Article de Jordi Aldeguer i Fenoll, militant de la COS i Endavant OSAN.
Publicat a llibertat.cat

Arran de les eleccions a Grècia i les càbales posteriors al voltant de qui podria formar govern, i si el KKE entraria en un govern de coalició amb Syriza, s'ha produït un alt número d'articles intentant analitzar el panorama polític grec, i intentant fent similituds amb els Països Catalans.

Ací voldria exposar les meues impressions, i com sempre, intentar apuntar dades o tendències que ens puguen ser de profit a l'Esquerra Independentista.

Indegudes comparacions Grècia-PPCC

En primer lloc crec que caldria deixar d'intentar fer símils entre els partits catalans i els grecs -si més no, els que s'auto-anomenen anticapitalistes-. Primerament per què és el mateix KKE qui reconeix com el seu referent a l'estat espanyol al PCPE -PCPC al Principat-. Eixa és la part fàcil, però què és Syriza? Pel que podem saber, és una coalició de diversos partits, essent el més gran i el que aporta el candidat Synaspismos. El seu ideari comú seria un anticapitalisme de tall socialdemòcrata radicalitzat, presentant-se a les darreres eleccions amb un programa que incloïa la renegociació del memoràndum amb la U.E., tot i que sense declarar-se favorables a eixir de l'Euro.

Desprès de les eleccions del 6 de Maig ja s'escoltaven veus reclamant una “Syriza catalana” que ajuntara CUP, ERC, ICV, Iniciativa-PV, PSM, EU i Revolta Global, com l'article d'en Roger Palà a naciodigital.cat. També en Francesc Miralles s'apuntava a la nova moda de reclamar una Syriza catalana a l'article publicat en llibertat.cat “Syriza i el rellotge s'aigua” (llegiu-lo a http://www.llibertat.cat/2012/05/syriza-i-el-rellotge-d-aigua-17831). I és què clar, sempre és atractiu intentar copiar d'allò que té èxit, ja ho vam veure quan diferents opinadors invocaven a la “maduresa”, al “seny” i la “generositat” quan es reclamava una “Bildu catalana” i poc desprès un “Amaiur català”.

L'èxit de Syriza i l'estancament del KKE

Els espectaculars resultats de Syriza les darreres eleccions (augmentant 12,18% respecte les darreres eleccions generals) han desfermat unes lectures massa optimismes -al meu entendre- sobre el paper que un possible govern encapçalat per Alexis Tsipras pot fer davant la U.E amb la seua proposta de renegociar el memoràndum. Però d'on ix aquest vot massiu cap a Syriza? És possible que una part substancial dels vots perduts del PASOK (-30,74%) haja anat a parar a Syriza i DIMAR (escissió de Synaspismos creada el 2010), doncs el vot del KKE és un vot fidel i militant, amb un lleu augment en aquestes eleccions del 0,94%.

Per què, doncs, ha capitalitzat el descontentament Syriza i no el KKE? A primera vista, els resultats aconseguits pel KKE són decebedors, més quan tenim en compte que el seu sindicat de referència, el PAME, és un sindicat amb una gran força dins el moviment obrer.

Els experts apunten a que Syriza ha capitalitzat el vot crític i juvenil. És evident, també, que la gran massa de votants encara no veuen l'eixida de l'euro i la U.E com quelcom desitjable, essent aquests dos punts els bàsics en el programa del KKE.

És una evidència que Syriza ha atret el descontent popular davant les polítiques “d'austeritat”, però és el seu programa de govern anticapitalista? Quines són les senyals que poden fer pensar que la U.E -el que vol dir Alemanya,bàsicament- vulguen renegociar el memoràndum? Què farà un hipotètic govern de coalició liderat per Syriza si Alemanya es nega a renegociar el memoràndum? Com aconseguirà aqueix hipotètic govern la cancel·lació del deute sense eixir de l'Euro i la U.E?

Aquestes incògnites hauran de resoldre's, esperem, abans de les properes eleccions de Juny.

Per la seua banda, el KKE continua defensant l'eixida grega de l'Euro i la U.E i engegar la construcció del socialisme. Es nega a participar en governs de coalició que no tinguen aquests punts en el seu programa, cosa que exclou, de facto, qualsevol participació del KKE en els governs.

Continuen apostant per una estratègia d'acumulació de forces en la lluita obrera, tot esperant la possible incapacitat del nou govern de redreçar la situació econòmica i social grega.

I ací s'obri la caixa dels trons, amb retrets entre ambdues organitzacions i els seus partidaris. Mentre uns esgrimeixen la necessitat de la unitat de l'esquerra, els altres responen que la unitat s'ha de basar en cercar la superació del capitalisme, i que aquesta superació no és possible proposant renegociar rés a la U.E.

El debat està servit.

Estratègia i línia ideològica

I en aquest debat és on, crec, hi podem treure profit l'Esquerra Independentista. El present de la lluita revolucionària a Grècia, al menys els debats estratègics que s'hi estan donant, ens han de portar a un debat intern per aclarir el nostre posicionament davant alguns interrogants bàsics per tal de poder incidir amb més eficàcia allà on hi treballem amb altres moviments i plataformes:

-és la “unitat” una finalitat de l'esquerra o un mitjà?

-és la U.E una estructura amb la que s'ha de renegociar rés?

-és al nostre programa l'eixida de l'Euro i la U.E?

-quines conseqüències hi tindria aquesta hipotètica eixida de l'Euro?

-és la socialdemocràcia radicalitzada una eixida pels PPCC?

-com entenem el mot “socialisme”?

-és Grècia un Estat sobirà? És possible la independència nacional veritable dins la U.E?

D'aquestes i moltes altres preguntes sorgeixen quan parlem sobre el moments actuals entre les companyes, i pense que en aquests temps, precisament, és quan hem de tindre cada vegada més clar què volem ser: socialdemòcrates radicalitzats, o comunistes conseqüents.

A diferència de la socialdemocràcia radicalitzada, els comunistes sabem, i així ho expressem, que la construcció del socialisme serà difícil, i que els primers temps de les revolucions solen ser convulsos i no exempts de contradiccions. Així ho expressava fa pocs dies Aleka Papariga, secretaria general del KKE: “No existeixen solucions indolores. El camí de la ruptura, del conflicte, requereix sacrificis, però aquests sacrificis conduiran a la prosperitat del poble. El camí del compromís que proposen les demés forces requereix d'uns sacrificis sense fí greus i innecessari, sense una perspectiva positiva pel poble.”

És molt important tindre això clar; la construcció del socialisme és un camí tortuós, i és que relats com el del company Miralles al seu escrit no fan més que banalitzar i ridiculitzar la lluita pel Poder.
Diu al seu article “L'èxit de Syriza ha estat en la centralitat: entre el Partit Comunista (KKE) que espera assegut la dictadura del p
roletariat dirigida per ells en exclusiva i “l'esquerra democràtica” DiMar que planteja un “sí crític” a la UE que ningú no sap com es xifra.”

L'èxit de Syriza ha estat oferir-li al malalt de càncer homeopatia i no la dura i inevitable radioteràpia,diria jo.

L'esquerra fa massa anys que ha oblidat que la nostra proposta no és aconseguir un capitalisme amable, ni tan sols nacionalitzar unes poques grans empreses que generen beneficis a l'Estat governat per “les esquerres”. El projecte comunista és eliminar la propietat privada dels mitjans de producció, i amb la incorporació de les masses a l'aparell de l'Estat, fer que aquest “s'extingisca” fins arribar a la societat comunista.

Aquest és el projecte emancipador.

El nostre moviment, dialèctic, es construeix i avança entre contradiccions

Sóc dels que pensa que pensa que cal que afinem el discurs, extraient quin és el model de país que volem construir. Però és evident que les llargues jornades de debat no serveixen si no es veuen reflectides i contrastades en la nostra pràctica. A dia de hui hi han molts partits socialistes minoritaris -maoistes, trotskistes o leninistes- que diuen tindre un full de ruta clar cap al socialisme. I amb la veritat revelada ixen al carrer a portar la bona nova com si de la paraula de Déu es tractara.

Per d'altra banda, companys anarquistes es presenten com l'avantguarda de la lluita al carrer, però amb una clara deficiència a l'hora de socialitzar el seu discurs més enllà dels seus cercles més propers.

Sovint, aquests i d'altres moviments ens acusen de no tindre una ideologia clara: uns ens diuen reformistes, altres patrioteros, fins i tot se'ns ha arribat a acusar de radicals i massa poc flexibles. D'aquestes crítiques, absurdes, extrec una lectura força positiva; l'Esquerra Independentista té sempre un gran debat intern, fet que ens obliga a qüestionar-nos moltes coses moltes vegades, sovint veient contradiccions que es superen gràcies a l'anàlisi, el debat i la pràctica.

Ací és la mare dels ous; enlloc d'un posicionament estàtic que puga mostrar molt debat i una falsa imatge de coherència discursiva, nosaltres prenem un posicionament dialèctic que ens fa avançar superant les contradiccions que ens crea el propi moviment.

I és que, com va dir Mao a “Sobre les contradiccions”: “La causa fonamental del desenvolupament de les coses no és externa si no interna, resideix en el seu caràcter contradictori intern. Totes les coses comporten aquest caràcter contradictori; de ahí el seu moviment, el seu desenvolupament. . El caràcter contradictori intern d'una cosa és la causa fonamental del seu desenvolupament, en tant que la seua interconnexió i la seua interacció amb altres coses són causes secundàries”.

No podem tindre por de les contradiccions, ans al contrari!, les hem de valorar com signe i factor clau de moviment. Cal augmentar el debat ideològic dins l'Esquerra Independentista, però sempre inserit en la pràctica conseqüent.

Això i només això ens portarà a la victòria.

Altres, si volen, que esperen al Bildu català, l'Amaiur català, la Syriza catalana, o al sunsuncorda.

Enteníem que el conflicte i la lluita estava més enllà de la plaça: als llocs de treball, a l'escola, als barris, a casa…'

Entrevista publicada a l'Accent.

Ara fa poc es va complir un any des de les primeres acampades del 15M i per aclarir i analitzar amb perspectiva el fenomen parlem amb Paula Morey i l'Ada Hoste (ambdues de Barcelona , membres de l'Assemblea pels Drets Socials de l'Eixample i militants d'Endavant) les quals es van vincular a l'acampada del 15M des de bon principi, el maig de 2011. “Diferents persones del nostre barri, l'Eixample, estàvem reunides per trobar estratègies que ens permetessin donar a conèixer i implicar més veïnes a l'Assemblea de Drets Socials del barri. Després de la reunió, quan vàrem mirar els mòbils teníem una missatge de text convocant a fer una acampada a plaça Catalunya”. Ací va començar la seua vinculació a un moviment d'expressió popular dels més amplis i espontanis viscuts ens els últims temps.

D'on van sorgir les acampades? Per què es van produir?
El 15M va ser una resposta espontània, de gent anònima que a través de les tecnologies 2.0 va saber fer arribar un missatge i unes propostes que ràpidament van ser adoptades per un sector molt ampli de la població. Nosaltres pensem que bona part de l'èxit d'aquesta mobilització, durant els primers dies, va ser la claredat i simplicitat del que es volia transmetre: indignació amb el sistema i la possibilitat de demostrar-la amb una acció senzilla com anar al centre de Barcelona i acampar.
La indignació s'entén pel context que es vivia en aquells moments: retallades socials, frustració per un sistema polític excloent, augment de l'atur, precarització del món laboral… però sobretot per la proximitat d'unes eleccions municipals que feien sentir a la gent la possibilitat d'incidir-hi a través de la força col·lectiva.

L'emmirallament cap a altres països en lluita, com Egipte, pensem que va ser clau per adoptar el format d'acampada en una plaça cèntrica de la ciutat, tot i que és de les poques similituds que podem trobar entre les dues lluites.
Tots els moviments polítics previs s'hi van incorporar de la mateixa manera?
El que vàrem copsar és que cap moviment, col·lectiu, organització…. s'esperava una mobilització tan amplia que no s'hagués iniciat des d'alguns d'aquests espais. Cap organització s'havia plantejat un escenari com aquest. Un escenari de mobilització amplia, de persones majoritàriament no organitzades i sense massa experiència assembleària però amb una voluntat de crear una alternativa  a la política representativa.

La majoria d'organitzacions, en un primer moment, van observar-ho des de fora. Amb escepticisme davant un moviment tan espontani i poc previsible. Van ser poques les persones que, a títol individual, van apostar-hi. Per tal de participar-hi, aportar coneixements i aprendre de noves expressions col·lectives.

Quant a l''Esquerra Independentista (EI), no va actuar diferent que la resta d'organitzacions, no va  respondre amb la immediatesa que requeria el moment. Poc a poc, però,  la majoria d'organitzacions de l'EI van fer una aposta decidida per determinats espais, sorgits des de la Plaça. Des del conjunt de l'EI dels Països Catalans es va valorar la majoria d'aquests, com espais embrionaris de la unitat popular. On poder treballar cap a  la confluència de lluites i la unitat d'acció.

Quina fou la vostra tasca al si de l'acampada?
La feina de nosaltres dues consistia a potenciar aquests espais d'unitat popular juntament amb altres persones (organitzades o no anteriorment). Amb elles ens vàrem fer càrrec de la comissió d'Extensió.
La Plaça era una lluita efímera i la seva continuïtat molt incerta.  Al centre de Barcelona hi venia  molta gent amb la inquietud de poder participar i lluitar per un canvi social, però aquesta no podia donar cobertura a totes necessitats que es plantejaven i l'espai en si, per la seva pròpia naturalesa,  quedava obsolet. La crida a la lluita ja estava feta ara feia falta veure com es podia materialitzar.

Enteníem que el conflicte i la lluita estava més enllà de la plaça: als llocs de treball, a l'escola, als barris, a casa, als hospitals…Per tot això, feia falta  descentralitzar la lluita i arrelar-la als diferents barris de Barcelona.

Quin era l'objectiu del 15M i què ha aconseguit?
Com a 15M no es pot parlar d'un objectiu polític concret ni tan sols d'un programa de mínims.  Si el 15M ha acabat assolint un objectiu ha estat el de potenciar la mobilització i la conscienciació d'un gran nombre de persones. Va ensenyar a tot un conjunt de persones que es podia lluitar, qüestionar-se el sistema i el més important, de forma col·lectiva.
Amb els temps l'explosió del 15M ha permès potenciar i crear les assemblees de barri i les lluites  sectorials: Stop Desnonaments, Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, la lluita pels servis públics i també diferents lluites veïnals. A més, el desallotjament de la plaça Catalunya també va ser un punt d'inflexió per a molta gent, les imatges va servir per evidenciar la brutalitat policial.

És una eina útil de transformació social?
Els espais sorgits arran del 15M del 2011 són i han estat espais útils per a la transformació social. Han estat capaços d'aglutinar a moltes persones que des d'altres discursos mai s'hi havia arribat  i ha sorgit tota una xarxa de suport mutu i solidaritat.
El 15M va fer veure a molta gent la globalitat de la lluita. Moltes persones van poder observar i constatar com molts dels problemes que els afectaven eren compartits per moltes altres persones. Això feia que es requerís d'una resposta col·lectiva i d'una organització entre totes les persones afectades.

Creiem que aquest ha estat un punt molt important, que marca un abans i després en la mentalitat de la forma d'actuar i de pensar de les persones.
També som conscients que moltes persones que van passar per la Plaça no han continuat en cap espai, que no han seguit amb la lluita i que tot ha quedat en un record. Però ja han viscut una primera experiència de col·lectivitat que, esperem, serveixi per fer-les més sensibles a les lluites socials.

Hi ha possibilitats actuals de revifar-lo a curt o mitjà termini? I en cas afirmatiu, és recomanable?
Aquí cal veure què volem revifar: el 15M, les lluites sectorials, els barris? El 15M, com ja hem comentat anteriorment, va ser un punt d'inflexió espontani que ningú va poder preveure. Creiem que no es prioritari o simplement no es pot revifar el 15M. On hem de seguir lluitant és en tots els espais que han sorgit d'aquest: en els barris, en les empreses, en els espais de coordinació, en les xarxes de suport mutu…

També cal remarcar que ja existien moltes lluites abans de l'aparició del 15M, que ja treballaven des de feia molts anys, per tan
t fa falta que siguem capaces de teixir vincles de treball conjunts.

Article de Joan Sebastià Colomer i Tejada
Publicat a L'ACCENT 227       

Quan hom llegeix -cal tenir estòmac però en tinc- tan sols una mínima part de la quantitat ingent d'articles que es publiquen en premsa provinents d'autors convergents, filoconvergents, criptoconvergents o el que sigui hi ha una pregunta que s'imposa: ¿com és que sota el comandament polític i moral de prohoms intatxables, sobris i intel·ligents com Jordi Pujol o Artur Mas, davant dels quals Francesc Macià o Lluís Companys eren autèntics amateurs, el Principat ha aconseguit un nivell de degradació social, empobriment general, desnacionalització, decadència i ofegament econòmic com el que té?

No busqueu la resposta en els articles indigestos d'Antoni Puigverd que, amb aquell cofoïsme tan propi del regionalisme principatí, publicava un article a La Vanguardia el 28 de maig que, amb el títol de “Llums al túnel(2): empresaris de veritat”, cloïa així: “S'enfonsa una certa economia financera: la que ha imposat els guanys de l'especulació per damunt de l'economia de veritat: la productiva. Aquesta és la veritable cruïlla que separa els camins de Barcelona i Madrid”.

Tampoc no busqueu la resposta en les viscoses ensabonades de Francesc-Marc Álvaro que, sense anar més lluny, en el mateix número i amb el títol de “Territori desconegut”, publicava un article a La Vanguardia que només en el primer paràgraf ja afalagava el president de la Generalitat titllant-lo de “governant que demostra un alt sentit de la responsabilitat” i en lloava la “rara sinceritat”. Álvaro es refereix a una entrevista que Josep Cuní (glups!) li va fer a Artur Mas a 8tv en la qual “Artur Mas no va amagar que la seva aposta per aconseguir un nou pacte fiscal podria desembocar, segons com vagin les coses, en un “territori desconegut”. A Álvaro el fascina la idea i no comprèn que el convergent és un animal que quan entra en contacte amb un “territori desconegut” començar a tenir pèrdues i s'amorra a la mamella protectora d'Espanya, La Caixa, la Unió Europea i la Guàrdia Civil si cal. És curiós que Álvaro no ho entengui quan ell mateix ho ha dit, car aquest és el sentit real de la frase “demostra un alt sentit de la responsabilitat”. I que afirmi amb una innocència desarmant que “Mas no podrà donar per bona qualsevol cosa, perquè ha insistit massa”. I encara més: “El territori desconegut de Mas inquieta la major part de les elits econòmiques mentre guanya partidaris entre les classes mitjanes integrades per assalariats, professionals, petits i mitjans empresaris, la Catalunya castigada dues vegades. Per la crisi i per una casta que es reparteix el botí a plena llum del dia. A qui farà més cas, Mas?”. La pregunta es respon per si sola. I aquí és on la innocència d'Álvaro és una autèntica burla al lector. Per què paguen si no el senyor Álvaro? Per continuar teixint la narració propagandística gràcies a la qual Mas donarà per bona qualsevol cosa com han fet sempre ell i el seus antecessors. Per aconseguir amb la seva “innocència” fomentar l'estupidesa popular i que Mas pugui continuar fent les delícies de les elits econòmiques sense perdre els vots dels assalariats, petits i mitjans empresaris. En Fainé n'hi ha prou amb que posi els calers.