Article de Josep Maria Martorell, militant d’Endavant (OSAN) i la COS.
Article publicat a Pobleviu.cat

Aquest dimecres va presentar-se la Taula Ciutadana en Defensa de la Salut Pública de Reus. Una iniciativa sorgida del mateix sector de la sanitat, que no només hem de felicitar, sinó a la que hem de donar un suport total, així com promoure que es desenvolupin projectes similars als nostres municipis. La raó és alarmant: els càlculs a nivell de la província de Tarragona diuen que entre 6000 i 8000 persones nouvingudes podrien perdre la tarja sanitària quan es comenci a aplicar la mesura del Govern espanyol, que negarà l’assistència sanitària mèdica als nouvinguts que no estiguin cotitzant a la Seguretat Social. El problema sembla senzill d’entendre, però té moltes més connotacions de les que sembla.

Són els propis fonaments de la constitució del cos cívic els que estan en discussió. Quan apliquem aquestes mesures, ¿considerem la ciutadania en la seva dimensió social (com a persones al marge de la seva nacionalitat), o en la seva dimensió política, com a ciudadania nacional? Salta a la vista que el criteri és polític: qui no és espanyol, no té dret a la sanitat.

Tanmateix, en teoria, el principi d’inclusió es un dels trets definitoris de la seva democràcia burgesa. És el principi que diu que no pot haver-hi una persona que obeeixi unes lleis i, per altra banda, no formi part del cos cívic (o demos). L’immigrant és la persona que viu dins el territori espanyol, i obligat a les seves lleis, però que per contra no forma part del nostre demos.

Aquestes mesures, negar la sanitat als immigrants, si no hi parem compte, poden arribar-nos a semblar lògiques. La raó és el trinomi Ciutadania-Estat-Nació, la base que legitima els moderns Estats-nació burgesos. Els tres elements es defineixen i legitimen els uns als altres. L’Estat modern és la institució política al servei de la minoria burgesa, però que teòricament (i realment només en petita mesura) integra, reconeix i assisteix totes les persones ciutadanes. La Nació burgesa (espanyola en el nostre cas) seria l’entitat simbòlica que vincula culturalment el territori estatal amb la ciutadania, creant la lleialtat i cohesió necessàries per a l’estabilitat d’aquestes institucions i el vincle que hi ha entre elles.

És aquesta Santíssima Trinitat burgesa la que batega amagada al fons de les nostres institucions. És per aquest triangle que podríem arribar a trobar comprensibles les barbaritats que proposa la classe política. Però hem de fer un esforç per pensar fora d’aquest trinomi. La classe treballadora va molt més enllà d’un o altre cos cívic. És la totalitat de persones desproveïdes dels mitjans de producció, que existeixen i que viuen, independentment del que digui l’Estat i les seves lleis.

En aquest cas, la solució als problemes de liquiditat de l’Estat passa per excloure un col·lectiu de persones del sistema sanitari (en principi universal). Però quin col·lectiu? Qualsevol? No, el de les persones migrades recentment, el de les persones d’una cultura diferent. Aquesta és la realitat objectiva dels fets. La resta tan sols és una construcció conceptual destinada a legitimar les seves atrocitats. Argumentaran que aquestes persones no hi tenen dret perquè no han cotitzat. ¡Però si sou vosaltres qui no les heu deixat cotitzar! I heu emprat criteris polítics per no deixar-les cotitzar: les persones de la Unió Europea sí, les del nord d’Àfrica no… Pensant fora del triangle van destapant-se les seves mentides. Ara es veu com les solucions que donen al dèficit de l’Estat no són pas necessàries, sinó arbitràries. Desmuntem el seu triangle i veurem com tot s’ensorra. Diguem-los: ¿Com que no rebran atenció mèdica perquè no són espanyols? Però si jo tampoc ho sóc espanyol! Jo sóc català.

Les nostres societats s’han construït sobre la base de la homogeneïtat i d’allò idèntic en termes culturals, i s’han allotjat en el si d’un Estat-nació. En aquest marc sovint no hi cabem ni les catalanes. Com diuen diverses autores, recentment anem superant el racisme, tan sols per adoptar una forma més refinada del mateix, la xenofòbia. Ara el criteri polític per no deixar-los seure al seient del davant ja no és el color de la pell, ara el criteri polític és que no tenen la ciutadania espanyola. Però la ciutadania l’atorguen els estats seguint alhora criteris polítics. En resum, ens trobem davant la xenofòbia d’Estat.

La resposta a aquest atac polític, només pot ser política. Ells segreguen la població per criteris polítics. Nosaltres hem de dir ben alt i ben fort: de classe treballadora només n’hi ha una! Atrevim-nos a pensar fora del seu marc conceptual. En aquesta conjuntura de nova ofensiva neoliberal, hem de recolzar-nos els uns als altres, sense deixar-nos ningú pel camí. Avui són les persones nouvingudes. Demà poden ser les persones catalanes, o les dones, o les persones pobres…

Entenguem-ho: una sola escletxa serà suficient per enfonsar el nostre vaixell.

Article de Gonçal Bravo, militant de la COS
Article publicat a l'ACCENT

Actualment ja no hi ha cap persona arreu dels Països Catalans que puga tenir cap dubte en que el Poble Treballador ens trobem actualment en un moment d’emergència total, a causa de la crisi que ens han provocat. Aquest és un dels moments més dramàtics de la nostra història recent.

El rescat demanat pel govern del PP al País Valencià la setmana passada, després de 16 anys de malgovern, que segons el propi Rajoy, era una “exemple” a seguir per totes les “autonomies de l’estat espanyol”, no són res més l’avís a navegants dels rescats que dissortadament seran inajornables a les Illes Balears i Pitiüses, i al Principat, tan de bo m’equivoque… però la situació ha esdevingut insostenible.

No ho oblidem. Aquesta situació ens ha vingut forçada. Forçada per un desgovern de més de 70 anys, en el que s’han traçat plans i més plans per “sagnar” l’economia del país (allò del “dèficit”/robatori fiscal), i sobre tot per destrossar el teixit productiu i social d’aquest país. Precisament aquesta destrucció de les nostres formes de vida tradicionals, vinculades al camp i a la indústria, ens han abocat en mans del sector terciari, especulador, immobiliari, etc.; en el sector dels virreis de l’Espanya rància, que xucla qualsevol riquesa colonial disponible, per retornar engrunes i destrucció; actualment en forma de malversació de fons, frau fiscal i fuga continuada de capitals.

I tot plegat què ens diu? Doncs que avui més que mai només tenim un camí viable al davant, el de la independència i el socialisme.

Portem anys patint polítiques antiobreres a mans del PSOE, del PP, de CiU o dels tripartits, a Madrid, Barcelona, València o Palma. Anys en que mitjançant tota mena de retallades, reducció conscient dels pressupostos socials, empitjorament de les condicions i serveis de la sanitat, l’ensenyament i el transport públic (per forçar i justificar l’actual procés privatitzador), no han fet més enriquir-se a mans plenes, mentre les condicions de la majoria social no anaven més que empitjorant.

Com sinó es pot entendre que a una comarca com l’Alacantí, amb tantíssima urbanització i cotxes de luxe, hi haja un índex d’atur que supera de llarg el 30%, i un índex de pobresa que també supera aquesta xifra? I que aquestes són xifres que no han fet més que augmentar en els darrers 10 anys? (fins i tot en els “bons moments” del boom immobiliari!!)

No oblidem tampoc, la cadena de contrareformes laborals que ens han portat a la situació actual, amb “contractes” sense garanties ni els més mínims drets, amb una desprotecció gairebé absoluta, amb un acomiadament no només lliure, sinó ja pràcticament gratuït, etc.

També es plenen la boca parlant d’innovació i d’emprenedors… mentre només es fa que retallar l’accés als serveis sanitaris pels joves professionals (quedant pràcticament sense atenció sanitària), s’apuja l’IVA i les taxes a preus desorbitats que només condueix al treball en negre, etc., o es tanquen centres i instituts de R+D+i.

Es parla dels sacrificis de “tothom”, però continuem veient com les persones treballadores migrants veuen enormement empitjorades les seues condicions de vida, augmentant inexorablement el retorn cap als seus països d’origen; i al mateix temps, a milers de joves treballadores d’aquest país, majoritàriament qualificades o molt qualificades, no els queda més remei que pegar a fugir cap a altres estats europeus, sud-americans o fins i tot africans, per mirar de guanyar-s’hi la vida.

Mentrestant, veiem el patètic paper de les diferents socialdemocràcies i liberal-dinàstics, i els seus “sindicats” de referència, (PSOE, CCOO, UGT, UPyD, etc.), buscant la mobilització popular mitjançant les seues “megaplataformes”, organitzant grandíssimes manifestacions com la del passat dijous a València, encapçalada pel SUP i dues organitzacions de Guàrdies Civils!! Els mateixos que sempre han justificat la repressió.

Què busquen amb tot plegat? Doncs simplement treure Rajoy del govern espanyol, per tal de posar Rubalcaba o qualsevol altre del PsoE al seu lloc, i així evitar que res no canvie; ja que molt al seu pesar, el que comença a veure’s cada vegada amb més força és que cada cop són més i més els i les treballadores que ja no estan disposades a suportar aquesta situació, i a acatar amb la boca tancada i els braços caiguts els dictats de les cúpules dels patrons sindicals, Toxo i Méndez.

Ja no hi ha gaires dubtes que en breu tindrem nova convocatòria de Vaga General. Què ens toca doncs a les persones treballadores conscients?

Doncs fer tot el que estiga a les nostres mans per tal que aquesta siga de 48h, i arribe a tots els sectors i a totes les comarques dels Països Catalans… com a primer pas ferm vers la Vaga General Indefinida que puga tombar aquest sistema d’opressió criminal que patim.

Fins la vaga de 48h, arreu del nostre territori nacional, no ens mancaran jornades d’acció… l’aturada a TMB el 8 d’agost convocada per la COS i amb el suport de la CGT, PSA i ACTUB; la vaga d’ensenyants interins a la CAC a mitjans de setembre; la setmana europea de lluita per la sanitat pública, convocada al País Valencià a primers d’octubre pel CAS-PV… Per no mencionar altres lluites parcials arreu del país (EMT, FGV, RTVV, la Vanguardia, etc.), Aplecs com el de la Plana o el del Camp de Túria, o la Diada Nacional del proper 11 de Setembre.

Fem de cadascun d’aquests dies i jornades de lluita, una invitació i una preparació de la Vaga General. Fem nostres els carrers i que no ens els tornen a llevar. Recuperem tot el que ens han furtat, i guanyem la nostra plena llibertat!!

Organitzem-nos i plantem cara, perquè com deia l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles… ja volem el pa sencer!!”

*Gonçal Bravo és portaveu nacional de la COS

Article de Josep Villarroy, militant d'Endavant (OSAN)
Article publicat a l'ACCENT

Agost xafogós a la ciutat de València, és difícil fer o pensar res, però de nit, la calor afluixa i dóna una treva… Llegesc un conte del Galeano i m'hi he veig reflectit.

“El cuiner del palau va convocar els animals amb què treballava: la vedella, la cabra, l'anyell, el porc, el conill, l'anec, la gallina, el pollastre, la perdiu, el titot, el lluç, la sardina, el polp, el calamar, la gamba… i fins i tot el carranc i la tortuga, que es van demorar una estona en arribar-hi. Una volta que tots hi eren, el cuiner els va explicar: "Els he reunit per preguntar-los amb quina salsa volen ser menjats." Aleshores, un dels convidats va dir: "Jo no vull ser menjat de cap manera".
Diuen que el cuiner va donar per finalitzada la reunió.”

El primer que m'ha vingut al cap han estat els comentaris de molts companys i companyes. Aquest curs, mestres i profes palesaven que el seu malestar havia augmentat. Xerraven sobre l'empitjorament de les nostres condicions laborals: “Ara treballarem més hores”; “En la meua aula no cap tot l'alumnat”; “No, enguany ja no tenim programes de reforç”. Altres mestres centraven els seus comentaris en les retallades salarials: “Per cert, ens han tornat a retallar el salari i ja no cobrarem l'extra de nadal”; “També han suprimit els sexennis!”. També hi havia companys que es recordaven dels que ja no hi seran: “T'has acomiadat dels interins? Els despatxaran a finals de juny, no cobraran l'estiu i ja no trepitjaran les aules”; “Més de 2.500 profes al carrer”. També hi havia docents que s'adonaven que les retallades beneficiaven altres sectors: “Al col·le concertat del barri han tret més vacants, mentre que a nosaltres, la inspectora, no ens permet ofertar-les”; “Al País Valencià, l'ensenyament privat, va rebre subvencions de 2.411 euros per alumne. Per a aquests sí hi ha diners!”; “I per què no eliminen la religió? Això suposaria un estalvi de 28 milions d'euros a l'any!”. I, fins i tot, hi havia profes que se'n recordaven dels seus alumnes: “Cada dia és més difícil que l'alumnat porte el material escolar. Pares i mares en l'atur, no tenen un clau a casa!”; “Ah, per cert, el Kevin de la meua tutoria m'ha comentat que el banc vol fer-los fora de sa casa perquè no poden pagar la hipoteca, i es queden al carrer”. Aquest és el context. Planys com aquests hi han estat freqüents. Indignació, com la que van sentir els animals davant l'explicació del cuiner… Però això no és prou, perquè una cosa és dir, i una altra ben diferent és fer!

I respecte als fets esdevinguts durant el curs, també me'n recorde d'alguns… El primer de tots va ser durant la “primavera valenciana”. Unes desenes d'alumnes ens van ensenyar com cal lluitar i defensar la dignitat. Volíem cridar l'atenció? Doncs bé, ells sabien com: van tallar els carrers de la ciutat i van ser la portada dels mitjans de comunicació arreu del món. Com a profes ens havíem limitat a fer centenars de concentracions en les portes dels nostres instituts i col·les, però sense baixar de la vorera, per no interrompre el trànsit. Eixes concentracions no van servir de gaire… Si haguérem estat capaços de fer talls de trànsit com els estudiants, un dia a la setmana, a la mateixa hora, durant tot el curs, arreu de les ciutats i viles més importants del País Valencià, tal vegada les coses hagueren anat d'una altra manera… També durant aquells dies, els i les estudiants van decidir acostar-se fins el centre on estaven detinguts els seus companys, alguns profes vam decidir que no els hi podíem deixar sols. Una vegada allí, la policia ens van tancar amb un dispositiu per denunciar-nos. Mentre esperàvem a ser identificades, per tranquilitzar els xicons i les xicones, vam decidir presentar-nos, dir-los que també hi havia profes en aquesta lluita, que no hi eren sols. Recorde com un xicon, un estudiant d'uns 16 anys, em va respondre: “M'alegre que hi haja profes ací, però n'hi ha pocs. Se suposa que tots estem defensant l'educació pública, però les hòsties només ens les portem nosaltres. On estan la resta de profes?”. I tenia raó… Un altre moment del qual guarde memòria va ser la convocatòria de vaga de sis dies al País Valencià. Els sectors més conscienciats i mobilitzats de l'educació reclamaven mesures més contundents als sindicats. Sembla que ho feren a contracor, perquè les assemblees de treballadors els ho van exigir, i de fet pocs sindicats s'hi van implicar com calia per preparar-la. Hi hagué professors que des de ben començament començaren a posar-hi entrebancs, a crear dubtes, a fer de cinquena columna. Els arguments? Els de sempre… “Una vaga no serveix de res”, “No m'ho puc permetre”, “Jo no pense regalar els meus diners a Conselleria”, “Calen mesures més imaginatives”, “Si no és una vaga indefinida, jo no la faig”, “No estic d'acord amb els sindicats majoritaris”… Finalment, després de tres dies de vaga bastant digna, de la manipulació en els mitjans de comunicació i de Conselleria per difondre la confusió i el desànim, del desembarcament d'alliberats sindicals en les assemblees… es va decidir que la vaga es desconvocava i es proposaren altres mesures “imaginatives”. El pitjor de tot, però, va ser que en eixe moment, hi hagué gent que es posà a aplaudir. Em vaig sentir derrotat… I el darrer moment que recorde va ser durant el mes de juliol. Van estar els i les  interines qui van convocar una acampada davant de Conselleria per denunciar que milers de professors se n'anaven a l'atur a finals de juny, i que ja no tornarien a treballar l'any vinent, ni l'altre… Malgrat que hi ha milers de companys i companyes afectades, van ser pocs els que durant una setmana van estar dormint al carrer, passejant una guillotina pels carrers de València, perseguint els responsables de les retallades i escridassant-los. Vam poder compartir amb ells dies i nits de tertúlies, de debat, de música, de lluita… Per fi em vaig sentir orgullós de trobar companys i companyes dignes, que no estaven -ni estan- disposades a rendir-se.

Per cert, Galeano no explica què va succeir quan el cuiner va donar per finalitzada la reunió amb els animals. Només s'indignaren i remugaren? Haurem d'esperar que comence el nou curs per conèixer el final…

*Josep Villarroya és professor i militant d'Endavant-OSAN

Article d'Isabel Vallet, militant d'Endavant (OSAN) i de la CUP de Barcelona.
Article publicat a l'ACCENT

El passat dimecres 18 es debatia al Congrés espanyol la moció presentada per CIU sobre les mesures d’enduriment del codi penal proposades per reprimir la dissidència política. El mateix dimecres es detenien 6 persones més per la passada vaga general. Tot això esdevenia una setmana després de l’anunci de la retallada més greu plantejada per la UE -i executada pels governs de PP i CiU-, i de la que s’anuncia que és la primera d’un seguit de mesures, que sota el fariseu argument de compliment del dèficit, estan situant a la majoria de la població en unes circumstàncies vitals complicades, en alguns casos, i dramàtiques, en molts altres. I que aquesta situació d’ofegament econòmic i social a les classes populars suposa per als governs un risc molt alt i de difícil gestió, contra el que s’han d’armar.

El que s’acabarà aprovant al congrés són delictes contra el sistema econòmic i polític. La repressió i el control de la dissidència política és el fil conductor de tots ells. El bé jurídic protegit llavors és el manteniment i preservació del sistema econòmic i polític, no de l’ordre -això és un tema diferent- sinó del sistema. Són les mesures per advertir els temptats d’organitzar-se i lluitar, són les mesures per transmetre la por i la necessitat de passivitat, de renúncia i sobretot de sacrifici. Us ofegarem, sí, i en el procés calleu, aguanteu i sacrifiqueu-vos pel sistema.

Així hem de tenir clar que la crisi econòmica, obliga, per una banda a blindar el sistema contra els seus “enemics”i per altra a inventar nous motors de generació de negoci, perquè la producció no s’atura i la política penal és una eina del poder tant per castigar com per crear delictes.

El capitalisme produeix i reprodueix constantment el delicte: d'una banda genera les condicions en privar de mitjans de subsistència a un nombre creixent d'individus, converteix la propietat col·lectiva en propietat privada d'una persona o corporació, privatitza el producte generat per tota la societat, concentra la riquesa en poques mans. Per l'altra, el delicte es desenvolupa com un negoci més capitalista, la seva pervivència està signada per les mateixes lleis d'oferta i demanda del mercat. El delicte crea lucre: mitjançant el manteniment dels oficis, la indústria de la seguretat i de l’armament, les tecnologies de control, i com no, del negoci de la gestió de les presons, -al qual encara no hem entrat de ple però per al què no ens falta massa-. El delicte no és no és una anomalia, sinó un producte necessari i complementari de la dinàmica del capital, al qual li incorpora, en un moment determinat del seu desenvolupament, relacions de mercat i de propietat convertint-lo així en un negoci rendible i sustentador de l'ordre econòmic.

Però no es tracta d’augmentar o inventar els delictes perquè sí, perquè igual que assistim a una regulació penal de conductes no regulades crec que ens trobarem amb una desregulació penal de conductes ja tipificades. Com per exemple: delictes societaris, dels delictes de blanqueig de capitals, delictes contra la hisenda pública i contra la seguretat social, delictes contra els drets dels treballadors, delictes de malversació, frau i tràfic d’influències, delictes d’estafa, insolvències punibles i podria seguir el llistat.

I si no amb una desregulació, amb qualsevol invent de política criminal, es digui amnistia, es digui delictes de persecució no prioritària, es digui delictes socialment acceptats. Parlarem llavors dels “il·legalismes”. Històricament certes societats europees han tolerat “il·legalismes”com formes de supervivència popular davant condicions de penúries econòmiques endèmiques. Ara sembla que aquests il·legalismes no són pas populars, són els il·legalismes sistèmics, aquells que calen per mantenir els monopolis que han creat sobre els bens col·lectius. Els il·legalismes d’aquells que concentren les riqueses, d’aquells que ostenten el poder, d’aquells que s’han lucrat i es lucraran d’aquesta crisi.

La generació d'un mínim estat social ha d’anar acompanyada per força d’un màxim estat penal i tot i així, i malgrat que sigui així, d’alguna manera s’han de depurar les responsabilitats, com no serà a nivell jurídic, haurem de pensar, buscar i articular la manera per que sigui a nivell popular.

Article de Josep Maria Martorell i Calaf, militant d'Endavant (OSAN) i de la COS.
Article publicat a Pobleviu.cat

S’apropa l’11 de setembre. I l’ambient apreta: més atur, més impostos, menys ajudes, privatitzacions, estafes, atacs a la llengua, més protestes… i a tot això la polèmica de l’ANC i la manifestació barcelonina. Molts de nosaltres, a la vegueria del Camp, dubtem sobre què hem de fer l’11 de setembre. Això és ben normal, i espero que donant la meva opinió ningú s’ofengui. El dilema, malgrat es vulgui fer més complex, al final és ben senzill: Hem de manifestar-nos a Barcelona? O bé al Camp?
Però en aquest debat no es guarden sempre les formes, i sembla que qui no s’adhereix incondicionalment a l’ANC és curt de mires, sectari, egoista. El debat és doble: per una banda hi ha la dicotomia Barcelona/resta del país, i per altra banda hi ha la qüestió de si hem de donar suport incondicionalment a l’ANC o no. Començo per la primera:

Ja fa molts anys que desenes i desenes d’entitats treballem al Camp per estendre la Diada i el sentiment de pertinença a un país, portant-los a cada poble. Enguany a Tarragona, com a exemple, 34 entitats ens hi tornem a comprometre. Fins ara ho hem fet precisament perquè això, abans, no era així. Des del principi hem observat un centralisme, també dins l’independentisme, que ha donat a entendre que la Diada només cal celebrar-la com cal a Barcelona. El debat no és nou, simplement retorna altre cop però de forma diferent. Aquestes postures perviuen i, cal dir-ho, fins i tot dins l’Esquerra Independentista (com diria l’Ovidi, no… no diré noms…). Sovint es qualifica la manifestació de Barna de “nacional”, i així les altres són “locals” o “territorials”, com si la major part de la població del Principat tingués menys dret que la gent barcelonina a celebrar la seva Diada nacional. I jo em pregunto: no és la Diada nacional? Doncs aleshores devem poder celebrar-la per igual a tots els indrets del país. Però es veu que no.

Jo llenço una pedra contra aquest centralisme, per molt independentista que sigui. Gent del Camp, gent del llamp! Som del Camp, i gent catalana, però no som de Barcelona. Celebrarem la Diada perquè també és la nostra Diada. Els nostres problemes, les nostres reivindicacions, la nostra opressió… la posarem de manifest ben alt i ben clar a casa nostra, perquè se n’assebentin les persones dels nostres pobles i ciutats.

És doncs legítim voler convocar una manifestació multitudinària a Barcelona. I jo no conec ningú que s’oposi a que, qui ho vulgui, hi participi. Tampoc jo m’hi oposo, faltaria més! Però el que no és legítim és pretendre que no es convoquin altres manifestacions i actes a cada localitat. I més quan hi ha tants anys de feina al darrere. Però escolteu una cosa; que no es convoqui una mani a Reus que aglutina un miler de persones, ¿quanta gent de més portarà a Barcelona? Cinquanta? Cent? Es notaran en aquell mar de gent? De debò val la pena? Per mi això és una forma de centralisme, però encara es podria argumentar que aquest any és diferent, que aquest any hi ha l’ANC. Anem doncs al segon punt:

Segons sembla l’ANC és un espai unitari, democràtic, apartidista, ni de dretes ni d’esquerres, però sí que és independentista. Aquest és un recurs que ja s’ha utilitzat altres cops: presentar un projecte que defensa unes idees polítiques molt concretes, com si no ho estigués fent. Però, òbviament, no es pot pretendre representar el “tot” del catalanisme, o bé l’independentisme, i alhora prendre partit per unes idees polítiques concretes que no engloben tot l’independentisme. Caldria ser més honest, i exposar des del principi la lletra petita d’aquest projecte. El que segueix no ho dic per desqualificar ningú. Tan sols crec que les coses s’han de dir com són, perquè les persones sàpiguen a què estan donant suport, i perquè hi participin, si volen, lliurement, sense enganys ni confusió.

En primer lloc, l’ANC no és un espai unitari. No ho és perquè no ha comptat amb totes les forces independentistes, i perquè no s’ha engegat de manera oberta. Primer s’ha organitzat, des de les cúpules de certs partits, s’ha fixat un programa polític concret, i només després s’ha obert a la participació ciutadana.

No és tampoc un espai apolític o transversal. Parteix d’una sèrie de pressupòsits que no s’han debatut en cap espai obert, i que no sembla que es puguin debatre al seu si. Com a exemple, l’ANC aposta sense embuts per la Unió Europea, una institució on els seus òrgans més poderosos no s’escullen democràticament, que imposa neoliberalisme i privatitzacions a base de rescat i cops d’estat encoberts, que regala diners a la banca, que encobreix la tortura a l’estat espanyol, que sotmet les polítiques estatals als interessos alemanys, que no busca sinó crear un nou imperi al servei de la minoria burgesa, que recentment ha demostrat no tenir cap interès en millorar les condicions de les persones de classe treballadora. I quina independència trobarem dins la UE, la de Montenegro? Llegim-ne la lletra petita i veurem que no la volem.

Un altre pressupòsit és el regionalisme i el centralisme, l’anomenat “independentisme per parts”. Es reconeix indirectament que la nació són els Països Catalans, però només se’n demana la independència d’una petita part. La resta… ja ho trobarem! Quins arguments ho sustenten? Jo penso, a Irlanda del Nord encara s’esperen… Naveguem en aquesta ambigüitat: “estat propi”, “Catalunya”, “el país”… Jo preferiria que un projecte com aquest parlés clar i no prestés a la confusió. Jo personalment em sento català, i no penso abandonar la resta de catalanes, siguin del sud o de l’est, a la seva sort.

Però encara que acceptéssim la independència d’una regió dels PPCC, com la que avui ocupa la Comunitat Autònoma de Catalunya, ¿de quin model d’estat estaríem parlant? O això no té cap importància? D’un estat burgès partitocràtic, corrupte i centralista, com el que avui veiem a espanya i a la CAC? Un estat que promogui la privatització, l’especulació, la repressió política, els desnonaments, i l’economia terciària dependent, com avui a la CAC? Aquest no seria el nostre projecte. La manifestació de Reus, i l’EI en general, no proclama Catalunya, nou estat d’Europa, sinó que reivindica ben clar Ni pacte fiscal, ni pacte social. Independència, socialisme, Països Catalans. Al meu entendre és manifestar-se per dos projectes ben diferents; un no engloba l’altre, com s’està pretenent.

No dic pas que tot això no s’hagi de discutir, sinó tot el contrari! Però en un espai obert de debò. No fem cap favor presentant certs projectes com a dog
mes, i estigmatitzant els qui s’atreveixen a dir que no ho veuen clar. L’ANC no és l’espai de totes i tots, i això no és dolent, però reconeguem-ho. És l’espai d’algunes i alguns, potser de molts. En definitiva, qui comparteixi les seves idees, que hi participi. Però exposeu-les abans amb claredat.

Article de Jordi Aldeguer i fenoll, militant d'Endavant (OSAN) i de la COS.
Article publicat a llibertat.cat
 

Darrerament hem tornat a veure un altre rebrot de la polèmica sobre si l'esquerra independentista ha de participar o no de l'ANC. Aquest debat, crec jo, comença a ser més una reclamació grollera que un debat estratègic, i pense que caldria mesurar els termes amb els quals es defensa la participació de la nostra militància en aqueix espai. En un període inferior a deu dies hem pogut llegir en aquest portal fins a tres articles que giren al voltant d’aquesta qüestió, i crec que caldria assenyalar algunes coses -especialment dels últims articles dels companys Joan Pujolàs i Albert Buigues- que em deixen totalment glaçat!

Primerament crec que és just assenyalar que juguen amb trampes de forma. Per un costat, juguen amb mots, frases i expressions com “avançar”, “desempalleguem-nos d'una vegada per totes de certes dinàmiques endogàmiques i d'autoconsum”, “la por no ens pot paralitzar”, “ a alguns sectors de l'esquerra independentista”* o “l'anàlisi sense fonamentació i sectari”. És a dir, enlloc de dir les coses clarament i pel seu nom, d’optar per un debat de tu a tu i d’intentar ser mínimament objectives per tal que la lectora trega les seues pròpies conclusions, es parteix de la -pretesa- superioritat del madur sobre l'immadur, de l'integrador vers el sectari, del valent sobre el covard.

Açò vol dir, i seguint amb la seua lògica, que no estar a favor de que el nostre moviment participe de l'ANC és propi de gent covarda, sectària, endogàmica, sense espenta. Encara sort que el senyor Carles Castellanos ens demanava que “en els debats i les crítiques que es volguessin fer entorn de la lluita política, es partís d’un nivell d’anàlisi mínim imprescindible, si no es vol reduir el contingut de la discussió a la repetició mecànica de posicionaments sectaris i adialèctics” al seu darrer article. Encara sort.

A continuació, i passant a valorar un altre dels articles a què faig referència, hem sobta com el company Pujolàs retreu algunes paraules referides a l'ANC que es van poder escoltar en el parlament d'Endavant OSAN a l'acte de presentació d'Arran. Aquestes mateixes paraules, “regionalistes i petitburgesos” – referides a l'ANC- van eixir per primer cop en un article de la ploma del mateix sr. Buigues a l'article L'ANC i la ruptura democràtica (llegiu-lo a http://www.llibertat.cat/2011/12/l-anc-i-la-ruptura-democratica-15748). Les paraules es van tornar en contra de qui les llança, potser?

En descàrrec del sr. Buigues he de dir que al seu darrer article ja no qualifica aquesta plataforma de regionalista ni petitburgesa. Quins són els grans canvis adoptats per aquesta entitat en tan poc temps?

Doncs segons ell mateix, bàsicament tres:

-A la pancarta de la Marxa per la independència a Lleida hi havia una silueta dels PPCC

-La sectorial Moviment Obrer per la Independència de l'ANC va fer d'intermediari entre la campanya #novullpagar i les treballadores d'Abertis

-Es va fer una presentació de l'ANC a la ciutat de València, fins i tot! -recordant, per cert, que la fita històrica és gràcies a les militants de l'MDT de l'Horta, lloat siga Déu!-.

Però és què, fins i tot tenint raó -no és el motiu d'aquest article clarificar o aportar la meua visiósobre si aquesta és l'aposta que ha de fer o no el nostre moviment-, el que crec que s'ha d'apuntar són les formes. Qui i per què es queixa amargament de les paraules d'Endavant OSAN en aqueix acte? Són ben sabudes les diferències estratègiques que l'ANC ha generat dins l'esquerra independentista, i és més ben sabuda, encara, la postura d'Endavant OSAN respecte aquesta plataforma. Llavors, per què tanta mà al cap? Per què tanta fingida sorpresa? Per què tants colps al pit?

Jo vaig escoltar al mateix senyor Pujolàs dir que l'MDT aposta estratègicament per què l'esquerra independentista participe de l'ANC -disculpeu, les paraules foren “moviment popular per l'autodeterminació”- i per què m'havia de sorprendre? És ben sabuda aquesta postura! Podré estar-hi d'acord o no, però és l'aposta d'aquesta organització estratègica i com a tal la valore. El que no podem fer és esgarrapar-nos les vestidures quan hom diu quelcom que no ens agrada i justificar-ho dient “que no tocava” quan u mateix acaba de fer-ho minuts abans.

Sóc de l'opinió que en aquell acte era normal veure dues postures diferenciades. És la realitat del moment present del nostre debat estratègic, i així es va mostrar. El que no és de rebut és que els debats s'engeguen des de la pretesa superioritat moral del valent, de l'assenyat, de l'ambiciós, perquè indefectiblement estem insultant qui no estiga d'acord amb la aqueixa postura. Aquesta no és la forma de debatre que ens cal.

Fa temps que pense que a l'esquerra independentista es posterguen debats ideològics i estratègics i que això ens empobreix com a moviment. Però el que no podem fer les militants que tenim l'oportunitat d'expressar-nos en aquesta tribuna pública que les companyes de Llibertat.cat ens ofereixen mensualment és actuar com piròmanes tirant benzina al foc. El debat no és necessari, el debat és imprescindible. Sense debat no hi ha dialèctica, i sense dialèctica no hi ha avanç possible.

I ja que parlem de dialèctica i de la seua absència, voldria assenyalar els raonaments circulars que, al meu entendre, sovint són utilitzats per afirmar la suposada validesa de certes postures estratègiques. Algunes companyes defensen una postura, anomenem-la X. A partir d'ací, posen tots els mecanismes al seu abast per tal que tal postura siga assumida per la major part del moviment. Fins ací tot normal i desitjable; ja que aquesta és la tasca d'una organització estratègica, i qualsevol moviment comunista necessita d'aquesta feina. És indubtable. El problema, crec jo, comença quan enlloc d'explicar quins procediments lògics s'han seguit per arribar a tal postura, simplement s'adrecen retrets i calúmnies contra les organitzacions i/o militants que, fent un altre anàlisi i prenent altres consideracions, creuen necessària una altra aposta tàctica.

Les companyes abans esmentades no ens han presentat un seguit de raons que porten la lectora a la mateixa conclusió: simplement han aportat justificacions de per què aquesta sí és la postura vàlida tot desqualificant-ne les contràries. Ací no es troba la dialèctica, que assumisc és la cerca de la raó objectiva entre les contradiccions que afavorisca els posicionaments de classe entre diferents lectures d'una situació política en un lloc concret. En aquest moment del debat ens trobem en la desqualificació, en l'empobriment del mateix, en la reducció a l'
absurd i, el que és pitjor, en la creació de la política de blocs dins el nostre moviment. Esborrar del debat els arguments contraris a l’aposta pròpia o relegar els arguments contraris a l'insult és tot menys dialèctic. És, directament, auto-justificació. Ni el relativisme absurd i postmodern de pensar que no hi ha una raó objectiva i que totes les opinions són igual de vàlides, ni la repetició mecànica d'arguments, com bé apuntava el company Carles Castellanos, ens portaran a entendre la raó última que s'amaga dins les contradiccions socials i nacionals d'aquesta plataforma.

Com ja vaig dir al darrer article, no podem tindre por de les contradiccions: aquestes són l'evidència de que caminem, i avançarem si les superem mitjançant el debat crític i objectiu. El major error que podem cometre com a revolucionàries és pensar que tenim la raó absoluta en un debat, ja que és un oxímoron. Cada pas que fem, cada aposta tàctica, ens generarà contradiccions internes i, per tant, caldrà ser molt curoses a l'hora de defensar X o Y tàctica. Podríem trobar-nos amb què una tàctica en un indret del país pot fer saltar pels aires l'estratègia global que ens hem marcat arreu del mateix, i no per negar-ho reiteradament aquest perill desapareix.

Caldria que algunes companyes, quan exposen les seues idees, ho recordaren, perquè la vehemència en si mateixa no es cap argument.

*(eufemisme per no dir Endavant OSAN,bàsicament)

Article d'Àlex Maymó, militant d'Endavant (OSAN) al Baix Llobregat i regidor de la CUP a Molins de Rei.
Article Publicat a llibertat.cat

Aquest 11 de setembre es realitzaran dues manifestacions a Barcelona. Per una banda l’esquerra independentista ho farà a les 5 de la tarda des de la Plaça Urquinaona, tal i com ha fet durant els últims 30 anys, per la independència i el socialisme dels Països Catalans. Per altra banda, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) també ha convocat una manifestació a la tarda a Plaça Catalunya amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”.

La polèmica d’aquests dies s’ha generat pel fet que les diferents organitzacions de l’esquerra independentista han mantingut la tradicional convocatòria de manifestació malgrat que l’ANC hagi convocat a la mateixa hora. Al tenir més projecció pública aquesta polèmica ha estat més encesa en el cas de la CUP, on després d’un procés de debat intern, on totes les assemblees locals i territorials van poder expressar la seva opinió, es va aprovar que la CUP donaria suport a la convocatòria de l’esquerra independentista.

A partir d’aquí espero que tots i totes treballem per tal que aquesta convocatòria sigui un èxit de participació respecte als anys anteriors i que el conjunt de la militància hi participem.

El realment important però es veure quin posicionament ha de tenir l’esquerra independentista (EI) davant del fenòmen de l’ANC i de l’anomenat “independentisme transversal”. I també cal veure quina implicació i per a què ha de tenir la militància de l’EI dins d’aquest organisme.

La lògica ens faria pensar que és un debat que hem de fer de forma interna però veient que a dia d’avui s’han fet moltíssimes aportacions i articles al respecte doncs jo també vull donar a conèixer la meva opinió personal al respecte.

 

Què és per a mi l’ANC?

L’ANC és teòricament (i a la pràctica) un organisme per agrupar a tothom que vulgui treballar per la independència del Principat de Catalunya. Per molt que en alguns moments es parli de Països Catalans tothom pot veure com l’àmbit d’actuació es centra quasi exclusivament en el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Pensar que hi ha una voluntat clara de treballar per la construcció nacional dels Països Catalans penso que és enganyar-se a si mateix perquè el seu propi full de ruta ho deixa ben clar.

L’ANC té diferents sectorials, que es posicionen de formes concretes en alguns aspectes però en el seu conjunt no estem parlant d’un moviment que treballi per una transformació social.

Malgrat que es basa en una militància individual i en la qual els partits polítics no hi tenen un paper decisori clarament vehiculat a ningú se li escapa que sí que hi tenen un poder de decisió important els partits polítics i grups empresarials.

Dins de l’estratègia de l’ANC hi ha la convocatòria d’un procés de referèndums impulsats per l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que recordem que es va posicionar a favor del pacte fiscal. Aquests hauran de ser organitzats de forma oficial pels ajuntaments. A la CAC hi ha més de 900 ajuntaments, dels quals 509 tenen alcaldia de CiU, 207 de PSC, 134 d’ERC, 23 d’ICV, 6 del PP i 4 de la CUP. Algú es creu que CiU no tindrà poder de decisió com a partit a l’hora de decidir si s’implica a fons o no? Que passarà si CiU s’implica a municipis petits però no ho fa a ciutats com Barcelona? Si la seva implicació és a fons, a canvi de què? De moment ja tenen com a president de l’AMI al seu alcalde de Vic, conegut pels pactes tàcits amb la xenòfoba PxC o pel seu talant personalista i antidemocràtic.

Amb això vull dir que al final l’ANC depèn de les institucions i aquestes a dia d’avui estan controlades de forma majoritària per CiU, o d’altres partits ben acomodats en aquesta falsa democràcia i del cada cop més minso estat del benestar.

I per tant, tot i que es donés el cas que la majoria de persones de l’ANC aposten per una transformació social a fons es trobarien amb uns aparells institucionals i mediàtics que treballarien per fer fracassar aquesta hipotètica iniciativa.

 

Per a què servirà la manifestació de l’ANC?

Per a CiU una manifestació per la independència tal i com està plantejada ja li va bé en la seva estratègia per reclamar el Pacte Fiscal perquè li serveix per fer pressió a l’estat espanyol, però en canvi ells estaran ben còmodes. Tant còmodes, que ells també hi seran a la manifestació i la promocionaran tant com puguin, ja sigui amb declaracions públiques, com a través dels seus mitjans de comunicació. Això és el que volem?

Volem reproduir la manifestació del 10 de juliol i què després tornin a arrassar a les urnes els convergents? Volem una Catalunya independent amb una CiU reforçada en el poder? La manifestació del 10J també va ser àmpliament publicitada pels partits polítics d’ordre i els seus mercenaris (sindicats grocs, mitjans de comunicació, societat civil subvencionada, etc…) i al final hi va anar molta gent. Segurament hi havia 200.000 o 300.000 persones a molt estirar, cosa que és un èxit per una manifestació, però mai això del milió que sempre ens volen colar (i sobre això hi ha diferents estudis que demostren que mai a Barcelona s’han manifestat 1 milió de persones). Això ho dic perquè tampoc cal que ens deixem enganyar i creure que vam ser 1 milió, ja que després venen les eleccions autonòmiques i els resultats són els que són…

Que una manifestació sigui un èxit en assistència no vol dir que sigui un èxit pel conjunt del poble català. Després del 10J hem vist com continuem sotmesos nacionalment perquè tenim uns governs que no només no ens alliberen com a nació sinó a que a més s’estan carregant els nostres drets socials i col·lectius. I també continuem sotmesos perquè no hem estat prou capaços com a poble d’organitzar-nos socialment per construir uns Països Catalans realment lliures en tots els aspectes.

 

I què hauríem de fer l’esquerra independentista?

L’EI ha crescut en els últims anys gràcies a una feina constant però feta des de la base i en el dia a dia. Una feina que no és mediàtica ni molts cops dóna resultats a curt termini però que va creant complicitats i xarxes amb les lluites socials i populars del nostre país.

Molts cops hem nedat contra corrent i defensant posicionaments díficils d’entendre per una majoria de la població però poc a poc els nostre espai polític ha anat creixent. Prova d’això ha estat el creixement electoral de la
CUP i també estem veient com en l’actualitat la conflictivitat social i les conseqüents mobilitzacions populars contra les retallades socials van creixent i adoptant les postures que nosaltres defensàvem anys enrera.

Hem de ser conscients que actualment l’EI i els moviments socials i alternatius no tenim una estructura organitzativa i capacitat de mobilització prou àmplia per combatre l’actual situació amb garanties de construir el nostre projecte nacional i social a curt termini. Però això no treu que haguem de treballar de forma intensa per fer créixer aquest contrapoder popular sota els paràmetres de la Unitat Popular amb tothom que defensi el dret d’autodeterminació dels Països Catalans i la transformació social.

Si hi ha gent que vol aconseguir una independència principatina sense cap canvi social doncs que es dediquin a presionar a CiU per tal que aquests ajuntin la seva força parlamentària amb ERC i SI i proclamin la independència (ja tindrien una majoria suficient). No crec que l’EI haguem de perdre el temps en organismes que al final depenen de la voluntat de CiU, quan mentrestant aquesta gent ens estan destrossant el país a base de retallades.

Parteixo de la base que l’ANC no tindrà mai un caràcter de transformació social, perquè sinó s’hagués creat una altra cosa (una plataforma de persones d’esquerres i independentistes per posar un exemple). I si algú creu que ho podem aconseguir, l’esquerra independentista no té la capacitat en militància, ni en càrrecs electes ni en mitjans de comunicació per tal de poder aconseguir que l’ANC sigui un instrument com el que nosaltres voldríem. I tampoc seria lògic voler canviar els principis fundacionals d’aquest organisme en el qual hi ha molta gent honesta però que no pensa com nosaltres en aquest aspecte.

En canvi, sí que tenim una capacitat més àmplia per treballar al costat de les classes populars conscienciades en lluitar per un canvi social a fons i en aquí penso que hem de redoblar els esforços. Crec que no hem de perdre el temps en presionar als actuals partits polítics perquè a l’hora de la veritat la seva militància representen una minoria molt petita de la població, malgrat que actualment mantenen el poder gràcies als seus altaveus mediàtics.

Per tot això no hem de caure en el seu parany i defugir de la seva política mediàtica basada també, entre d’altres coses, en organitzar actes i manifestacions mediàtiques. Hem de treballar com ho hem fet fins ara. Segurament ens silenciaran i segurament molta gent no ho entendrà però si ho sabem explicar jo crec que també hi haurà molta gent que ens donarà la raó. I encara que no ens la donin en el primer moment, la història farà que ens la donin en un futur no massa llunyà. I d’exemples en podríem trobar molts durant els últims 30 anys d’història de l’EI. O qui ens seguia quan denunciàvem la Constitució Espanyola l’any 1978? Qui ens creia quan denunciàvem l’Estatut l’any 1979? O qui ens creia quan dèiem des de molt abans de l’actual crisis que els nostres drets estaven realment en perill?

I ara parlant més estrictament de la nostra gent, crec que moltíssima gent de la que milita, col·labora o vota a la CUP entendrà que l’EI hauria de mantenir-se al marge de l’ANC. L’error més gran fins ara ha estat que no tenim un posicionament clar al respecte i per això ara s’ha generat la polèmica però si continuem treballant per construïr la Unitat Popular en els paràmetres que sempre hem defensat crec que la nostra posició serà entesa. No hem de caure en el parany de pensar que absolutament tothom creu en l’estratègia de l’ANC o que tothom té com a prioritat la independència per davant de tot.

Hi ha molta gent, entre ells la gent de l’EI i de la CUP, que creiem que la independència ha d’anar acompanyada d’una transformació social i que cal garantir que com a catalans i catalanes tinguem uns drets socials i laborals que ens facin lliures realment. Personalment mai he cregut en els fronts patriòtics amb gent que potser també són independentistes però que no comparteixen ni per aproximació els meus plantejaments a nivell social.

Hi ha molta gent que és independentista però que està d’acord amb les retallades, amb la reforma laboral, amb una política d’infraestructures que destrossa el territori, amb la negació de certs drets personals, etc… Quan algú demana que treballem tots junts per la independència i què després ja decidirem com volem organitzar-nos ho fa perquè ja està d’acord (més o menys) amb el tipus de societat en la que vivim. I per això crec que des de l’EI i la CUP mai hem de caure en el parany dels fronts patriòtics. Aquests fronts només serveixen per anular als elements combatius d’una societat i això és el que volen fer amb nosaltres. Qui ens garantitza que amb una suposada Catalunya independent recuperarem els nostres drets i es farà marxa enrera amb la política de retallades quan estem deixant que encapçalin aquest procés els principals responsables d’aquesta involució democràtica?

Jo no em manifestaré aquest onze de setembre al costat de tota la xusma dirigent de CiU (i altres) que ens estan destrossant els nostres drets. També hi haurà molta gent honesta i respecto que hi vagin però també tinc el meu dret a què em respectin sinó vull anar-hi. Estic bastant arrepentit d’haver estat a la manifestació del 10J i no tinc ganes que em manipulin de nou i que s’utilitzi aquesta manifestació per a beneficis particulars d’uns quants.

L’11 de setembre estaré manifestant-me amb la convocatòria de l’esquerra independentista. Segurament no sortirem a les televisions del poder però reafirmarem el nostre compromís per continuar treballant en el dia a dia per la independència i el socialisme.

Aquest és un debat de prioritats i tothom sabem que el temps lliure que dediquem la militància a la lluita és limitat i per tant cal que triem si volem dedicar esforços a intentar encaminar un independentisme transversal controlat per altres agents o si ens dediquem a fer créixer bloc ampli independentista d'esquerres que no es deixi manipular per unes classes dominants catalanes que sempre han mirat per elles i que mai no han volgut bé a les classes populars d'aquest país.

No negaré que a l’ANC hi ha molta gent de base que no forma part de partits polítics o sindicats però estem parlant d’un organisme que mai podrà ser una eina de transformació social perque no ha estat creat amb aquest objectiu i perquè tampoc CiU, ERC o SI permetran que això passi.

En canvi quan treballem en lluites populars amb altres sectors socials com els indignats o sectors anticapitalistes (per posar uns exemples) també tenim punts en els quals potser no estem d’acord al 100% però treballem sobre la base que cap institució o poder mediàtic ens infuirà en la nostra línia política. I penso que la c
lau de la qüestió està en aconseguir que molta gent que ara actualment s’està incorporant a les lluites populars acabi també adoptant uns posicionaments que apostin per la conjunció entre l’alliberament social i nacional. El nostre objectiu ha de ser construir un contrapoder popular que aconsegueixi arraconar i limitar a la mínima expressió a les forces polítiques tradicionals. I tot això ho aconseguirem si aconseguim mobilitzar des de la consciència social a aquesta majoria de les classes populars que ara no està mobilitzada. I en aquest camí no tindrem d’aliats ni a partits ni a sindicats del règim actual.

Fa 15 anys que milito a l’esquerra independentista i he participat de forma activa en diferents lluites populars. També m’he implicat a fons en la Consulta Popular sobre la Independència en el meu municipi. Crec fermament en el treball i la implicació en el dia a dia per aconseguir els canvis socials i nacionals que volem però com a persona que creu amb la independència, el socialisme i la reunificació nacional, no puc creure en aquest projecte anomenat ANC. I penso que com jo, hi ha molta altra gent que pensa similar.