L’explotació laboral, el sexisme i el món de la restauració

[Dona, Bages]

Vaig començar a treballar amb 16 anys en un “xiringuito”. Jo estava molt contenta, era la meva primera feina i me l’havia aconseguit sense l’ajuda dels meus pares. Quan em van dir què cobraria em va sembla molt i encara estava més contenta. Va ser quan vaig firmar el contracte que em vaig sentir malament. Era ajudant d’ajudant de cambrer. Quan vaig dividir el què cobrava amb les hores que feia em sortia a menys de 4€/h. El propietari vivia tot l’any treballant 6 mesos i a més cada any feia un viatge d’un o dos mesos a l’altra punta del món. No ho entenia, tenia 16 anys i era petita, pensava. A la vegada, però, feia la mateixa feina que els altres. L’única diferència era que a les 10 de la nit havia de plegar per ser menor.

Vaig créixer tots els estius fins als 20 anys en aquell “xiriguito”. Ara que en tinc 27 continuo sent la “Gemmeta”.

Quan als estius ja tenia feines de pràctiques i volia treballar només els caps de setmana, vaig anar a treballar al bar-restaurant que tenen els germans del propietari del “xiringuito”; allà també era la Gemmeta. En aquell establiment, sempre m’han tractat amb diferència respecte les altres treballadores, sempre totes dones, excepte els nebots de la família. Era la Gemmeta, era estudiant i la restauració no era la meva “feina”. Això pensava jo per no cremar-me en una feina que no m’agradava gaire. Però al cap i a la fi era la meva feina. Feina, que per combinar amb la carrera, havia de fer els caps de setmana. Feina que m’ha impossibilitat, per exemple, fer cap sopar d’aniversari tots els anys que hi he treballat. Feina, que al cap i a la fi, sento que m’ha robat la meva joventut amb els meus amics.

Els propietaris són dues dones i un home. M’era molt incòmode veure com el propietari ficava mà a les altres cambreres. A mi no m’ho havia fet mai, però ho trobava molt greu. I elles no deien res. Fins un dia que ho vaig comentar a la que més li passava. Em va dir que no li agradava i que sempre intentava no seure al seu costat. Normalment passava després del servei, quan féiem unes canyes.

Va ser llavors quan vaig adonar-me que jo tampoc seia mai al seu costat, o almenys ho intentava. Vaig començar a fixar-me amb els comentaris que feia sobre les noies que venien al restaurant, no eren despectius, però sempre comentava com de guapes anaven. El millor tracte que rebien les clientes eren les que anaven soles, i sobretot que entraven dins dels cànons de bellesa establerts.

Jo em limitava a fer la meva feina, a observar, però a no dir res. No volia perdre la feina.

Un dia, per festa major, (el concert era a la plaça del davant), va entrar una parella, un home i una dona. Van demanar dos cubates. Un cop servits l’home em va demanar un somriure. Li vaig dir que la meva feina era servir, i que em pagués les consumicions. No em volia pagar fins que no li fes un somriure. No em va donar la gana, la meva feina no era somriure, sinó servir. Li vaig exigir que em pagués o que no el serviríem. En aquell moment va entrar un amic per la porta, el vaig veure i vaig somriure; no vaig poder evitar-ho. El client encara es va enfadar més i em va recriminar que no li estigués dedicant un somriure. Finament em vaig enfadar. Li vaig dir que el demanés a la seva companya, el somriure, que la meva feina era servir. Vaig retirar els dos cubates i li vaig dir que ja podia marxar, que no el serviríem més. Llavors em va demanar pel propietari del bar. El vaig anar a buscar i els vaig posar en contacte. Van estar xerrant una estona, els va donar el que havien demanat, suposo que van pagar i el meu jefe em va venir a buscar. Sort que hi havia feina, vaig pensar. Em va comentar per sobre que el que havia fet no podia fer-ho i que tampoc m’estaven demanant res de l’altre món. Que s’havia de ser agradable amb els clients. Com que hi havia feina, vaig intentar desconnectar de tot l’enrenou i continuar treballant.

Després del servei, en vam tornar a parlar. Les dues propietàries no s’hi van posar. Ell continuava burxant. Li vaig explicar que en cap cas mai havia sigut desagradable amb els clients, però que una cosa ben diferent és que abusin, que es pensin que ets un cos i no una persona. No ho va entendre, va continuar pensant i dient-me que m’havia passat. La cosa, però, no va anar més enllà.