La meva vida és militància

[Dona, Barcelonès]

Sóc treballadora de la sanitat, jubilada fa 4 mesos. Vaig començar a treballar a l´hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona al 1974. Militava a LCR-ETA(VI) i, en aquella convulsa època del tardofranquisme s’analitzava que es donaven les condicions objectives per la revolució. El subjecte transformador era la classe treballadora, i la nostra tasca era treballar en el moviment obrer per declarar la Vaga General Revolucionària.

Jo era una estudiant en aquells moments. Tenia 22 anys i vaig abandonar la universitat per incorporar-me a la lluita de classes. La decisió de treballar a la Vall d’Hebron va ser col·lectiva, buscant empreses grans on poder desplegar la necessària gimnàstica revolucionària. L’hospital era l’empresa més gran de tot Catalunya (7.000 treballadores) després de la Seat, i allí em vaig incorporar. Per tant, la meva incorporació al món laboral va ser decidida políticament per l’organització, i la meva consciencia va sorgir a partir de lectures de Marx, Lenin, Tito, Trotski i Mao. La consciencia feminista era intuïtiva, però vaig conèixer a la universitat de Vincennes què era el moviment feminista. Crear “cèl·lules” feministes a Catalunya va ser una de las meves primeres militàncies. No era poca cosa. Era l’any 1974 i jo ja era radicalment antipatriarcal i radicalment socialista.

A la feina no em sentia explotada, no a la manera clàssica marxista d’expropiació de plusvàlua. Però malgrat tot, sabíem que tant els diferents governs de la Generalitat com de l´estat, tenien per objectiu el que més tard es va anomenar “las medidas Solchaga”. Va ser el govern del PSOE el que va introduir les escales salarials, les categories professionals, la temporalitat contractual, els complements salarials per objectius. Pertànyer a la Unió Europea significava, segons el PSOE, igualar-nos en el sistema salarial. Sempre a la baixa en drets, és clar.

La rebel·lió contra aquestes mesures va ser massiva a la Vall d’Hebron, hospital que ja des dels anys 70 era conegut com  “l’hospital roig”. Sabotatges, ocupacions de despatxos, retenció de gerents, assemblees permanents, i una vaga de 3 mesos van ser la resposta d’un sector sanitari que no acceptava les mesures i feia insubmissió a la productivitat. No teníem categories analítiques per entendre conceptes d’explotació en un sector sanitari que estava educat per la cura i la prevenció de la salut de la població. I, sí, vam guanyar una gran batalla contra la precarietat, però vam perdre la guerra. Vam perdre la guerra que el PSOE-CIU havia declarat contra l’organització de classe. Vam passar a sentir-nos infermeres, administratives, cuineres… El sistema ens havia inoculat el virus de l´individualisme, el corporativisme, la negació de la pertinença a la mateixa classe obrera. A la implementació estudiada dels sindicats corporatius, s’hi va afegir les traïcions de CCOO, el no saber ni voler reaccionar a temps a les maniobres del sistema dominant. CCOO, primer sindicat del sector, va passar a ser tercera força a partir dels 90. El govern va fer un pacte amb el sindicat majoritari. Volien castigar l’esquerra sindical per donar suport a la vaga de 3 mesos del personal precari, i també per donar suport a l’esquerra abertzale a les eleccions europees de 1987.

Les relacions laborals han empitjorat molt a partir dels 90, i encara més a partir del 2000. Reducció de plantilla, contractació precària, augment de la jornada laboral, salari en funció d’objectius, corporativisme i individualisme ens han portat a la desaparició del teixit social i laboral. Els diferents experiments per crear plataformes i estructures horitzontals, sense jerarquies, no han tingut solució de continuïtat fins ara. La CGT, el sindicat més proper a l’acció directa, va patir a les últimes eleccions sindicals una operació bruta de Somos Sindicalistas, sindicat adscrit a Podemos, que es va emportar totes les delegades sindicals.

Malgrat tot, la lluita sindical és més necessària que mai. Cal apostar per ella i dedicar-hi una part de la militància. Allò que als anys 70 era la norma, sindicar-se, avui és gairebé l’excepció, i per mi, és un greu error. A cada centre de treball cal fer treball sindical, i allà on no hi ha seccions sindicals de lluita, cal intentar constituir-ne una de la COS. És difícil, però no impossible. És, en realitat, menys difícil del que pensem. En una situació històrica d’una gran explotació i sobreexplotació (encara més si ets dona jove), cal confrontar el conflicte capital-treball també a les empreses. No val a dir que tots els sindicats son traïdors, ni que les treballadores han perdut la consciència de classe. No valen excuses.