la nostra prioritat durant els pròxims mesos.

 

1 – Serveis 100% públics i de qualitat: expropiació i control públic de tots els recursos sanitaris privats.

Expropiació sota control públic de tots els recursos sanitaris privats. Cap externalització, privatització ni repagament. La salut per sobre del lucre. Garantir uns serveis 100% públics i de qualitat, augmentant les partides pressupostàries destinades a aquests serveis. Defensar i reforçar els serveis públics per al sosteniment i la reproducció de la vida, especialment per a la millora de les condicions i l’eliminació de les desigualtats que pateixen les dones.

2 – Feina digna per a tothom: reducció de la jornada laboral, majors salaris, supressió de la bretxa de gènere, reconeixement del règim laboral per a les treballadores de la llar i derogació de la Reforma Laboral.

Derogació de la Reforma Laboral. Que les empreses amb beneficis no puguin dur a terme acomiadaments. Increment del salari mínim interprofessional. Reducció de la jornada laboral i redistribució de la feina. Pensions dignes universals, deslligades de la cotització. Eliminació de la bretxa de gènere a sous i pensions. Reconeixement de l’alta al sistema de la SeguretatSocial de les treballadores de la llar, amb efectes retroactius i dret al subsidi.

3 – Producció al servei de les necessitats: nacionalització dels sectors estratègics i essencials, preus socials i accessibles.

Nacionalització sota control social dels sectors estratègics de l’economia i de les empreses que proveeixen els serveis essencials. Garantir tots els serveis essencials a preus socials. Planificar un desenvolupament industrial sota control públic per assegurar llocs de treball dignes, la fabricació d’elements essencials i la sobirania econòmica.

4 – Habitatge per a tothom: prohibició dels desnonaments, expropiació a grans tenidors, bancs i fons voltors, regulació de preus i espais segurs contra la violència masclista.

Prohibició de tots els desnonaments. Expropiació del sòl i dels immobles en mans de grans tenidors, bancs i fons voltor per a un parc públic d’habitatge a preus populars. Regulació del preu del lloguer. Garantir un habitatge segur a totes les dones que pateixen violències masclistes.

5 – Banca pública: majors impostos per als més rics i contaminants, retorn del rescat bancari, impagament del deute.

No pagament del deute il·legítim per salvar bancs i grans empreses. Retorn íntegre del rescat bancari. Fiscalitat agressiva amb les grans empreses i fortunes, i les agents més contaminants. Creació d’una banca pública.

6 – Feminisme i repartiment de les cures: més atenció domiciliària i llars d’infants, cobertura universal de la dependència i pla de xoc contra la violència masclista.

Enfortiment dels serveis d’atenció domiciliària i llars d’infants, i internalització de totes les seves treballadores. Cobertura universal de la dependència. Pla de xoc estructural contra la violència masclista. 

7 – Lliures de repressió política: derogació de la Llei Mordassa, prou abusos policials i antiavalots, retirada de la policia i militars espanyols, llibertat per a les preses polítiques i exiliades. 

Posar fi als abusos policials. Retirada de la policia i els militars espanyols dels Països Catalans, i dissolució de tots els antiavalots. Llibertat per a les preses polítiques i exiliades. Derogació de la Llei Mordassa.

8 – Drets per a tothom: regularització de totes les persones migrades i refugiades, tancament de CIEs i derogació de la llei d’estrangeria.  

Derogació de la llei d’estrangeria. Tancament dels CIEs. Regularització permanent i sense condicions de totes les persones migrades i refugiades.

9 – Ecologisme, proximitat i sobirania alimentària: transició a un model energètic renovablepúblic, aturar les construccions que destrueixen el territori i nacionalització del turisme.

Implantació d’un model agropecuari ecològic i de proximitat. Transició cap a un model energètic renovable, públic i descentralitzat. Aturar ampliacions i noves autopistes, i grans infraestructures que destrueixen el territori. Nacionalització de la indústria turística per adequar el model a les necessitats laborals, socials i mediambientals dels Països Catalans.

10 –  Autodeterminació dels Països Catalans: sortir de la UE i recuperar la sobirania per oferir una vida digna.

Exercir l’autodeterminació als Països Catalans. Sortir de la Unió Europea. Recuperar la sobirania política i econòmica de tots els recursos de la nostra nació per oferir una vida digna a tota la població.

 

Hi ha una altra manera de viure
Esquerra Independentista
Juliol 2020

Endavant Ponent exigeix que s’aturi el cobrament de la zona blava de Lleida i que es mantingui el sou a les treballadores i treballadors

L’organització Endavant Ponent, que a finals de maig va realitzar una acció de sabotatge a més d’una vintena de parquímetres de la ciutat, torna a exigir que davant del nou confinament del Segrià, endurit a Lleida, s’aturi novament el pagament de la zona blava. 

Cal recordar que la zona blava de la ciutat va deixar-se de cobrar el dia 16 de març coincidint amb l’inici del decret d’alarma, cobrament que va ser reprès dos mesos després mentre aquest estat continuava vigent.

Ara, amb la capital del Segrià confinada de nou i amb la mobilitat restringida, Endavant Ponent considera que “mantenir el pagament de parquímetres suposaria prioritzar els beneficis empresarials per damunt de les persones”.

A més, l’organització de l’Esquerra Independentista també demana que en cas de produir-se aquesta suspensió es mantingui el sou als treballadors i treballadores i recorda que, amb l’inici de l’estat d’alarma decretat al març, les treballadores i treballadors d’EYSA (l’empresa que gestiona el servei de zona blava) es van veure afectades per un ERTO.

Alhora, Endavant recorda que “la zona blava ha de ser una eina al servei de la mobilitat en el camí de fer una ciutat més sostenible, no un instrument econòmic”.

Lleida, 16 de juliol del 2020

Endavant Ponent proposa unes mesures urgents per contenir la COVID-19 al Segrià

Sota el lema “Aturem l’epidèmia amb drets. Pa, sostre, treball i salut”, l’organització de l’Esquerra Independentista creu que no n’hi ha prou amb unes mesures individuals i fa públiques unes mesures sanitàries, socials i laborals per pal·liar els efectes de la Covid a la comarca de Ponent.

Les mesures són:

  1. PCR massius a la comarca i avís immediat als contactes extrets dels casos positius.
  2. Reforç del personal de Salut Pública i Atenció Primària.
  3. Garantir el salari íntegre de les treballadores afectades per la situació de confinament i protegir-les davant els acomiadaments.
  4. Suspensions dels pagaments en hipoteques, lloguers i serveis bàsics per fer front a l’emergència social.
  5. Inspeccions a empreses de risc.
  6. Regularització i habitatge digne pels temporers i altres persones que es troben en situació administrativa irregular, així com els recursos necessaris per a una vida digna.

Lleida, 13 de juliol de 2020

 

La repressió no s’atura, nosaltres tampoc. La lluita és l’únic camí!

Comunicat d’Endavant OSAN: “La repressió no s’atura, nosaltres tampoc. La lluita és l’únic camí!”

Durant aquest mes de juliol, les dues principals institucions de l’estat espanyol estan de visita als Països Catalans. Tant el cap d’estat, Felip VI rei d’Espanya, com el president del Govern, Pedro Sánchez, estan fent visites arreu del país. El context d’aquestes visites no és cap altre que el de la crisi sanitària mundial que continua existint, amb inquantificables conseqüències econòmiques, socials i polítiques, i la crisi estructural de l’estat espanyol.

El passat 26 de febrer va tenir lloc a la Moncloa la primera reunió de l’anomenada Taula de Diàleg. Després d’uns mesos d’excepcionalitat política i sanitària, es preveu que la segona reunió sigui durant el mes de juliol a Barcelona. Mentrestant, continuen apareixent notícies en mitjans internacionals que il·lustren la corrupció sobre la qual s’ha mantingut tota la institució monàrquica, mentre els partits del règim ―des del PSOE fins a VOX― en volen mantenir la impunitat.

Amb la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, després d’un acord amb Podemos-Comuns per un govern “d’esquerres”, i d’un altre acord amb ERC per impulsar una taula de diàleg per resoldre el contenciós democràtic de l’estat contra el Principat de Catalunya, se suposava que els canvis s’havien de començar a notar, en positiu.

Però des de la investidura de Sánchez, malgrat la constitució d’aquesta Taula de Diàleg, i després de la gestió dels pitjors moments de la crisi sanitària de la Covid-19, ni la repressió, ni els desnonaments ni els acomiadaments no s’han aturat. Ni als Països Catalans, ni enlloc. Ni s’han aturat, ni sembla que hi hagi gens d’interès real a fer-ho per part dels governs.

La gestió governamental de la crisi de la Covid-19 no ha comportat canvis significatius en aquest sentit. Al contrari: malgrat algunes (poques) mesures pensades per fer menys insostenible la situació d’empobriment de sectors cada vegada més amplis de la societat, la implantació de l’estat d’alarma ha estat més orientada a centralitzar poders i augmentar el control social (un control militar i polític) que a mobilitzar els recursos del sector privat, en favor de les necessitats públiques ―tampoc en el cas de la sanitat, que, en lloc de reforçar la sanitat pública, han seguit mantenint els privilegis de la privada amb mans i diners públics, amb la continuació de les externalitzacions, privatitzacions i retallades.

I ara, acabat l’estat d’alarma, torna la crua realitat: la de la repressió, la dels judicis contra la dissidència i la dels desnonaments, amb la desprotecció total de la classe treballadora, abocada a l’atur i a la manca de solucions per part dels governs (central i autonòmics).

És així com la mà de la policia espanyola i la guàrdia civil, i, en el cas de Catalunya, també els mossos d’esquadra, han continuat amb la seva tasca d’intimidació i persecució de la dissidència, espiant i fent seguiments, controlant i reprimint mobilitzacions, i colpejant i detenint activistes.

Només ens cal recordar amb quina violència han tornat els desnonaments als nostres barris i pobles, que Pablo Hasél pot ser empresonat en qualsevol moment; que en Charaf i l’Ibrahim estan pendents de sentència; en Charles i en Dani continuen empresonats per mobilitzar-se contra les sentències dels judicis de l’1 d’Octubre, i que l’Audiencia Nacional ha encausat per “terrorisme” quatre companyes més per plantar cara a la repressió.

Darrere d’això hi ha els aparells de l’estat, que sempre duen a terme una defensa dels interessos dels més poderosos: l’aparell judicial, els mitjans de comunicació, l’exèrcit i els serveis d’espionatge defensen de forma sistemàtica no només la «unidad indisoluble de la patria española», sinó tot l’entramat de poder, que se sustenta en una Casa Reial intocable, que els permet seguir acumulant beneficis i dictant les principals polítiques que fan que tot continuï igual com sempre.

I és que, malgrat la taula de diàleg i l’estratègia de renovació de Junts per Catalunya sota una nova marca, continua el degoteig de citacions judicials contra militants del moviment popular, sigui del moviment per l’autodeterminació, del moviment per l’habitatge, el moviment feminista, o qualsevol altre moviment que qüestioni un sistema (institucional, econòmic i cultural) que protegeix els privilegis, i que castiga aquelles que s’hi rebel·len. D’aquesta manera, considerem completament hipòcrita que el mateix govern català denunciï la taula de diàleg com un estratagema del govern espanyol, mentre es presenten com a acusació particular i demanen penes de presó contra aquells que es van mobilitzar per defensar els seus antics representants.

Nosaltres, com a treballadores i com a treballadors, som les més interessades a poder trobar una solució política i democràtica que retorni la paraula al poble i que permeti el ple exercici de l’autodeterminació, no només per a Catalunya, sinó per als Països Catalans i tots els pobles del món. Per poder decidir en llibertat, i sense coacció ni repressió, si volem o no la independència, i més enllà d’això, si volem organitzar l’economia i la societat d’acord amb les lògiques capitalistes vigents, o si volem avançar cap a una societat plenament democràtica, i per tant, sense relacions d’explotació o de dominació. Però una negociació és impossible quan el poder real es troba només d’una part, i l’altra part renuncia d’antuvi a generar la força real necessària per a un embat i una confrontació, i no es posen mecanismes per a reequilibrar-ho. Avui, als Països Catalans, aquesta força existeix en la gent, en els moviments que lluiten i planten cara a les injustícies i a la repressió.

A més, no som ingènues, i sabem que el govern espanyol no està disposat a emprendre el camí del respecte a la voluntat popular. I també veiem que els governs autonòmics han renunciat, des de fa temps, a plantar cara en el terreny de la mobilització constant i del desbordament popular, i que de fet també utilitzen la repressió per protegir l’statu quo i prefereixen posar al centre la recuperació d’unes institucions que, com els fets ens han demostrat repetidament, estan sotmeses a l’estat i tenen un marge migrat per fer polítiques transformadores reals.

Per això, davant la hipocresia d’uns i altres, afirmem que sense justícia no hi ha pau, i que, si la maquinària de la repressió no s’atura, nosaltres tampoc. Perquè aquesta vegada la crisi no pot recaure de nou sobre l’esquena de la gent treballadora, i perquè la possibilitat de trobar solucions diferents per a aquesta crisi requereix justament donar la paraula al poble.

Davant d’aquest panorama, denunciem la hipocresia i inefectivitat que suposa la taula de diàleg i apostem per dur a terme mobilitzacions coincidint amb les visites del rei Felip VI arreu dels Països Catalans i convidem tota mena d’organitzacions polítiques i sindicals, així com de moviments i lluites populars, a sumar-s’hi, amb l’objectiu de denunciar ben fort davant el rei i davant dels governs espanyol i autonòmics, la continuïtat de la repressió. No deixarem de mobilitzar-nos fins que no s’aturin els desnonaments, fins que no s’aturin els acomiadaments, fins que els nostres drets, com a treballadores i com a poble, no siguin respectats.

 

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

13 de Juliol de 2020

No passaran! Lesbianes, gais, trans i bisexuals no pagarem aquesta crisi!

Manifest de l’Esquerra Independentista per al 28 de juny; Diada per l’Alliberament Sexual i de Gènere

No passaran!

Lesbianes, gais, trans i bisexuals no pagarem aquesta crisi!

Diumenge arriba el 28 de juny després d’uns mesos protagonitzats per una crisi sanitària, però també social i econòmica, amb conseqüències nefastes per a la classe treballadora. Com a persones lesbianes, gais, trans i bisexuals, pagarem les conseqüències d’aquesta crisi del capitalisme d’igual o pitjor manera que la resta les classes populars. En el cas de les dones trans, amb taxes altíssimes de desocupació, una situació de major atur no pot fer més que agreujar una situació de pobresa que ja ens era extremadament preocupant. Parlem d’una taxa d’atur d’un 85%, que comporta problemes reals i materials que ens impossibiliten viure vides dignes. Com també ho serà per a moltes persones joves, per a qui una nova crisi econòmica suposarà una major dificultat en l’emancipació, amb el que això pot comportar per a aquelles qui viuen situacions familiars de violència i discriminació per la seva sexualitat o identitat de gènere i que no els permetrà viure lliurement. Lluitarem perquè aquesta crisi no la paguem nosaltres des de totes les trinxeres i unirem tots els colors de les lluites per un altre model al servei de la vida i no del capital.

Davant d’aquesta situació de crisi, però, resulta alarmant la força d’una extrema dreta reaccionària que fa temps que es reinventa i creix, i que ens ho vol fer pagar molt car a les persones amb sexualitats i identitats de gènere dissidents, igual que a les dones, les persones migrades i el conjunt de la classe treballadora. Com a antifeixistes, tenim molt clar que col·lectivament ens cal organitzar-nos per no deixar un bri d’aire als discursos homòfobs i transfòbics de l’extrema dreta, i que des de tots els fronts de lluita aturarem el feixisme existent en aquest estat que l’empara i el reforça. Mentrestant, plantarem cara a les agressions que patim des de l’autodefensa i l’organització. Aquestes últimes setmanes sentíem notícies d’agressions homòfobes a Sant Boi i a Sant Adrià del Besòs, alhora que augmenten els discursos d’odi contra les persones trans. Que ho tinguin clar, però, que no passaran.

Lesbianes, gais, trans i bisexuals tenim una llarga trajectòria de lluita imbricada en el conjunt de lluites transformadores i radicals per una vida digna que dibuixen el nostre territori. En tenim exemple en la primera manifestació per l’alliberament sexual i de gènere a la ciutat de Barcelona, organitzada el 26 de juny del 1977, quan unes 5.000 persones van sortir al carrer, per primer cop, i van ser brutalment reprimides per les forces policials. Tot el que ha passat entre la manifestació d’aquell 1977 i avui ha estat un llarg camí de tensió entre l’assimilació i la resistència.

Aquesta resistència no ha estat la d’aquelles empreses i organitzacions que es tenyeixen dels colors de l’arc de Sant Martí una vegada l’any per fer negoci de les nostres vides, però que, al capdavall, formen part d’un engranatge capitalista responsable de la nostra situació i de la misèria del conjunt de les classes populars. El capitalisme és el virus, llegíem aquests dies en pancartes a les concentracions d’arreu dels Països Catalans com a resposta a la pandèmia, i davant d’això, la resposta no pot ser un orgull que desmobilitza i despolititza la nostra lluita pretenent que perdem la capacitat revolucionària i transformadora que hem demostrat moltes vegades. La nostra és una història de conflictivitat i resistència constant, i aquest 28 de juny tornarem a prendre els carrers.

No passaran!

Lesbianes, gais, trans i bisexuals no pagarem aquesta crisi!

 

Manifest de l’Esquerra Independentista per al 28 de juny; Diada per l’Alliberament Sexual i de Gènere

Països Catalans, 2020

L’Esquerra Independentista de Lleida denuncia que La Paeria es nega a debatre una moció de les entitats al Ple

L’Esquerra Independentista de Lleida, espai polític del qual forma part Arran Lleida, la CUP Lleida, Endavant Ponent i SEPC Lleida, ha denunciat que la Paeria ha denegat la inclusió a ple de la moció “Moció de rebuig a la sentencia del Tribunal Suprem que limita la col·locació de les banderes LGBT en edificis públics” presentada per CUP, Endavant, SEPC i Arran que demana que el Ple de l’Ajuntament de Lleida aprovi col·locar la bandera de l’arc de Sant Martí el 28 de juny.

La presentació de la moció es duu a terme després que el Tribunal Suprem espanyol emetès el primer de juny una sentència establint la incomptatibilitat de banderes no oficials a l’exterior dels edificis i espais públics amb el marc constitucional i legal vigent. Les organitzacions anticapitalistes consideren que aquesta sentència és un despropòsit on l’únic objectiu és monopolitzar l’espai públic per part de la ideologia dominant. per objectiu el monopoli de l’espai públic per part de la ideologia dominant. Es per això

En data 17 de juny es va rebre escrit signat pel Paer en cap indicant que “atès que el Ple és totalment telemàtic no està previst que s’inclogui en l’ordre del dia la presentació de mocions de les entitats, essent el primer mes on s’inclouran el proper mes de juliol.”

La EI denuncia que aquest fet suposa un greu menysteniment a la participació ciutadana i mes tenint en compte que l’Ajuntament activa, mitjançant reunions telemàtiques, eines de participació com els Consells de Zona. A més a més el perjudici causat a les entitats és irreparable donat que negar el debat i participació abans d’aquesta data és igual a negar-lo per sempre, tota vegada que admetre la moció en plens futurs fa perdre completament la seva finalitat a la moció

Per tot això la EI ha anunciat la presentació avui d’al·legacions a aquesta decisió de l’alcalde i exigeix que s’aturi aquesta forma de procedir, negant la participació telemàtica d’entitats que presenten mocions en el Ple telemàtic perquè no té cap sentit pràctic ni jurídic i infringeix de pla el dret a la participació ciutadana.

Des de l’Esquerra Independentista es reclama al govern de la Paeria de Lleida que desobeeixi la sentència del Tribunal Suprem i segueixi penjant la bandera LGBT el proper 28 de juny, diada de l’alliberament LGBTIQ+, així com en les altres diades del col·lectiu.