Contra l’apartheid lingüístic, defensem el català!

El català és un cas únic en el seu entorn. És una llengua sense un estat que la recolzi que tanmateix serveix per a cohesionar la seva societat. Així, el català esdevé la llengua comuna de milions de persones, independentment de la llengua materna d’aquestes. Per a unes és la llengua materna, per a altres la de relació amb els fills, o la de relació a la feina, però per a una majoria social és la llengua que dóna identitat a la nostra nació. I és una llengua que suma nous parlants a cada generació. Aquest cas únic és el que ens conforma com una de les nacions sense estat més importants demogràficament d’Europa. Acabar amb aquest cas únic i retornar el català als camins de secundarització i lenta extinció que han recorregut i estan recorrent altres llengües minoritzades és l’objectiu únic de totes les agressions contra la nostra llengua.

Aquesta ofensiva ha tingut com a escenari central l’ensenyament, ja que és en aquest espai on es socialitza el català com a llengua de cohesió. Una cohesió que només es pot aconseguir amb la immersió lingüística, un sistema pedagògic avalat per institucions de tot tipus.

L’atac i el desprestigi constant a la immersió lingüística practicada al Principat de Catalunya ha tingut com a un dels seus objectius principals evitar que la resta de territoris optessin pel mateix model lingüístic. D’aquesta manera, des que la immersió lingüística va esdevenir la bèstia negra del nacionalisme espanyol, a les tres autonomies dels Països Catalans la política lingüística educativa s’ha basat en dues línies, segons la tendència política de cada moment. Una, la de defensar allò que ja s’havia conquerit, si l’administració en qüestió volia fer una política favorable al català. L’altra, la d’usar la mala premsa de la immersió per a laminar la presència del català a l’ensenyament, si l’administració en qüestió volia fer una política contrària al català.

Cal denunciar que l’única discriminació que existeix a les escoles dels Països Catalans és la que pateixen aquells alumnes a qui se’ls priva de l’aprenentatge del català. Privar de l’aprenentatge del català a amplis sectors socials amb l’objectiu de fracturar la societat dels Països Catalans és practicar un autèntic apartheid lingüístic.

Cal denunciar:

  • Que al País Valencià anualment més de 100.000 estudiants, tot i haver sol·licitat poder estudiar en valencià, han de fer-ho en castellà. I que des de l’espanyolisme s’han orquestrat campanyes d’assetjament a professorat defensor del català.
  • Que al Principat de Catalunya, davant l’ofensiva mediàtica de l’espanyolisme, ha disminuït el treball per millorar i fer complir la immersió lingüística a les aules.
  • Que a les Illes, amb la implantació de l’elecció de llengua, el govern autonòmic ha desplegat una vergonyant campanya de promoció de l’opció d’ensenyament en castellà.
  • Que a la Catalunya Nord, malgrat que més de la meitat de la població està a favor de la presència significativa del català a l’ensenyament, només el 5% de l’alumnat estudia amb un sistema d’immersió o bilingüe, i un 10% més estudia tres hores de català setmanals.
  • Que a la Franja de Ponent, la paralització dels minsos avenços de la Llei de Llengües ha provocat el manteniment del català com a opció de centre i només per a l’assignatura de llengua catalana.
  • Que des d’algunes institucions i administracions s’està fomentant el secessionisme lingüístic com a arma per a paralitzar l’extensió de l’ensenyament de la llengua i evitar-ne la seva normalització.

 

Des d’Endavant OSAN afirmem que tots els atacs judicials i polítics contra l’ensenyament de la llengua són atacs dirigits contra la cohesió i el futur dels Països Catalans. Per tant, els responsables d’aquests atacs són responsables d’intentar destruir un dels nostres valors més preuats.

Des d’Endavant OSAN proposem que per a combatre aquests atacs:

  • Cal respondre des d’una estratègia nacional. Una de les principals tasques dels agents polítics i socials implicats en la defensa del català ha de ser difondre l’abast nacional de l’ofensiva contra la llengua i la convicció que cal una resposta nacional a cada agressió, sigui quin sigui el territori que la pateix.
  • Cal desemmascarar l’estratègia de l’estat de llançar globus-sonda molt radicalitzats per acabar imposant versions més suaus però que també suposen passes enrere. Un exemple d’això fou l’avantprojecte de llei Wert, que acabà situant la proposta del 33% d’ensenyament en valencià -rebutjada massivament mesos abans com a espanyolitzadora- com una opció moderada per a “salvar els mobles”.
  • Cal una acció decidida de desobediència. Desobediència a les sentència, desobediència a les fronteres imposades i desobediència a l’autocensura que sovint s’apliquen responsables polítics i tècnics per tal d’evitar el conflicte.
  • Cal estendre la idea que és l’hora d’abandonar posicions defensives per a passar a posicions ofensives. La normalització de la nostra llengua passa per ampliar l’actual marc d’acció de la política lingüística, si cal enfrontant-se a lobbies i campanyes desprestigiadores de tot tipus.
  • Cal un moviment en defensa de la llengua completament autònom de qualsevol institució. La defensa del català no es pot delegar exclusivament a les institucions ni podem convertir els moviments en defensa de la llengua en simples corretges de transmissió d’aquestes. Alhora, cal recuperar la iniciativa de les xarxes municipalistes en la defensa de la nostra llengua.

 

Endavant amb la defensa i normalització del català com a llengua comuna dels Països Catalans!