La lluita sociolaboral: de la resistència al contrapoder

Per la construcció del socialisme feminista als Països Catalans

Article publicat a la Tanyada 13 – Febrer de 2015

En Jose ha treballat durant 30 anys en una fàbrica venuda a una multinacional. Han deslocalitzat la producció a un país amb la mà d’obra més barata. Fa més de dos anys que està a l’atur i està pendent d’un desnonament. La multinacional segueix acumulant beneficis.

La Fàtima va emigrar d’un país empobrit pels Plans d’Ajust Estructural del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. Actualment treballa per sota del salari mínim en tasques de la llar. Viu en un barri degradat i sovint se sent rebutjada per mirades de racisme.

La Júlia ha canviat de feina més de deu vegades en els últims dos anys, treballa on pot per pagar-se els estudis universitaris cada cop més costosos. Després d’estudiar i treballar ha d’assumir les feines de la casa. Està pensant en emigrar, com ha fet la seva germana, ja que no preveu un futur clar i no vol dependre més dels també minvats recursos familiars.

El Vicent sembla que hagi de donar gràcies per tenir una feina. Cada any li prenen drets i li rebaixen el salari. L’empresa li diu que si no li agrada hi ha molta gent disposada a treballar. Les companyes de feina no volen protestar perquè cadascuna mira pel seu cantó.

Aquests són quatre exemples que podrien il·lustrar el panorama laboral que s’ha anat consolidant als Països Catalans. Amb dades que ens parlen d’un 24% d’atur, un 21% de la població afectada per la pobresa, uns 40.000 desnonaments anuals, l’augment de les llars sostingudes per membres d’entre 50 i 64 anys i l’augment d’un 38% del consum d’antidepressius en l’última dècada. Tot això acompanyat de retallades socials que contribueixen al desmantellament i a la decadència de serveis públics tan importants com la sanitat, mentre es promouen mútues per fer negoci i acabar privatitzant els serveis que puguin ser solvents. També amb un aprofundiment de l’explotació patriarcal: la dona continua sent menys remunerada pel mateix treball que l’home, i recauen sobre ella els treballs de cures familiars, agreujats pel procés de desmantellament dels serveis públics.

A la vegada, veiem com la majoria de grans empreses que apliquen els ERO ho fan tot i tenir beneficis, com pugen els impostos que graven les rendes del treball i el consum i baixen els impostos que graven les rendes del capital, com el 2013 les empreses de l’IBEX-35 guanyen 19.000 milions d’euros, el 2010 les quaranta empreses amb més beneficis dels Països Catalans obtenen uns guanys de 10.969 milions d’euros, les 38 fortunes més grans dels Països Catalans acumulen 43.575 milions d’euros el 2014, el frau fiscal estimat de les grans corporacions amb matriu catalana se situa en uns 18.720 milions d’euros anuals (el 72% del total) i que en els últims 3 anys, amb els impostos de la població dels Països Catalans s’han pagat 14.798 milions d’euros anuals en interessos de deutes bancaris.

Però si hem de parlar de la classe treballadora dels Països Catalans, no hem d’oblidar-ne altres exemples. Com el d’en Xiang Li, que treballa en una fàbrica de components electrònics a la Xina, 12 hores al dia per 120 euros al mes, o el de la Shapla, supervivent de l’esfondrament d’un taller tèxtil a Bangladesh, i que ara es pot quedar sense feina perquè la multinacional que els feia els encàrrecs s’està plantejant traslladar la producció a un altre país, després que el govern, condicionat per l’escàndol mundial dels esfondraments, es plantegi millorar les condicions laborals. Els productes que elles manipulen arriben a un preu econòmic arreu del món, i amb la marca de prestigioses multinacionals. Aquestes són dues de les milions de proletàries que avui ens fabriquen gran part dels nostres productes de consum.

És per això que ens hem de referir al capitalisme patriarcal com un sistema d’apartheid social globalitzat i hem d’analitzar-lo, perquè tot i mantenir diferències considerables entre els tradicionals “països enriquits” i els “països empobrits”, tant l’explotació laboral com les desigualtats i les bosses d’exclusió social, s’estan estenent mundialment.

Estat del benestar i neoliberalisme: la història de la lluita de classes

Ens trobem davant una reconfiguració dels pactes socials assumits entre la classe treballadora europea i el seu empresariat des de finals de la Segona Guerra Mundial. Després d’aquest episodi bèl·lic, les burgesies estatunidenques i europees tenien un interès en la reconstrucció industrial dels països europeus de l’òrbita capitalista, i necessitaven una mà d’obra local massiva i estable.

La classe obrera, per la seva banda, era qui havia posat les morts a la guerra, i també qui havia liderat la resistència contra el nazisme i el feixisme. Es dotava de sindicats i partits polítics forts, i tenia com a miratge un seguit de països de l’Europa de l’Est que s’organitzaven a partir d’un model econòmic molt diferent, on pràcticament no existia l’atur, els serveis socials eren assumits per l’estat i encara hi predominava una retòrica de comunisme i poder obrer.

Davant d’aquest panorama, les burgesies europees, a imatge de les estatunidenques, van recórrer als coneguts “pactes socials”, seguint un premissa ben clara: les grans organitzacions obreres renunciaven als seus ideals revolucionaris de control obrer de les terres i les fàbriques, i a canvi es reconeixien oficialment els sindicats en les negociacions col·lectives, es cedia un espai parlamentari als partits obrers, i s’acceptaven l’assumpció de certs serveis socials per part de l’Estat i d’augments salarials condicionats a la productivitat.

Aquests pactes van provocar una millora de les condicions de vida material de gran part de la població de l’Europa occidental, mentre el gran empresariat i la banca continuaven acumulant beneficis en les noves indústries europees, i en gran part sufragaven les despeses socials del continent europeu amb la sobreexplotació de les velles colònies que políticament s’anaven independitzant i que al mateix temps s’anaven endeutant i continuaven venent els recursos a preu de saldo als conglomerats multinacionals.

Però aquest model ja fa anys que s’ha anat estancant i quedant caduc. Per una banda, per la reconfiguració del capitalisme mundial, on els grans centres productius s’han anat desplaçant a països amb la mà d’obra més barata, gràcies a la millora del sistema de transport comercial global i l’abaratiment de l’energia, a la vegada que uns segments importants de la població dels anomenats “països emergents” han anat reclamant i aconseguint més capacitat de consum, tot convertint-se en potencials mercats solvents. Per l’altra banda, per la debilitat dels grans sindicats i partits obrers europeus, que s’han anat convertint en simples gestories incapaces d’enfrontar-se al model econòmic liberal global, així com per la desaparició del bloc soviètic, que ideològicament ha deixat el camí lliure al capitalisme patriarcal global.

L’esclat de la bombolla financera, que ha ensorrat de cop i volta el nivell de consum basat en l’endeutament continu d’una bona part de la classe treballadora, simplement ha significat una darrera empenta.

Tot aquest procés ha provocat un desequilibri en la lluita de classes que ha permès al gran empresariat anar desmuntant a diferents ritmes l’Estat del benestar dels països europeus per abaratir despeses destinades a salaris i serveis socials, i per obligar a la classe treballadora europea a adaptar-se al nou model de treballadora necessària pel capitalisme: la treballadora precària, disposada a adaptar-se a canvis de feina, de lloc de residència, pagant-se ella mateixa les necessitats socials. I evidentment, deixant tota aquella població que les empreses ja no necessiten ni per treballar ni per consumir engrossir les bosses d’exclusió social.

Qui s’ha enriquit amb tot aquest procés és una classe empresarial representada per tenir la propietat i la direcció de grans hòldings de bancs i empreses multinacionals, aprofitant globalment la mà d’obra més barata, apropiant-se de terres i de recursos naturals, controlant el transport mundial de mercaderies, oferint la major part de productes de consum i dominant els mercats i l’economia financera. Lògicament, els grans aparells polítics i militars de les grans potències mundials, com la Unió Europea i tractats com el TTIP, o l’OTAN, funcionen garantint els seus interessos regionals.

Les protestes socials i les sortides liberals i socialdemòcrates de la crisi

Aquest cop a la classe treballadora no és que hagi quedat i que avanci sense cap tipus de resposta. Als Països Catalans, petits sectors provinents de les organitzacions obreres antifranquistes sotmeses als Pactes de la Moncloa, el renovat moviment de l’Esquerra Independentista, diferents sectors llibertaris i una amalgama de moviments socials centrats en reivindicacions sectorials, ja fa anys que s’oposen als efectes del capitalisme patriarcal: liderant l’oposició a la precarització laboral, amb les lluites contra les Empreses de Treball Temporal, i amb la denúncia de la precarització social, amb les lluites contra l’especulació immobiliària en els anys 90 i inicis dels 2000; defensant el territori contra la barbàrie ambiental de les centrals nuclears o de plans hidrològics i urbanístics; reclamant el dret d’autodeterminació i reivindicant la participació activa de la societat en la vida política i social; acusant les grans empreses i els organismes multinacionals de beneficiar-se d’una globalització a costa de les misèries de gran part de la humanitat, tot dient “no” a les seves guerres imperials…

I a partir dels anys d’inici d’aquesta última crisi econòmica, nous sectors socials empobrits i precaritzats s’han unit a les diferents lluites, creant també nous moviments socials i de protesta que conviuen de diferent forma amb les organitzacions i moviments ja existents, com el fenomen del 15M, les Plataformes d’Afectades per les Hipoteques, diverses xarxes de suport mutu, etc.

Laboralment també s’ha viscut un enfortiment del sindicalisme combatiu, des de l’expansió del sindicat de l’Esquerra Independentista COS, fins a l’augment de l’afiliació del sindicat CGT o l’increment de l’activitat de la CNT.

Tot i així, excepte casos exemplars com la lluita de les treballadores de Panrico i d’altres empreses de menor envergadura, la població ha anat acceptant i assumint submisament la precarització de les condicions laborals, i el protagonisme de les protestes socials s’ha centrat més fora dels llocs de treball, on el discurs ha basculat sobretot entorn a la problemàtica de l’habitatge, un dels àmbits més afectats per l’especulació financera, i entorn a les retallades socials, tot tenint una base important en el funcionariat, que a dia d’avui és el sector que queda més similar a la tradicional classe obrera industrial (feina fixa, identificada amb moltes treballadores de la mateixa empresa, i amb un salari i una capacitat d’endeutament que li permet un nivell estable de consum).

En els darrers anys també hem viscut el fenomen de la institucionalització de part d’aquests sectors de protesta. Des de l’Esquerra Independentista, les Candidatures d’Unitat Popular, que a poc a poc ja s’havien anat consolidant municipalment com a eina del propi moviment de l’EI i d’altres moviments socials per incidir en aquestes institucions municipals, han crescut considerablement i han fet el salt al Parlament del Principat de Catalunya. En un àmbit més autonòmic i metropolità també han sorgit o s’han enfortit partits socialdemòcrates que plantegen ser una alternativa als desgastats partits tradicionals, esquitxats per múltiples casos de corrupció. En el mateix sentit, a l’Estat s’ha viscut la irrupció de Podemos, un gegant amb peus de fang que ha sabut captar un electorat afectat per la crisi, dominat per un òrgan directiu provinent de l’àmbit universitari i amb un programa econòmic que es va estovant a marxes forçades.

Aquesta institucionalització, amb les grans diferències respectives, enlloc de reforçar les protestes socials i les experiències de contrapoder popular, sembla que n’ha desviat els esforços i les esperances, i ha situat un altre cop les administracions burgeses de l’Estat com l’espai des d’on impulsar els canvis socials.

En l’àmbit ideològic, el bombardeig mediàtic per superar aquesta crisi s’ha seguit basant en les premisses liberals, situant l’empresariat com a protagonista de la creació de riquesa i la classe treballadora com qui s’ha d’adaptar a les seves condicions, tant per mantenir les empreses locals com per seduir la inversió estrangera. Conceptes com competitivitat i emprenedoria s’han convertit en dogmes de fe, i davant l’esclat de múltiples casos de corrupció política i mala gestió econòmica, s’està promovent la tecnocràcia, per despolititzar la política i fer-la més servil a les necessitats tècniques i administratives de les grans empreses. I aquestes premisses no només han penetrat dins els plantejaments i discursos de la dreta política, sinó que tant la vella pseudoesquerra com aquests nous partits socialdemòcrates i postmoderns han caigut en l’assumpció de part d’aquests plantejaments, assumint com a naturals elements com la propietat privada dels recursos i els mitjans de producció, el treball assalariat i el no-reconeixement del treball de cures gratuït que recau sobre la dona.

A través del procés sobiranista del Principat de Catalunya, el xovinisme també hi ha jugat un paper important, tant per a la dreta i per a la pseudoesquerra espanyola, que s’han aferrat a un interès nacional desclassat espanyol mentre justifiquen tot un procés de recentralització, com per a la dreta i per a la pseudoesquerra catalanista, que s’han valgut del discurs de l’espoli fiscal i fins i tot de retòrica racista pròpia de grups feixistes com “els de casa”, per justificar les retallades i el desmantellament dels serveis públics autonòmics.

La tasca d’Endavant: tres línies de treball

Davant d’aquest panorama, la principal tasca d’Endavant respecte de la lluita sociolaboral que ens proposem marcar en els propers anys és l’enfortiment i la radicalització discursiva i pràctica del moviment de resistència a les mesures socioeconònomiques que ens estan aplicant, i que permeti l’articulació i la construcció d’un contrapoder popular que faciliti tenir la societat al màxim d’organitzada possible per, en un estadi més avançat de la lluita, poder forçar una veritable transformació social al marge de les institucions.

En aquest sentit ens marquem tres línies de treball: introduir dins dels espais de lluita la crítica al capitalisme patriarcal com a sistema culpable de les explotacions i opressions, analitzant-hi el paper dels estats i de les empreses; apostar per la lluita organitzada i l’enfortiment de les estructures de contrapoder (Unitat Popular) introduint-hi la visió de globalitat i la necessitat de la desobediència; i plantejar un programa polític com a alternativa al sistema (socialisme feminista) que comprengui tant elements econòmics, com polítics i filosòfics.

1- El capitalisme patriarcal ens explota, genera desigualtats i és insostenible

El capitalisme i el patriarcat actualment no són sistemes paral·lels, sinó transversals, funcionals l’un per l’altre. Per això podem parlar d’un sol sistema de “capitalisme patriarcal” basat en l’explotació de les persones treballadores com a classe i de la dona com a gènere per maximitzar els beneficis empresarials privats.

Aquest model és el que genera les desigualtats, com a classe i com a gènere, tant internament com mundialment, i a la vegada és insostenible pel que fa a l’explotació dels recursos naturals i la preservació del medi ambient.

Hem de saber vincular el sentiment d’injustícia material (no arribar a final de mes, que et facin fora de casa, que t’explotin a la feina…) amb el sentiment d’injustícia ètica (rebuig a les desigualtats socials, defensa del medi ambient i del territori…), i orientar-lo cap al rebuig al sistema que funciona buscant “l’interés empresarial privat”.

2- La lluita desobedient i l’enfortiment dels espais de contrapoder són l’únic camí

Per trencar qualsevol de les seves explotacions i/o desigualtats, és indispensable la lluita política i social contra el sistema en si. Per això cal potenciar les diferents lluites contra aquestes explotacions i/o desigualtats, a la vegada que enfortim espais de contrapoder que ens poden servir d’experiències de gestió col·lectiva.

Donar suport a les vagues de treballadores i a la lluita dels sindicats combatius; enfortir les lluites socials entorn a l’habitatge, la sanitat, l’educació, la defensa del territori…; consolidar les xarxes de suport mutu.

El nostre paper dins d’aquests espais, a part de contribuir al seu bon funcionament i assumir-ne les tasques diàries, ha de ser el d’introduir-hi la visió i el discurs que és necessari un canvi de sistema en el seu conjunt, més enllà de reivindicacions sectorials, i que aquest canvi no pot venir del model socialdemòcrata.

En aquest sentit, la necessitat d’apostar per la desobediència, amb tota la responsabilitat que comporta, serà imprescindible per aturar l’ofensiva liberal i anar guanyant espais de contrapoder.

Davant el qüestionament dels atacs del capitalisme patriarcal a la classe treballadora hem d’impedir que la socialdemocràcia torni a apoderar-se dels espais de protesta i a desinflar-los. Per això, intentant fer un discurs el més assumible possible per la població, hem de potenciar un discurs de classe, defugir aliances estratègiques amb la vella i la nova socialdemocràcia i incidir amb el nostre discurs tant dins de l’Esquerra Independentista com en els diferents moviments de protesta social. Evidentment, i seguint la nostra pràctica política, el que farà que els plantejaments d’Endavant siguin acceptats dins dels espais unitaris, serà la participació activa i l’exemple amb que les nostres militants compleixen amb el compromís del treball pràctic assumit.

3- Per la construcció del socialisme feminista als Països Catalans

Només podrem trencar definitivament amb el capitalisme patriarcal mitjançant la construcció d’un sistema contrari als seus interessos i que englobi les diferents reivindicacions socials i nacionals en un model transversal. Plantejar la construcció del socialisme feminista als Països Catalans situa aquest sistema que trenqui amb les explotacions de classe i de gènere de forma conjunta, i que el situï en el marc nacional dels Països Catalans.

S’ha de deixar ben clar que per defensar un model que busqui el “benefici social col·lectiu”, i que per tant sigui contrari al “benefici empresarial privat”, necessitem el poder polític i el poder econòmic, i que suposa un replantejament de l’organització i les relacions del treball productiu i reproductiu, un canvi en l’escala de valors i en la confiança de l’acció col·lectiva, i una responsabilitat i compromís conseqüent. La juxtaposició dels plantejaments socialistes i de la visió de l’economia feminista, en un marc d’alliberament nacional i de desenvolupament o decreixement sostenible, serà imprescindible per bastir uns fonaments sòlids per avançar cap a la nova societat.

Situar els Països Catalans dins “l’economia-món” (divisió internacional del treball, espoli de recursos, i especulació financera global) i des d’una perspectiva de sostenibilitat ecològica nacional i mundial, també ha de ser imprescindible per trencar amb la socialdemocràcia i omplir de contingut internacionalista i ecologista el projecte del socialisme feminista als Països Catalans.

Compartir: